“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dimarts, 27 de desembre del 2016

ELLES TAMBÉ MATEN


«Les autores catalanes si cal matar, matem.»
Sóc d’aquest tipus de persona que és incapaç de fer les coses en l’ordre que pertoca, que normalment comencen la casa per la teulada. Fet que encara és més evident quan parlem de lectures: la majoria de vegades, començo a llegir pel final. I no, no parlo de començar els llibres per les últimes pàgines, sinó de llegir obres d’un mateix autor —autores en aquest cas— pel sentit invers a com han estat escrites i publicades.
Així vaig llegir primer el segon recull d’assassines que va publicar Llibres del Delicte o les dues novel·les de Margarida Aritzeta protagonitzades per la Mina Fuster; o el llibre de Núria Cadenes, molt abans d’haver llegit aquest recull que avui us comento.

divendres, 23 de desembre del 2016

BONES FESTES!



dijous, 22 de desembre del 2016

MEMÒRIA D’UN CRIM


«No els agradava parlar-ne gaire d’aquells dies, però sí que solien dir que va ser més dur resistir la dictadura que sobreviure a la guerra»

Vaig poder conèixer a l’autora durant el passat festival Vilassar de Noir.  Sentir parlar del seu llibre i tenir ganes de llegir-lo va ser tot una. Em deien que era una història plantejada a través del clàssic «Qui ho ha fet?» a dir «qui és l’assassí» fet que em va recordar als meus inicis com a lectora de novel·la negra de la mà de la Agatha Christie.

Servint-se d'aquesta premissa del whodubit (who has done it?) l'Alexandra Cuadrat ens presenta una novel·la policial ambientada a l'Escala i encara que ambientada en l'actualitat, amb un període tan fosc de la nostra història com és la Guerra Civil espanyola com a rere fons i una trama que gira sobre un tema que sempre genera controvèrsia: la memòria històrica.

dilluns, 19 de desembre del 2016

CONTES de HANS CHRISTIAN ANDERSEN


«Quan una estrella cau un ànima vola a Deu»
Quan l'Helena Cuesta de Seebook  em va oferir enviar-me un dels seus audiollibres, no m'ho vaig pensar dues vegades a acceptar la seva oferta. Vaig triar un recull de contes de Hans Christian Andersen, per dues raons: la primera que són els contes que sempre m'han agradat més, ja de ben petita; i l'altre és que tinc una neboda amb qui volia provar que tal podia funcionar un audiollibre durant un viatge en cotxe.

dijous, 15 de desembre del 2016

A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES


«Jugar a la guerra només comporta violència.»
Feia temps que tenia pendent llegir a la Sílvia Romero, per una cosa o per altra aquest moment no acabava d’arribar mai. Per això quan l’autora em va oferir de llegir el seu últim treball, vaig acceptar amb els ulls tancats. I ara tinc claríssim que no serà l'únic que llegeixi de l'autora.

«A la colònia hidràulica i altres contes», guanyadora del XXIV Premi de Narrativa Vila de l’Atmella de Mar 2016, trobem un recull de tretze contes amb un mateix fil conductor: la mort.  Quan vaig llegir això, a la contraportada del llibre, vaig pensar que seria un llibre trist, que millor tenir la caixa de mocadors a mà, que em conec i sé com acabo... Res més lluny, qui esperi tribar tretze històries lacrimògenes, tristes, en vers la mort, s’equivoca de ple. Les temàtiques són del més variades... des d’apunts de ciència-ficció, a crítica social passant per l’humor negre (molt aconseguit, tot sigui dit) fins a la tortura hi trobem de tot.

dilluns, 12 de desembre del 2016

NO N'ESTIGUIS TAN SEGUR


«Com si fos un niu de serps agonitzant, o potser acabades de néixer, els budells s’escapaven del ventre del cadàver»

Vaig conèixer la prosa d'en Llort amb «Herències col·laterals», llibre que encara m'arrenca un somriure quan el recordo. Després en va fer mirar amb altres ulls el subsòl de Barcelona en llegir-li «Sota l'asfalt».
Vaig caure rendida a la prosa de l'autor amb la primera novel·la que vaig llegir, així quan des de l'editorial Alreves anuncien que el número 26 de la col·lecció crims.cat, era «No n'estiguis tan segur» d'en Llort, no em vaig preocupar gaire de la trama, tant era, només volia llegir-lo com més aviat millor.
Mentre esperava que el llibre arribés a casa, vaig anar per feina i vaig agenciar-me «Si quan et donen per mort un dia tornes» que encara és a la pila de les lectures pendents i que no tardarà a caure.

dimecres, 7 de desembre del 2016

EL BOSQUE DE LOS INOCENTES


« Al jefe le encantaria, aquel mocoso tenia la edad y el físico que le gustaban.»
«El bosque de los inocentes» és un thriller en el qual seguirem dues trames paral·leles: per un cantó coneixerem el dia a dia d'Iris, una jove advocada de Barcelona que acaba de separar-se i que té uns somnis més aviat estranys i molt inquietants; i per altra banda seguirem la investigació policial que es du a terme a Rocablanca (nom fictici), un poblet del Montseny, a causa de la desaparició d'un nen veí del poble. Veurem com aquesta petita vila perd la seva tranquil·litat quan un imitador de Gilles de Rais (un noble i assassí en sèrie francès del segle XV) i comença a actuar.

dilluns, 5 de desembre del 2016

LO QUE NOS QUEDA DE LA MUERTE


«Y más allá de la estación, en los depósitos, nosotros apedreábamos trenes, trenes que cargaban nuestro odio y desesperación para llevarsela lejos.»


Després de veure les expectatives que s'anaven creant amb aquesta última novel·la, anunciada fa ja temps, de la qual des de l'editorial ens deien que era el millor que havia escrit l'autor, les ganes de llegir-la eren moltes... Encara amb el bon gust de boca que m'havia deixat la seva anterior novel·la, «El diablo en cada esquina» que vaig llegir fa uns mesos em llanci a la seva lectura quan va arribar a casa

I arriba el dia en què la lectura s'acaba, arribes al punt final, i tanques el llibre amb un somriure de satisfacció a la cara, i no perquè tingui un final feliç, sinó perquè tens la certesa que els sentiments que t'ha despertat, difícilment t'abandonaran i si ho fan, serà més tard que d'hora, afortunadament; i que els fragments subratllats perviuran en la teva memòria durant dies i dies.

dijous, 1 de desembre del 2016

UN MONSTRUO VIENE A VERME

«Las historias eran criaturas salvajes, muy salvajes, y salían disparadas en la dirección que menos esperabas.»

Quan una pel·lícula, que em crida l’atenció, està basada en un llibre sempre procuro llegir-lo abans de veure el film. I això, entre altres coses, és el que m’ha portat a llegir «Un monstruo viene a verme».

