“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dijous, 14 d’abril de 2016

JONÀS

« No volia que s’acabés. No volia que s’acabés mai.»
“Jonàs” és el primer que llegeixo d’aquesta autora. La Isabel-Clara Simó era una de les meves assignatures pendents i crec que no he escollit el millor llibre. M’ha agradat? Sí, però hi ha hagut molts moments on la lectura se’n feia feixuga, poder a causa de la gran quantitat de descripcions, el gran nombre de detall que l’autora ens dóna, aquest narrador en primera persona, en veu de l’Àlex, que et fa entrar de ple en la història quan poder el que necessites és agafar una mica de distància.

“Jonàs” ens parla del despertar de l’homosexualitat de l’Àlex, de la història d’amor que neix entre ell i en Jonàs, allà en el ferry, camí a veure l’estàtua de la llibertat. Una història que ens farà viure una veritable muntanya russa d’emocions. 
L’Àlex s’enamora d’en Jonàs no perquè sigui un home, sinó perquè és com és, s’enamora de la persona: de la seva bellesa, del seu tarannà, de les seves virtuts i els seus defectes.
 En Jonàs és perfecte, agrada a tothom, impossible no enamorar-se d’ell, però té un passat, un passat tèrbol que de tant en tant aflora i s’instal·la en el present sense demanar permís. 

“Jo sóc homosexual perquè tu ets home. Si fossis dona seria heterosexual. Si fossis animal, seria zoofílic.”
L’obra ens parla també de la família, la pròpia, la imposada, la que no podem triar i que a vegades ens ofega i ens menysprea; però també de la que nosaltres escolim: els amics, els qui ens ajuden, ens aconsellen, ens donen la mà, ens protegeixen i ens recullen quan caiem.

També trobem constants referències a la literatura que ens ajudaran a entendre el personatge de l’Àlex, el verdader protagonista malgrat que pugui semblar que és en Jonàs,

El contrapunt el posen els tocs d’ironia, fina, finíssima, que trobem en els nombrosos peus de pàgina que hi ha al llarg de tota la novel·la i que contraresten amb el to majoritàriament dramàtic de l’obra.

Uns personatges marginals, en el més ampli sentit de la paraula, als que anirem coneixent a mesura que l’Àlex estableixi contacte amb ells. Viurem el mateix que l’Àlex, al mateix moment.
Els seus monòlegs interns ens ajudaran a situar-lo en el present i en el passat, a fer-nos la composició exacte de la seva personalitat i la dels que l’envolten tanta a Nova York com a Barcelona.

Els diàlegs, àgils, serveixen per alliberar-nos de la càrrega psicològica que ens envolta durant tota la lectura, són un alè d’aire fresc que ens permeten respirar per poder seguir endavant.

Isabel-Clara Simó fa servir una prosa descarnada, dura, plena de veritats que et recargolen l’estómac i et fan bocins l’anima, alhora que són una carícia tendra, un petó furtiu als llavis, amb una delicadesa que t’atrapa i et sedueix.


Autor: Isabel-Clara Simó 
Editorial: Edicions 62 (2016)  
Idioma original: Català  
Idioma de lectura: Català  
Pàgines: 208
Sinopsi: Àlex és llatinista i viatja a Nova York per participar en un congrés. Hi coneix Jonàs, un fotògraf hàbil i creatiu, i hi descobreix la seva sexualitat oculta.
Àlex és culte, neuròtic, pedant i enormement sensible; Jonàs és una bellesa, que commou tots els qui el coneixen.
L’amor sorgeix entre tots dos i decideixen viure en parella. Aviat, però, la tragèdia marca la seva relació.
La mort de la mare el fa tornar a Barcelona, on s’ha d’enfrontar a una família hostil i a una societat que no l’acaba d’entendre.



2 comentaris :

  1. Hola, preciosa. Gran ressenya. Gran escriptora. Però ara mateix no sé si tindria estómac per llegir aquest llibre. De tota manera, me l´apunto per al futur. Un petó i feliç dijous!

    ResponElimina
  2. He llegit un parell de la Isabel-Clara Simó i no m'acaba de fer el pes, de moment passo.

    ResponElimina