ELS OSSOS SOTERRATS

«Es van perdre les armes i les proves dels que van assassinar Guillem Agulló, es va perdre el llibre d’averies de l’accident del metro de València i es perdran les coses que s’hagen de perdre, siguen factures falses, documents comprometedors o cadàvers de nens.»

Aquest és un d’aquells llibres que mentre el llegeixes et sacseja per dins, que et remou la consciència, i és que encara que Silvestre Vilaplana ens presenta una ficció el tema que tracta, és de rabiosa actualitat, en un país on ens passen pel forro la llei de la Memòria Històrica,  a on ni el govern central ni la majoria de governs autonòmics posen de la seva part perquè les famílies puguin enterrar els seus éssers estimats i tenir un lloc on plorar-los.

A mig camí entre la novel·la negra i la històrica; o una barreja, a parts iguals, entre els dos generes, «Els ossos soterrats», ens parla d’una de les més grans vergonyes d’aquest país: els morts del bàndol perdedor de la Guerra Civil Espanyola. Aquella gent que va ser assassinada impunement i llençada (perquè no se’n pot dir enterrada) a cunetes, i en indrets varis.

La protagonista, Julia Ardid, comença una excavació per tal de recuperar els cossos de cinc homes, impunement assassinats en un petit indret del País Valencià. No seran pocs els entrebancs que es trobarà per poder dur a terme la seva feina. Entre ells, la incomprensió dels que varen guanyar la guerra i que encara es creuen amb dret a menystenir a tot el que pensa diferent que ells.

L'autor es val de capítols curts, que conformen les diferents parts amb què a dividit el llibre, per mostrar-nos els fets del passat i els actuals. Aquesta contraposició dels temps narratius ens deixa veure que hi ha coses, que mal que ens pesi, no han canviat gaire per no dir gens. Si en el passat són els vencedors qui humilien als vençuts, en l'actualitat els descendents d'uns i altres segueixen igual d'enfrontats, amb l'agreujant que els primers creuen tenir una superioritat moral, de la qual manquen per complet (de moral, ja no parlem de superioritat...)

I quant sembla que la trama ja no pot sorprendre més al lector, l’autor fa que faci un gir que ens farà seguir enganxats a la lectura.

Si els fets del passat són esgarrifosos, colpidors, testimoni d'una època vergonyosa; els del present encara són més vergonyosos, quan veiem com es comporten els nostres polítics i empresaris: els mouen els fils de tot, no som més que pobres titelles a les seves, corruptes, mans.

«Els ossos soterrats» es una lectura dura i lleugera a la vegada. Dura pels fets que ens mostra, lleugera per la senzillesa narrativa de Silvestre Vilaplana; per uns personatges que ens enamoren, o fan que els odiem, des de les seves primeres aparicions, especialment els del passat. Personatges versemblants i creïbles, tant en una època com a l'altre. Una novel·la que ens atraparà des de les primeres planes i que quan la tanquem ens deixarà un regust agredolç a la boca.

«Tot mort té una història al darrere que potser a algú no li interessa gaire desvelar, i ni molt menys saber d’on venim i desenterrar el passat.»

<