És un llibre curt i de lectura fàcil, encara que toca un tema complex: el de la pèrdua d’un esser estimat, en aquest cas el protagonista, Connor, té a la seva mare greument malalta. Des del moment en què ho sap, Connor comença a tenir un malson (el malson) que se li va repetint, i on rep la visita d'un monstre.
També des de llavors, set minuts després de mitjanit, sol rebre la visita d'un altre monstre. Un monstre que pren l'aparença del gran teix que veu des de la finestra de la seva habitació.
 Si el primer l’atemoreix  de tal manera que no s'atreveix a parlar del que somia, amb absolutament ningú; el segon no li fa por. Parlen, discuteixen i el monstre li explica tres històries. Tres contes estranys i meravellosos que, d'alguna manera, dotaran Connor de noves esperances i del valor necessari per encarar la realitat del seu dia a dia.

dilluns, 28 de novembre del 2016

MASSA MARES PER UN FILL


«[...]I aquella al·lota que entrà totalment enganxada a l’heroïna i al seu fill i que aconseguí desempallegar-se sols de la primera .» 

Vaig tenir l'immens plaer de coincidir amb la Dora Muñoz al festival literari de Vilassar de Noir . No només vaig poder sentir-la parla de la seva primera novel·la en solitari, sinó també de parlar amb ella llarga estona.
Si «Massa mares per un fill» ja venia avalada per l'editorial que la publica, —encara no ha caigut a les meves mans cap llibre de la col·lecció de Llibres del Delicte que no m'hagi enganxat de valent, — conèixer a l'autora va fer que les ganes de llegir-la creixessin exponencialment.

dilluns, 21 de novembre del 2016

ELS OSSOS SOTERRATS

«Es van perdre les armes i les proves dels que van assassinar Guillem Agulló, es va perdre el llibre d’averies de l’accident del metro de València i es perdran les coses que s’hagen de perdre, siguen factures falses, documents comprometedors o cadàvers de nens.»

Aquest és un d’aquells llibres que mentre el llegeixes et sacseja per dins, que et remou la consciència, i és que encara que Silvestre Vilaplana ens presenta una ficció el tema que tracta, és de rabiosa actualitat, en un país on ens passen pel forro la llei de la Memòria Històrica,  a on ni el govern central ni la majoria de governs autonòmics posen de la seva part perquè les famílies puguin enterrar els seus éssers estimats i tenir un lloc on plorar-los.

A mig camí entre la novel·la negra i la històrica; o una barreja, a parts iguals, entre els dos generes, «Els ossos soterrats», ens parla d’una de les més grans vergonyes d’aquest país: els morts del bàndol perdedor de la Guerra Civil Espanyola. Aquella gent que va ser assassinada impunement i llençada (perquè no se’n pot dir enterrada) a cunetes, i en indrets varis.
La protagonista, Julia Ardid, comença una excavació per tal de recuperar els cossos de cinc homes, impunement assassinats en un petit indret del País Valencià. No seran pocs els entrebancs que es trobarà per poder dur a terme la seva feina. Entre ells, la incomprensió dels que varen guanyar la guerra i que encara es creuen amb dret a menystenir a tot el que pensa diferent que ells.

dilluns, 14 de novembre del 2016

LA RÀBIA


«La ràbia és clavar alguna cosa diminuta al centre d’un estomac obert amb un ferro que cruix encès.»

La paraula "bullying" apareix fa relativament poc al nostre vocabulari; temps enrere, no és que no existís l'assetjament als menors, no és que a les escoles no es donessin els mateixos fets que ara, senzillament no se li donava importància: eren coses de nanos. No, això no és veritat, cosa de nanos és barallar-se amb l'amic per una ximpleria, però barallar-se d'igual a igual, i estar uns dies de morros, això ens ha passat a tots i la sang quasi mai (jo en aquests casos ja no m'atreveixo a dir mai) no arriba al riu. Els insults, les vexacions, de forma repetida, mai, MAI, poden ser considerades coses de nanos. 

dilluns, 7 de novembre del 2016

LA MORT SENSE NINGÚ

«No hi ha res que esperi tant com la feina.»



«La mort sense ningú» és la penúltima entrega de l’editorial Llibres del Delicte, que aposta, amb gran encert, com sempre,  per  la primera novel·la negra d’en Jordi Tiñena.

L'autor ens presenta al sotsinspector dels mossos, Vidal i al seu company el caporal Veciana, en el seu primer cas: l'aparició del cadàver d'un ciclista al Pont del Diable de Tarragona. Una mort que ningú plora. Pot haver-hi alguna cosa més trista? Vidal vol tancar el cas com més aviat millor i així poder començar les vacances al bord del Calabaixa, el seu iot, amb la seva parella, la Roser. Està clar que les coses no aniran ni tan ràpides ni seran tan fàcils com el sotsinspector voldria. És un accident o ha estat un assassinat? Això és el que el tàndem Vidal/Veciana hauran d'esbrinar, i la cosa no està tan clara com pot semblar. Interessos econòmics, inversions fallides, estafes, robatori, disputes familiars per herències, deutes de joc... a totes aquestes qüestions, i segurament alguna més, és al que s'hauran d'enfrontar els dos policies.

dilluns, 31 d’octubre del 2016

NO ABANDONIS QUAN EL RASTRE ÉS CALENT

«I és que la mort no entén pas ni d’edat ni de tendresa, ja que és freda i imprevisible com la mar.»
En Xavier Álvarez ens presenta un thriller sòrdid sobre tràfic d’infants que  ens explica una història fictícia ubicada a Barcelona. És el debut literari de l’autor, que actualment és un mosso d’esquadra en actiu,  fet que es nota al llarg de tota la trama, en Xavier coneix a la perfecció la manera d’actuar dels mossos, i també la dels delinqüents.

«No abandonis quan el rastre és calent» és una novel·la coral, amb diferents trames narratives que a poc a poc s’aniran unint per acabar confluint en un mateix punt.  Els diferents personatges que anirem coneixent participen d’una trama plena de violència, amb segrestos, violacions, assassinats, que gira entorn de la prostitució i el tràfic de menors.

