EL DIABLO EN CADA ESQUINA

« Los inocentes arrastrados por los impuros se fríen en sartén.»

«El diablo» en cada esquina» és la segona novel·la del tarragoní Jordi Ledesma, ve precedida per «Narcolepsia», que encara no he tingut el plaer de poder llegir, totes dues publicades per l’editorial Alrevès.

L'autor en poc menys de dues-centes pàgines ens presenta un bon grapat de personatges i de trames que s'encreuen entre elles.
Si bé partim de quatre històries principals amb quatre protagonistes ben marcats: Esteban Puig, un noi de casa bé que va arribar quan ja ningú l'esperava; aviciat i consentit pels seus pares esdevé l'ovella negra de la família, flirteja amb les drogues, per poder seguir portant el seu tren de vida s'endinsa en el món dels robatoris i l'extorsió. Jorge Solís, un policia corrupte que sense ser bo en el que fa no té problemes per anar ascendint escalafons, al mateix temps que ascendeixen els seus ingressos extres. Acaba entrant en un carreró sense sortida, fosc, sòrdid i perillós. Humberta, coneguda com a Dulce, una colombiana que fuig d'ella mateixa i que no sap calibrar prou bé el que té entre mans. Santiago, una infantesa gens fàcil el porta a l'exèrcit i l'exèrcit és el trampolí fàcil al món del crim organitzat on treballarà com a sicari dels mafiosos.

Els quatre personatges i les seves respectives històries es van creuant al llarg de la novel·la fins a arribar al final. Des de l’iniciï els anirem coneixent, Ledesma, ens el va presentant a mesura que surten a escena. Un entramat amb un desenllaç perfectament resolt per l’autor.
No és una novel·la de fets ni de trames o accions policials; és una novel·la de personatges, ser marginals que viuen i actuen al límit, sense parar-se a pensar en les conseqüències dels seus actes. Gent que es mou pels llocs més sòrdids de la ciutat, una ciutat de la qual només hi veiem les ombres, on sembla que no hi hagi llums; una ciutat real, que existeix i que veiem cada dia per molt que vulguem desviar la mirada cap a la cara més amable. I per sobre de les trames i els personatges el que sura és una MALDAT, així amb majúscules, extrema que et fa replantejar fins a quins extrems arriba la putrefacció, la corrupció de la raça humana.

La prosa d’en Jordi Ledesma és directa, sense parafernàlies, va al gra sense entretenir-se en foteses que desviïn la nostra atenció. Ens fa entrar de ple en l’acció i un cop som a dintre el complicat és parar i sortir-ne, no pots parar de llegir fins al final. El ritme és trepidant i no dóna ni un respir. És d’una duresa descarnada, escrita amb la cruesa de qui mata mosques a canonades, del cop de puny a la boca de l’estómac que et recaragola i et deia sense un bri d’alè.

«Aguantar el retroceso de la cabeza evita el riesgo de desnucarlo, pero hace que el puñetazo sea mucho más duro.»(pàg. 115)