SOLDADETS DE PLOM

“Només sé que ens han enviat a l'edat mitjana, a matar una gent que no coneixem, a ajudar entre cometes una gent que no vol la nostra ajuda, almenys no la volen en forma de bales i bombes[...]”

“Soldadets de plom” és quelcom més que una novel·la bèl·lica. És una crítica a l’actuació de l’exèrcit, una crítica raonada, ben explicada i que jo particularment comparteixo. És a més una cridada d’atenció sobre els verdaders motius que impulsen als joves allistar-se.
Sempre he pensat que la publicitat que fa l’exèrcit, per aconseguir soldats professionals, deixa molt que desitjar. No tot és tan bonic com ho ensenyen... de fet no hi ha res de bonic en moltes de les seves actuacions i si a més parlem de les que es fan en nom de les forces de la Pau... ja n’hi ha per llogar-hi cadires. També sempre he pensat que anar a l’exèrcit ha de ser una cosa vocacional, s’hi ha d’anar convençut, no com a sortida fàcil a una situació precària de feina o econòmica. Després de llegir “Soldadets de plom” encara ho tinc més clar.


La Isabel volia canviar de vida, tenir un futur, una oportunitat, guanyar diners treballant poc i la perspectiva de quasi mil euros per entrar a l'exèrcit era més que atractiva, a més va passar les proves que altres no varen superar, ella era capaç. Aquella era la seva oportunitat per fotre el camp del poble, ple d’immigrants que l’hi prenien la feina, de viure la seva vida com ella volia, però la dura i crua realitat que l’esperava era molt diferent de la que ella havia imaginat; de res servia que l’hi diguessin que la majoria de soldats tornaven sense haver disparat ni un sol tret, ella tenia por i no volia anar a l’Afganistan. Per què no va fer cas a la mare quan l’hi va dir que no anés a l'exèrcit? Per què ja tenia vint-i-tres anys i feia el que volia...com tots els fills.

Qui l’hi explica ara aquesta noia que la mort d’un nen afganès és només un dany col·lateral? Que dimonis és això d’un dany col·lateral? A cas la seva vida no val res...? doncs no, no ho val i aquesta és la veritable tragèdia. I el pitjor de tot és que ningú l’hi ha ensenyat a gestionar totes aquestes emocions.

«Si...els famosos danys col·laterals... Com que són afganesos, la seva vida no val una puta merda...» (pàg. 127)

Són masses els interessos que s’amaguen darrere d’un conflicte bèl·lic: drogues (plantacions d’opi), venda d’armament, oleoductes que han de creuar diversos països, petroli... I tot això val més que la vida de ningú, tant se val si és un marrec de nou anys o un soldat espanyol que pot volar pels aires per una mina que el seu propi país ha venut allà on ell anirà a posar Pau. Faria riure si no fos tant tràgic. I en el cas de “Soldadets de plom” el poble afganès és el gran perjudicat.

“Maleïda guerra. Maleïdes guerres. Entre russos, mujahidins, talibans i ara l’exèrcit de tot el món, ja sóc incapaç de recordar els anys que fa que les guerres ens toquen una darrera l’altre, fins el punt que ja no puc saber si hem estat en pau alguna vegada” (pàg. 143)

Hi ha escenes que ens regiraran l’estómac, que ens faran mirar cap a un altre cantó amb vergonya... realment és cert que bestieses com aquestes passen? Segur que sí. Altra cosa és que ningú les expliqui o que nosaltres mirem cap a un altre cantó per què no estan succeint a casa nostra i ens enganyem dient que no ens afecta. La cruesa en què ens relata els fets és esfereïdora.

Josep Torrent ens explica tot això i molt més en una novel·la lineal en el temps. El primer capítol és l’únic que ens avança el que ens trobarem; un capítol que anirà despertant la nostra ràbia mentre el llegim, que ens farà maleir els ossos d’algú, que ens anirà angoixant mot darrere mot i que farà que vulguem seguir endavant amb la història de la Isabel per saber quin serà el desenllaç.
A partir d’aquí ens descriurà que és el que farà la Isabel des del moment que s’allista, quan marxa de missió a l’Afganistan, les patrulles que allà realitzarà, amb què es trobarà i com viurà tot plegat. I sobretot com canalitzarà tot això quan torni a casa, quines seran les conseqüències directes i com afectaran la parella i la família. Ningú està preparat pel que es trobarà.

Una lectura dura, colpidora, que ens mostra la part més tèrbola, si és que hi ha alguna que no ho sigui, de tot allò que rodeja un exèrcit i les seves missions humanitàries on se suposa que van a un país per ajudar-los en el seu conflicte bèl·lic.