Plantejada cronològicament en el temps, la trama es situa entre els dies 20 i 24 de setembre, i  l’1 d’octubre del  2012 .  Dividida en cinc parts, —cada una pertany a un dels dies esmentats —, un pròleg i un epíleg. Cada dia sabrem que fan cada un dels protagonistes  de les diferents trames.

dilluns, 24 d’octubre del 2016

TEMPS DE LLUM


«La supressió del racionament i la inauguració de la fàbrica Seat a la Zona franca era el preludi d’un període de desenvolupament »
«Temps de Llum» és la radiografia d'una època, d'un país, una ciutat i sobretot d'una societat. De la mà de tres noietes recorrerem tres dècades de la nostra historia: la Julieta —la protagonista d' aquesta història— una noieta que deixa el poble per anar a Barcelona a servir; La Rosita, i la Coral, dues amigues, que els respectius pares tenen un comerç a l'Avinguda de la Llum de Barcelona, una pastisseria i una perfumeria respectivament.

dilluns, 17 d’octubre del 2016

LA NIT DE LES CRIATURES


« Quant te domina la por, l’obediència és l’única possibilitat de supervivència .»
«La nit de les criatures» és una novel·la dura, contundent, un crit lacerant que et congela l’ànima. I és que és precisament de l’ànima del ésser humà del que ens parla Toni Morrison en aquesta novel·la de tot just dues-centes pàgines.
No és un llibre sensible de llàgrima fàcil, al contrari; l’autora ens mostra la dura realitat sense parafernàlies supèrflues; amb les paraules justes ens parla de temes tant dolorosos com complicats: de xenofòbia, d’infanteses tristes, d’abusos sexuals, de complicades relacions entre mares i filles. I ho fa valent-se d’una sèrie de personatges ferits, que trontollen per la vida a la recerca de qui els llepi les ferides.

dilluns, 10 d’octubre del 2016

996

«Tot el que no és terrorisme jihadista passa a un segon ordre.»
Tercer títol que en Josep Torrent publica a la col·lecció Crims.cat. Ve precedida de "La sang és més dolça que la mel" i "La noia que fa vint mesos que és a la presó". Lectures que encara tinc pendents, però que després d'haver llegit aquest últim títol de l'autor, passant a formar part de les meves properes lectures.

A la història no li falta de res: tenim un mort; diamants robats a un altre país d’Europa; tràfic de persones, de drogues i com no, de diamants; explicacions dels procediments que fan servir els diferents cossos de policia; premsa...
I també pinzellades de la vida del protagonista, en Damià Sorrell, que ja és la quarta novel·la de Josep Torrent que protagonitza. Encara que no haguem llegit les anteriors, com és el meu cas, podem seguir tranquil·lament la vida d’en Sorrell, l’autor dóna les suficients dades com perquè sapiguem com és el personatge.

dilluns, 3 d’octubre del 2016

ENTRE DOS FILLS

«Qui l’estimava se li va abraonar brandant l’espasa i li va travessar l’ànima d’un cap al altre. I la va deixar sagnant, apunt d’escolar-se. I tant mateix va sobreviure a l’envestida.»
«Entre dos fills» és una història colpidora, dura, d’aquelles que et fan plantejar que faries tu si et trobessis en la tessitura de la protagonista. I és que no és gens fàcil posar-se a la pell de la Blanca. Ella viu una d’aquelles situacions que penses que no poden passar mai, que no són reals, que són contra natura. Però succeeixen i tant que succeeixen i en aquesta novel·la i tenim el clar exemple. Perquè la duresa d’ «Entre dos fills» recau en gran part —els fets ja són prou macabres per si sols— en el fet de que està basat en un fet real.

Maria Vilanova i Vila-Abadal ens porta una història que a ella l’hi va explicar en primera persona la mare d’un antic alumne. I fen servir aquesta mateixa primera persona, és la pròpia autora qui ens explica com va conèixer la Blanca i com va sortir la idea d’escriure’n la història. Quant el que l’autora relata són els fets que van succeir, la mort d’en Ramon, el fill de la Blanca, passa a fer servir un narrador en tercera persona, encara que segueix sent ella qui ens parla. En aquests capítols se serveix d’una llibreta que en forma de diari anat escrivint la Blanca.

dilluns, 26 de setembre del 2016

ESTA NOCHE MORIRÉ


«Usted no podía recordar nada —aún hoy sigue sin poder hacerlo— porque no vio nada, así de sencillo.»

La contra portada del llibre diu: “Querido lector: en tus manos tienes un libro maldito, quizá el más extraño de la literatura española contemporánea”, i  jo puc dir que és realment el llibre més estrany que he llegit, però també  que és un dels més bons que he llegit en molt de temps.

 Fernando Marias ens sorprèn amb una novel·la negre escrita en gènere epistolar amb una important càrrega de terror psicològic. Un còctel prou explosiu i addictiu que vint anys després, l’editorial Alrevès reedita amb el gran encert d’afegir al final del text original, el monòleg que varen escriure QY Bazo i el propi Marías — qui és a més a més  l’interpreta— i que serveix per donar més èmfasis a les seves explicacions de les històries de la novel·la —no només de la trama, sinó també del periple editorial d'aquesta. I que és el colofó perfecte a una lectura imprescindible.

dijous, 22 de setembre del 2016

TE QUIERO PORQUE ME DAS DE COMER


« El barrio de Carabanchel tiene miedo: el barrio de Carabancel (en el fondo) es un animal herido .»

Crec estar davant la ressenya més difícil que he fet mai. I no perquè el llibre no m’hagi agradat, al contrari! Si no per què es complicadíssim parlar d’aquesta novel·la sense desvelar coses que el millor seria que cadascú descobrís al llegir-la.
Quan portes poques planes llegides, ja intueixes que «Te quiero porque me das de comer» és una novel3la diferent, que trenca amb tots els esquemes convencionals de l’escriptura, i especialment de la puntuació. No hi ha punts i a part (excepció, clar està, de quant acabem un capítol), les frases se separen la majoria de les vegades per dos punts i s’intercalen una gran quantitat d’explicacions entre parèntesis. Parèntesis que moltes vegades serveixen per posar un punt d’ironia a la narració.

dilluns, 19 de setembre del 2016

EL MÉTODO 15/33


« El amor es la emoción que más fácil resulta apagar. Pero la más difícil de encender. En cambio, las emociones que se encienden con más facilidad, pero cuesta más apagar son: el odio, el remordimiento, la culpa y, la más fácil de todas, el miedo.»
La protagonista de «El método 15/33» és una noia de setze anys, embarassada de vuit mesos, que és segrestada un matí anant cap a l’institut. Però la Lisa, al contrari del que faria ja no tan sols una noia de la seva edat, sinó qualsevol persona, no s’acovardeix.
La Lisa és una joveneta molt especial, no només té una intel·ligència prodigiosa, una ment d’altes capacitats, especialment dotada per les ciències i molt per sobre de la mitja, sinó que a més a més té una peculiaritat: la capacitat de decidir com i quan percebre determinats sentiments. Amb el que ella anomena “interruptor” és capaç d’encendre i apagar les emocions i d’aquesta manera aconsegueix alliberar la seva ment de qualsevol distracció que l’allunyi del seu objectiu: salvar la vida del fill que espera i venjar-se dels seus segrestadors.
Per aconseguir el que es proposa, la Lisa, elaborarà un pla metòdic i calculat al mil·límetre, amb tots aquells recursos que té al seu abast, amb una desafecció que costa d’imaginar en una persona tan jove.

dijous, 15 de setembre del 2016

LOS ÁNGELES DE HIELO


« Has sido una niña mala. Ya no eres un ángel.»
«Los ángeles de hielo» és la quarta novel·la del escriptor barceloní, Toni Hill. Després d’haver llegit i estar enganxadíssima a la trilogia de l’inspector Héctor Salgado«El verano de los juguetes rotos»; «Los buenos suicidas» i «Los amantes de Hirosima»— no vaig dubtar gens ni mica en llegir «Los ángeles de hielo».
Amb aquesta obra, Hill, s’allunya del tipus de novel·la amb la que ens tenia acostumats. Trenca completament i ens trobem amb una obra de característiques molt diferents, tant pel que fa a l’estructura, com a l’argument i a l’estil; sent el resultat, una obra molt més complexa que les anteriors.

dilluns, 12 de setembre del 2016

LA LLIBRERIA DELS FINALS FELIÇOS


«Hi ha una persona per cada llibre, sempre. I un llibre per cada persona.»
Hi ha llibres que quan els veus, a la prestatgeria de la llibreria, sembla que et cridin, que vulguin venir amb tu. Acostumo a fer cas d’aquesta intuïció —que imagino que tots els addictes a la lectura tenim— i poques vegades en falla. Amb «La llibreria dels finals feliços» em vaig endur una molt més que agradable sorpresa, la seva lectura en va fer sentir un ventall de sensacions i sentiments tan variats que em costa d’explicar: he plorat, he rigut, m’he il·lusionat, he empatitzat amb els seus personatges, he sentit ràbia...
Podem dir que «La llibreria dels finals feliços» és una novel·la intimista, que parla de llibres, de dones, de sentiments, que té força, que és vital, femenina (que no feminista) i dolça (no pas embafadora); és una novel·la coral, ja que dóna veu a tots i cadascun dels seus personatges.

divendres, 9 de setembre del 2016

UN OCEÀ DE MEMÒRIA


«[...]cada vegada que desapareix una llengua es perd una forma de pensar i la possibilitat de canviar el món .»
Que Sebastià Bennasar és un dels meus autors de capçalera és quelcom que es veu mirant les ressenyes del blog. Amb diferència, és l’autor que més vegades he comentat. De tot el que li he llegit hi ha una obra que ha passat a formar part dels meus imprescindibles,Nocturn de Sant Felip Neri”, i ara sé que l’acompanyarà “Un oceà de memòria”.

“Un oceà de memòria”
se situa a Portugal, entre Lisboa i les illes Açores. Un país que encara plora els morts de la dictadura que va patir durant més quaranta anys, enfonsant per la crisi global, un país pobre on la gent lluita per sobreviure a final de cada mes. Ens explica la història del professor Antonio Figueira, qui accepta una feina que el farà tornar a casa, aquella illa que va deixar al final de la dictadura i on encara no ha tornat mai i on l’esperem els dolorosos records d’aquell passat i un vell amor, l’Anna Rita Antunes.

dijous, 8 de setembre del 2016

I EL RESSÒ DE LES MUNTANYES


«Kabul va caure en mans d’uns homes que semblava que haguessin sortit del ventre matern empunyant un kalàixnikov .»

Dividida en nou capítols que van des de l’any 1952 a l’any 2010 «I el ressò de les muntanyes» ens explica la història del Abdullah i la seva germana Pari. Lluny de ser una novel·la amb dos protagonistes principals, Khaled Hosseini ens presenta una novel·la coral.
Estructurada en nou capítols que van des de l’any 1952 fins a l’any 2010, protagonitzats cada un d’ells per un personatge diferent. Així, des dels diferents punts de vista, anirem coneixent la història dels dos germans afganesos.
Una estructura complexa on l’últim capítol és el que dóna sentit a tota la història. I és aquesta complexitat en l’estructura el que provoca que a vegades puguem tenir la sensació d’estar llegint una col·lecció de relats independents.

dilluns, 5 de setembre del 2016

L'ILLA SENSE TEMPS


«I veu com un altra vegada algú ha tornat a donar una coça a l’exincastillos que és la seva vida, una construcció de plàstic, fictícia, que es mantenia erta en un equilibri fals.»

Per escriure «L’Illa sense temps», Esperança Camps es va basar en un fet real que va succeir a Ciutadella l'any 2011.
El punt de partida de la novel·la és l’assassinat d’una dona, Marialluïsa, a qui l’hi ha clavat unes estisores al cap; però aquest assassinat només és l’excusa perfecta per què l’autora ens comenci a mostrar a una sèrie de personatges i situacions que a poc a poc s’aniran relacionant entre ells.

 Per un cantó tenim a Julia Cases, nascuda a Ciutadella però que viu a València, una periodista que en quedar a l’atur per causa d’una reestructuració al diari on treballava, escriu novel·les negres amb bastant èxit. També hi ha la Fina Torres, única parenta de la difunta, que es posarà en contacte amb la Julia, demanant-li que vagi a Menorca, perquè té una informació important a donar-li. O Lucrecia i Edelmira, dues immigrants sud-americanes que treballen com a cuidadores de Marialluïsa. Pere Miró delegat del diari local de Ciutadella o en Guillem el becari del diari.
I l’altre gran protagonista que és el lloc on se situa l’acció: Ciutadella; vista a través dels ulls de la Julia Cases qui fa temps va marxar cap a València, però que encara hi conserva una casa, la casa blava amb vistes al port.

dijous, 1 de setembre del 2016

EL DIABLO EN CADA ESQUINA


« Los inocentes arrastrados por los impuros se fríen en sartén.»
«El diablo» en cada esquina» és la segona novel·la del tarragoní Jordi Ledesma, ve precedida per «Narcolepsia», que encara no he tingut el plaer de poder llegir, totes dues publicades per l’editorial Alrevès.

L'autor en poc menys de dues-centes pàgines ens presenta un bon grapat de personatges i de trames que s'encreuen entre elles.
Si bé partim de quatre històries principals amb quatre protagonistes ben marcats: Esteban Puig, un noi de casa bé que va arribar quan ja ningú l'esperava; aviciat i consentit pels seus pares esdevé l'ovella negra de la família, flirteja amb les drogues, per poder seguir portant el seu tren de vida s'endinsa en el món dels robatoris i l'extorsió. Jorge Solís, un policia corrupte que sense ser bo en el que fa no té problemes per anar ascendint escalafons, al mateix temps que ascendeixen els seus ingressos extres. Acaba entrant en un carreró sense sortida, fosc, sòrdid i perillós. Humberta, coneguda com a Dulce, una colombiana que fuig d'ella mateixa i que no sap calibrar prou bé el que té entre mans. Santiago, una infantesa gens fàcil el porta a l'exèrcit i l'exèrcit és el trampolí fàcil al món del crim organitzat on treballarà com a sicari dels mafiosos.

dilluns, 29 d’agost del 2016

LA SAGRADA FAMÍLIA


« A la cua de visitants que esperen entrar a la Sagrada Família un dia qualsevol hi trobem parlants de més de vint llengües, sens comptar-hi els catalans, espanyols, bascos i gallecs.»
Reconec que quan em van fer arribar el llibre m’esperava quelcom diferent, però el cert és que em vaig trobar amb una acurada biografia d’un dels temples més emblemàtics d’Europa, La Sagrada Família. Gijs van Hensbergen és un gran coneixedor de l’obra de Gaudí, no em va fa quinze anys va publicar la seva primera biografià i això queda plasmant a cada una de les pàgines d’aquest assaig.

La Sagrada Família és l’obra més representativa d’Antoni Gaudi, a la que va dedicar la major part de la seva vida.
Si la figura de l’arquitecte ja despertava passions oposades: hi ha qui l’admira i qui el menysprea; la seva obra més famosa no s’escapa d’aquesta dicotomia: molts som (i aquí m’incloc) els que pesem que l’obra hauria d’haver quedat tal com el seu creador la va deixar, com a obra inacabada, com tantes hi ha; i molts són els que defensen que el temple s’ha d’acabar seguint els planells que l’arquitecte va deixar.

dilluns, 11 de juliol del 2016

Vacances


Aquest any tanco la paradeta uns dies abans del compte. De fet la meva idea inicial era, com sempre, posar el cartell de tancat per vacances l’últim dia de juliol, però necessito posar ordre al blog, acabar lectures i ressenyes pendents abans de marxar de vacances i em falten hores!
A la tornada més i intentarem que millor.
Gaudiu de les vacances, llegiu molt i ens veiem a principis de setembre!!!!


dijous, 7 de juliol del 2016

FUL


« Ful es el amor en tiempos de cambios, el sexo en tiempos de drogas y el lugar de destino al que no llegarás jamás .»

«Ful» és la tercera novel·la de Rafa Melero i la primera en què el protagonista no és un agent de les forces de l’ordre públic. A les dues anteriors — «La Ira del Fènix» i «La penitència de l’alfil»— el protagonista era el sergent dels Mossos d’Esquadra Xavi Masip; aquí el protagonista indiscutible es Ful, Fulgencio, un buscavides d'estar per casa d’un barri marginal de Lleida. I el paper del policia, que també el trobem, està completament als antípodes d’en Xavier Masip.

dilluns, 4 de juliol del 2016

A LA SEVA PELL


« Encara hi ha un terror més absolut que el de sentir-se presoner, encara hi ha una condició més desesperançadora: es saber que no hi ha ningú que pensi en tu .»
A «A la seva pell» la Raquel Gámez ens fa entrar dins la presó. No és un centre concret, és el sistema penitenciari en general. El que la Raquel ens descriu pot succeir a qualsevol presó i per això ella no ho situa en cap de concreta. És una crítica a tot el sistema penitenciari. Aquest sistema que no coneixem més que a través de pel·lícules o sèries de televisió, que sempre es queden curtes i és que moltes vegades, i aquesta és una d'elles, la realitat supera amb escreix a la ficció. Unes presons que se'ns presenten de manera distorsionada, que poca gent sap realment el que passa allà dins; un sistema penitenciari que tal com està organitzat serveix de ben poc. Un lloc on els sentits — olfacte, gust, vista, oïda... — de qui hi habita queda tocat de per vida, un lloc on per sobreviure t'has de fer valer, has d'imposar la teva superioritat i encara a vegades no és suficient.

dijous, 30 de juny del 2016

ELS ENEMICS SILENCIOSOS


«El present és efímer, cada segon de present es converteix en passat i el futur està per escriure .»
«Els enemics silenciosos» va arribar al meu e-book amb el propòsit d’entretenir-me a les sales d’espera, havia de ser doncs una lectura que em dures una mica, ja que el llibre electrònic poques vegades el faig servir a casa. Però va haver-hi un error de càlcul per par meva i de qui me’l va regalar; La història em va atrapar de tals maneres que l’e-book ha sortit de la bossa més vegades del normal i la lectura no ha durat el que esperàvem.

La Nora i el seu company, el Pere Tauler, s’encarreguen d’investigar pel Centre d’Investigació Estratègica de Catalunya (CIEC), l’assassinat, en estranyes circumstancies, de la Dolores Rey una prostituta de luxe molt ben relacionada amb les altes esferes de la societat —església, exèrcit i política— així com amb l’alta burgesia.
La Nora és una detectiu amb una peculiar facultat: és capaç de transportar-se en el temps i viatjar al passat. Quan la Nora es trasllada al passat pot interactuar en l'escena a la qual es trasllada: pot preguntar, observar, escoltar, inclús agafar alguna cosa que altre... tot menys alterar els esdeveniments ni la història.

dilluns, 27 de juny del 2016

LA ÚLTIMA LLAMADA


« Todo por no mentar la muerte, el fallecimiento, el óbito, la desaparición definitiva. Preferían hablar eufemísticamente del otro lado, como si entre vivos y muertos mediara una cortina, un telón, un tabique o una puta alambrada electrificada.»
Després de llegir «Maldita Verdad» i descobrir la genial prosa de l’Empar Fernández en vaig fer el propòsit de llegir els dos llibres que precedien aquella meravella. És així com «La última llamada» arriba a les meves mans.

Si «Maldita Verdad» se’n va fer dur de llegir per la temàtica, aquest no s’ha quedat curt, més aviat al contrari, poder encara m’ha colpit més. Si ja és dur haver d'enfrontar-te i superar la mort d’un fill (ho és i molt), no vull ni pensar el que ha de ser per uns pares haver d'assumir la desaparició d’un fill. No saber on és, si està bé, si no ho està... preguntar-te dia rere dia que ha passat? On és? I viure amb aquesta incertesa... Ha de ser per parar boig.

Dividida en quatre parts, cada una d’elles situada en un arc temporal molt concret— tres en l’actualitat quan ja han passat tres anys dels fets. I la Segona en el moment del succés i els sis mesos posteriors —. Ens explica, de forma lineal en el temps en el qual ens trobem, com la família de la Noemí Monteagudo afronta la seva desaparició. Cadascú a la seva manera, cadascú com sap o com pot.

dijous, 23 de juny del 2016

VESTIDO DE NOVIA


«Con qué facilidad una vida normal puede desequilibrarse, en un segundo hacia la locura, hacia la muerte.»

Ja he comentat alguna vegada que quan un llibre o un autor són considerats molt bons per gran part del públic, a mi em desperten certa aprensió, el meu esperit de contradicció acostuma a sortir a passejar i fa que la novel·la o l’autor no complexi les expectatives que m’he creat. Exactament aquesta era la meva por amb Pierre Lemaitre i per això em resistia a llegir res seu. Però la curiositat és a vegades una mala aliada i el fet de veure un dels seus llibres a un preu més que assequible (versió de butxaca per menys de set euros), va fer que em decidís a donar-li una oportunitat. Com que em nego a pensar que gent amb un criteri més que format, persones amb les quals coincideixo amb gustos i de les que em refio de la seva opinió estiguessin equivocades —i és que parlo de més d’una i de dues persones—, penso que vaig errar en la tria de la novel·la.

dilluns, 20 de juny del 2016

LA FILLA DE LA NEU


« La vida no es pot explicar amb raons, és una experiència que passa, i l’has de sentir amb el cor.» 

Vaig conèixer la prosa de la Núria Esponellà amb “Una dona d’aigua” i em va seduir la seva manera d’escriure, però el cert és que no he tingut ocasió de llegir res més de l’autora fins que el seu darrer llibre va arribar a les meves mans.

El primer que em va seduir va ser la temàtica, pensant-me, —pel títol i pel que ens explica la contraportada del llibre, —que em trobaria amb la història de la construcció del cremallera que porta a Núria. I el cert és que no és ben bé així, ja que vaig trobar molt més que això.

La novel·la, dividida en cinc parts de capítols no gaire llargs i un epíleg, ens explica amb un narrador en primera persona, en Marçal, la història de la Joana i l’Enric, els seus avis. Tot intercalant-hi capítols de la vida del mateix Marçal. En Marçal va tenir una sèrie d’entrevistes amb els seus avis i va recopilant el material necessari per escriure un llibre sobre la seva història. Compte amb un diari de la Joana, que ella mateixa li dóna i que li serveix per entendre encara millor la figura de la seva àvia. És un cop mort els avis i quan ell passa per una crisi personal, després de la seva separació, quan decideix pujar a Núria, establir-se en l’hotel, i començar a escriure.

dilluns, 13 de juny del 2016

JARDÍ A L'OBAGA


« Les quatre estacions, al nostre jardí a l’obaga, se succeïen canviant el decorat, que a l’estiu era una mena de casa verda ombrívola de fulles espesses, a la tardor tot un joc de colors calents que embadalien els sentits, a l’hivern un indret glaçat però il·luminat pel sol, (…) i a la primavera el verd intens que començava a despuntar per tot arreu..»

El narrador de «Jardí a l’obaga» és l’Aniol, qui des de la seva vellesa, ja té més de noranta anys, ens va explicant els fets del passat alternant-los amb els del seu dia a dia a La Carena, poble on viu i on els Torralba tenien la casa d’estiueig on ell era el masover i el jardiner.
I és la calidesa de la veu de l’Aniol, que sempre té un punt de desengany i de patiment, la que ens fa molt creïble la història que ens presenta la Blanca Busquets.

El tema central del llibre és l’amor. El que sent l’Aniol per la Mireia i que mai s’atreveix a confessar-li. Un amor a prova de tot, que sobreviu al pas del temps, que va començar en l’adolescència i que sortejant tots els entrebancs possibles arriba a la vellesa del protagonista, superant dècades, generacions i matrimonis.

dijous, 9 de juny del 2016

DIES DE TOT


« Seria un viatge tranquil i plaent, assaborint la novel•la començada fa uns dies, aixecant els ulls de tant en tant per mirar els pobles i estacions i a vegades el mar.»
«Dies de tot» és un passeig per la vida de la protagonista (l’autora). Escrit amb un narrador en tercera persona, focalitzat en la protagonista de la història ens va desgranant la seva vida vista des de la perspectiva de la malaltia: la fibromiàlgia, que l’obliga a deixar de treballar i a replantejar-se tota la seva vida.


Fent servir llenguatge cuidat, senzill i directe; descripcions detallades per als llocs o les coses que per ella són importants i amb gran austeritat de recursos: senzillament un fluix de consciència que ben bé podria estar escrit amb primera persona i poder l'obra guanyaria amb proximitat amb el lector, «Dies de tot» és exactament el que el seu títol ens indica: un viatge per la vida d'una persona regida per una malaltia, on hi ha dies de tot: bons, dolents i regulars.

dilluns, 6 de juny del 2016

ELS DIES SENSE GLÒRIA


«L’angoixa feta un grumoll no lo deixava empassar-se la saliva. Havia de segellar la pau amb ella mateixa si volia tirar endavant. Quant es mirava per dins, li hauria agradat tant, agradar i agradar-se.»

«Els dies sense glòria» arranca amb una escena a l’hospital, on la Glòria és ingressada després d’haver tingut un accident; l’Enric, el seu marit és al seu costat, assegut a la cadira que hi ha a la vora del llit. És la veu de l’Enric, en primera persona qui ens parla i ens explica com se sent i ens presenta a la seva família. Una veu en primera persona que retrobarem al llarg de la novel·la cada cop que sentim el fluix de consciència dels personatges; personatges a qui, en el gros de l’obra, és un narrador en tercera persona qui ens els presenta i els representa. Aquesta barreja de narradors és un dels grans encerts de la Sílvia Alcàntara.

Dividida en set parts, cadascuna d’elles marcada per un temps, per uns anys. L’obra està escrita cronològicament des del 1930 al 2003 i encara que els capítols mantenen una continuïtat lineal de temps, però no així la narració que es valdrà d’analèpsies quant convingui, per ensenyar-nos retalls del passat dels protagonistes.

dijous, 2 de juny del 2016

EL SECRET DE MUNIC


«Si dues pells no casen és difícil que mai salti cap guspira, entre elles,perquè l’una o l’altra. O totes dues, es fan enrere. Però si casen... Ai, si casen!»

«El secret de Munic» ens explica la història d’en Lluís Bruses, un periodista esportiu. Tot i ser el mateix protagonista qui explica els fets al seu fill, l’Ignasi, l’autor fa servir un narrador en tercera persona per exposar els esdeveniments que han anant succeint al llarg de la vida del protagonista. Només veurem parlar al Lluís en primera persona quan, en l’actualitat, es dirigeix directament al seu fill.
El canvi de narrador es fa d’una manera subtil, és una transició tan ben feta que resulta natural passar de la primera a la tercera persona sense que ens faci perdre el fil.

Roger Peña ens explica la vida del Lluís de manera lineal en el temps, d'ençà que neix l'any 59, en el barcelonès barri de Gràcia, fins a l’actualitat; passant pels anys que va estar cassat amb l’Anna i la reaparició de la Maria en la seva vida. Tot emmarcat dins d’una Barcelona a la qual també veiem canviar amb el pas del temps, especialment amb l’arribada de les Olimpíades.
També ens parla dels avis del Lluís, especialment de l’avi, per aquí el protagonista té una gran estima, un orfebre republicà que va ser exiliat als camps d’Argelers i aquí el regim perdonarà la vida, succés que el condemna a l'ostracisme.

dilluns, 30 de maig del 2016

TOTA LA VERITAT


« Era el seu moment i ja no ho seria mai més.»
«Tota la veritat» és una novel•la diferent, arriscada, trencadora. On la Núria Cadenes fent servir diferents narradors i com si d’un cobrellit de patchwork es tractes, ens presenta una novel·la construïda a base de petits fragments que, com els retalls de tela, s’uneixen per crear una petita meravella. El de petita és per les poques pàgines que té el llibre, no arriba a les dos-centens, perquè de fet és una novel•la enorme, només menuda en format.

Cada fragment dona veu a un d’aquests narradors, així veiem com la gent del poble, Rosa, Joan, Antònia, Mercè, Isabel Pere Gros... ens explica les seves inquietuds, el seu dia a dia, el seu present i el seu passat, en primera persona. Dolmeriu, aquest poble fictici de cinc-cents habitants, és un personatge més que ens explicarà el que amoïna a la seva gent. Tots diuen la seva, sent part implicada d’una manera o altra. Tots tenen veu pròpia i al principi de cada escena sabrem qui és el narrador; només els personatges principals: el mort, la seva dona, l’amic advocat, l’amic periodista o l’inspector de policia parlem a través d’un narrador en tercera persona; una tercera persona amb les seves peculiaritats.

diumenge, 29 de maig del 2016

ENTREVISTA AL BLOG NIGRA SUM



dijous, 26 de maig del 2016

BESÒS MAR


« A la vida hi ha poc més que cobdícia i gelosia: tant de bo hi hagués misteris i secrets, tresors amagats per vells pirates .»
El primer que em crida l’atenció, en començar la novel·la , és la veu del narrador. Un narrador en tercera persona que sembla viure en un estat permanent de mala llet, i és que encara que estigui escrita en tercera persona, el narrador a qui dóna veu és al protagonista, l’Arsenio Crespo, i ens transmet la seva mala hòstia existencial.
Un protagonista que es fa antipàtic des de les primeres pàgines, però que a més no fa cap esforç per canviar la percepció que tenim d’ell.
Crespo és un inspector de la Policia Nacional a punt de jubilar-se, però que encara l’hi toca viure el desplegament dels Mossos a Catalunya. Una Catalunya que ell menysprea amb totes les seves forces, que només pensa a tornar a la seva Badajoz natal, a Villanueva de la Serena. És un home tosc, brut, violent, alcohòlic, mal carat... tot un personatge.
«Crespo no feia esforços per caure simpàtic perquè se sentia lliure d’aquesta servitud.» (pàg. 26) 

dilluns, 23 de maig del 2016

FOC VERD


«Hauries de saber que la vanita és el brou del qual s’alimenten un grapat d’instins criminals.»
Tot i que «Foc verd» és la vuitena entrega de la sèrie protagonitzada per l’inspector de policia Marc Sergiot, és el primer que jo llegeixo. El mateix Jordi de Manuel en va dir que podia començar pel que volgués, i en més d’una ocasió l’he sentit dir (llegit, més aviat) que cada entrega hauria de funcionar independentment de les altres obres. I és cert, podem llegir «Foc verd» sense haver-ne llegit les anteriors, encara que quant acabes vols conèixer més a fons al protagonista i aquells que l’envolten.

L’acció porta al protagonista a terres galleges en el fatídic estiu de l’any 2006, en el que gran quantitat d’incendis van devastar els boscos gallecs. Sergiot hi va, convidat pel seu company Coiros, a passar uns dies de vacances, durant el viatge ja es troba amb un dels incendis.

dijous, 19 de maig del 2016

LA PENITÈNCIA DE L'ALFIL


«Escolta, sabies que només les persones que tenen una sociopatia són capaces de raonar o saber què passa pel cap d’un psicòpata?»
“La penitència de l’alfil” és la segona novel·la, i la primera que jo llegeixo, de Rafa Melero. Ve precedida per “La Ira del Fènix” i si bé és cert que amb aquesta enceta la saga de l’inspector Xavier Massip, podem llegir la segona novel·la sense haver llegit la primera. Vaig arribar al llibre de casualitat, cert és que havia llegit alguna ressenya i que em va cridar l’atenció, però ho vaig deixar aparcat per un excés de lectures pendents i amb la intenció de començar pel primer de la saga, fins que mirant les estanteries d’una coneguda llibreria de Barcelona vaig topar amb ell, ja en duia dos de la mateixa editorial a les mans, i com que diuen que no hi ha dos sense tres, o alguna cosa per l’estil, no vaig dubtar en quedar-me’l també.

A la que m’endinso en la lectura ja en trobo atrapada i vull seguir endavant per saber més, per saber-ho tot, sobre aquest alfil negre que el protagonista es treu de la butxaca. El primer capítol és una escena que retrobarem més endavant, de fet ja ens ho indica al següent capítol quan ens diu que l’acció que estem a punt de llegir se situa sis dies abans.

dilluns, 16 de maig del 2016

BANDOLER


«I el va tornar a torturar aquella escena macabra de follia, aquell crit horripilant que per poc no li fa perdre el seny,i tot el que el va seguir, que ignora completament .»
Vaig conèixer la Margarida Aritzeta amb “l’Amant xinès i les peripècies de la inspectora Fuster, no vaig dubtar en llegir “Els fils de l’aranya”, continuació de la saga protagonitzada per la Mina Fuster. Els dos llibres em va seduir per la seva prosa, per la manera directa, senzill i elegant que l’autora té de descriure els fets, i em vaig quedar amb ganes de llegir quelcom d’ella que no fos novel•la negra —no perquè no m’agradi el gènere, al contrari, sinó per conèixer un altre registre de la Margarida— i vaig descobrir “Bandoler”, el títol de per si ja em va atraure. M’agraden les històries de bandolers i aquí esperava trobar-me amb una novel·la sobre la vida d’en Joan Serra.

La sorpresa va ser més que grata, ja que “Bandoler” és i no és la història del famós bandoler. Ho és perquè ens explica episodis de la vida d’en La Pera, però és molt més que això. 

dijous, 12 de maig del 2016

SOLDADETS DE PLOM


“Només sé que ens han enviat a l'edat mitjana, a matar una gent que no coneixem, a ajudar entre cometes una gent que no vol la nostra ajuda, almenys no la volen en forma de bales i bombes[...]”

“Soldadets de plom” és quelcom més que una novel·la bèl·lica. És una crítica a l’actuació de l’exèrcit, una crítica raonada, ben explicada i que jo particularment comparteixo. És a més una cridada d’atenció sobre els verdaders motius que impulsen als joves allistar-se.
Sempre he pensat que la publicitat que fa l’exèrcit, per aconseguir soldats professionals, deixa molt que desitjar. No tot és tan bonic com ho ensenyen... de fet no hi ha res de bonic en moltes de les seves actuacions i si a més parlem de les que es fan en nom de les forces de la Pau... ja n’hi ha per llogar-hi cadires. També sempre he pensat que anar a l’exèrcit ha de ser una cosa vocacional, s’hi ha d’anar convençut, no com a sortida fàcil a una situació precària de feina o econòmica. Després de llegir “Soldadets de plom” encara ho tinc més clar.

dilluns, 9 de maig del 2016

AQUESTA NIT NO PARLIS AMB NINGÚ

«El destí els havia marcat inexorablement: l’un estava destinat a ser actor; l’altre, a ser espectador.»
El llibre m’arriba després d’haver llegit la ressenya del bloc “Tu mateix llibres”. Em va cridar l’atenció el que ella n’explicava, que era més aviat poc, poder perquè no en volia dir gaire cosa, i això encara l’hi donava més misteri.
Quan tanco el llibre el primer que en ve al cap és: impactant, diferent, agosarat i inquietant. Mots que defineixen a la perfecció la història que acabo de llegir.

El primer capítol ens posa en antecedents d’una forma tant potent que fa que et quedis enganxat a la lectura i segueixis endavant per saber que dimonis és allò que espanta tan a totes les noies que s’acosten a L’Oscar, un actor de monòlegs de por.

Una història de secrets amagats al llarg de deu anys. Silencis que condemnant a una família a patir una maledicció d’aquelles que no semblant que no s’hagin d’acabar mai. Secrets que ens plantegen una seria de preguntes: ens coneixem prou, les famílies? Parlem prou, d’allò que realment importa?
Encara que el pes narratiu recau sobre l’Àngel, el germà petit, el verdader protagonista serà l’Oscar. Ell és el culpable d’aquesta espècie de maledicció que planeja sobre la seva família.

dilluns, 2 de maig del 2016

LA VIOLÈNCIA JUSTA

« Em vull tranquil·litzar dient-me que va ser en defensa pròpia. Que vaig fer servir la violència justa, ni més ni menys de la que calia .»
És el primer llibre que llegeixo de l’autor, i ho feia sota la “pressió” de saber que tothom el considera el millor llibre que ha escrit fins ara i d’haver llegit mil vegades que Andreu Martín es el mestre del gènere negre. Normalment en casos com aquest el meu esperit de contradicció acostuma a sortir a passejar i fa que la novel·la no complexi les expectatives que m’he creat. Aquesta vegada l’esperit de contradicció s’ha pres unes merescudes vacances i no puc deixar de donar la raó a tots els que diuen que Martín es un mestre i la novel·la una obra mestra.

L’autor ens presenta dues històries, alternades en capítols i explicades en primera persona pels seus protagonistes: per una banda l’Alexis Rodon un exmosso d’esquadra que ara treballa de cap de seguretat; per altre cantó la Teresa Olivella una dona maltractada pel seu exmarit i traumatitzada per la pèrdua d'un fill. Dos histories que transcorren paral·leles al llarg de tota la novel·la, tot i que acaben trobant-se. 
Veurem la mateixa acció a través dels ulls d’un i de l’altre, fet que farà que coneguem encara millor els personatges, les seves limitacions, les seves debilitats.

dilluns, 25 d’abril del 2016

EL BATEC DEL TEMPS

«Si de veritat m´estimes, Santi, dóna´m la vida tal com raja. No siguis el meu cavaller, ni el meu príncep, ni el meu somni. Sigues el meu company amb vestit de cada dia, sense armadura .»

“El Batec del Temps” és la història de tres generacions de dones: la Lina (Angelina), la Veva (Genoveva) i la Violeta; d’un poble, Lleonera, i els seus habitants; d’un país, el nostre; i per sobre de tot això és una història de relacions entre les persones: mares i filles, àvies i netes, mares que no entenen les filles, filles que són com les àvies. És a més el retrat d’una societat que evoluciona amb passes de formiga. De la lluita de classes, de matrimonis concertats, d’hereus i pubilles.

Escrita de forma lineal en el temps comprèn pràcticament tota la història del segle XX; història marcada per una guerra civil, la postguerra i el règim franquista. La Cari Ariño ens mostra aquest temps a base de petites pinzellades que fan molt més que situar la narració en una determinada època; la vida de les protagonistes estarà marcada pels esdeveniments i les conviccions socials de l’època que els hi toqui viure. Veiem l’evolució de les dones i el paper que juguem dins de la nostra societat. 

dilluns, 18 d’abril del 2016

CAMPANADES DE BODA

«Hi havia un flascó molt ben protegit, amb una etiqueta en què posava po-210. De seguida vaig comprendre que el que contenia aquell flascó era poloni 210, el verí amb el que van matar aquell espia rus .»
Que tenen a veure uns bessons —que quasi ningú sap que ho són— que juguen a ser detectius amb un multimilionari americà, cassat amb una model i amb una filla a punt de casar-se amb un oncòleg fill d’uns carnissers de Puigcerdà; el president de la Generalitat i Don Benito i els seus fills, ficats en el món de la droga i els camells més perillosos? Doncs aparentment res, però si llegim “Campanades de Boda” veurem que si tenen a veure, i molt.

Malgrat que els dos protagonistes ja surten a tres obres que precedeixen a “ Campanades de Boda”(1) podem llegir aquesta sense necessitat d’haver llegit les anteriors. Ja que només comença el llibre ens trobem amb un prefaci que ens posa en antecedents de qui són i com han arribat a exercir aquesta feina sis anys enrere.

dijous, 14 d’abril del 2016

JONÀS

« No volia que s’acabés. No volia que s’acabés mai.»
“Jonàs” és el primer que llegeixo d’aquesta autora. La Isabel-Clara Simó era una de les meves assignatures pendents i crec que no he escollit el millor llibre. M’ha agradat? Sí, però hi ha hagut molts moments on la lectura se’n feia feixuga, poder a causa de la gran quantitat de descripcions, el gran nombre de detall que l’autora ens dóna, aquest narrador en primera persona, en veu de l’Àlex, que et fa entrar de ple en la història quan poder el que necessites és agafar una mica de distància.

“Jonàs” ens parla del despertar de l’homosexualitat de l’Àlex, de la història d’amor que neix entre ell i en Jonàs, allà en el ferry, camí a veure l’estàtua de la llibertat. Una història que ens farà viure una veritable muntanya russa d’emocions. 
L’Àlex s’enamora d’en Jonàs no perquè sigui un home, sinó perquè és com és, s’enamora de la persona: de la seva bellesa, del seu tarannà, de les seves virtuts i els seus defectes.
 En Jonàs és perfecte, agrada a tothom, impossible no enamorar-se d’ell, però té un passat, un passat tèrbol que de tant en tant aflora i s’instal·la en el present sense demanar permís.