I EL RESSÒ DE LES MUNTANYES

«Kabul va caure en mans d’uns homes que semblava que haguessin sortit del ventre matern empunyant un kalàixnikov .»

Dividida en nou capítols que van des de l’any 1952 a l’any 2010 «I el ressò de les muntanyes» ens explica la història del Abdullah i la seva germana Pari. Lluny de ser una novel·la amb dos protagonistes principals, Khaled Hosseini ens presenta una novel·la coral.
Estructurada en nou capítols que van des de l’any 1952 fins a l’any 2010, protagonitzats cada un d’ells per un personatge diferent. Així, des dels diferents punts de vista, anirem coneixent la història dels dos germans afganesos.
Una estructura complexa on l’últim capítol és el que dóna sentit a tota la història. I és aquesta complexitat en l’estructura el que provoca que a vegades puguem tenir la sensació d’estar llegint una col·lecció de relats independents.

L’autor també es val de certs recursos com versos, cançons, cartes, entrevistes en una publicació o un preciós conte, amb el que comença el llibre, per donar més rellevància a la història que ens està explicant.

Els diferents personatges són un dels grans encerts de l’autor. Tots ells tenen entitat pròpia, són reals, creïbles al cent per cent; ens faran gaudir i angoixar-nos amb ells i les seves històries, totes elles carregades de sentiments. I és que «I el ressò de les muntanyes» és una novel·la que ens parla, per sobre de tot, de sentiments i de relacions entre persones, de què complicades poden arribar a ser les relacions familiars.
«I el ressò de les muntanyes» és en molts moments un llibre d’històries tristes, però no és una tristesa fosca, sinó que sempre té un bri d’esperança, ja que són històries plenes d’amor: per la vida, entre els seus personatges... Un amor ple de renúncies; renúncies que et trenquen el cor, però que en el fons (mol en el fons) pots arribar a entendre.

Khaled Hosseini juga amb les veus del narrador, saltant de l’omniscient en tercera persona a la primera, depenent del capítol i de què és el que ens està explicant. També juga amb les prolepsis i els salts en el temps, per donar sentit a la seva narració que dista molt de ser lineal en el temps.

També hi trobem una gran varietat d’escenaris: la zona rural de l’Afganistan, Kabul, París, Tinos (illa grega) i algunes ciutats de l’estat de Califòrnia. Per tornar sempre a l’Afganistan, el principal protagonista de la novel·la de Hosseini. L’autor fa un retrat exhaustiu del país i els seus habitants, de rerefons, sempre trobem la situació política i econòmica afgana vista pels mateixos afganesos, tant els que van marxar del país com els que romanen en ell.

Una novel·la amb una gran càrrega emotiva que ja veiem des del començament: la història que el pare explica al Abdullah i a la Pari abans d’emprendre el viatge a Kabul.

«Vaig aprendre que el món no veu el que tens a dins, que no li importaven gens ni mica les esperances, els somnis i les penes que quedaven amagats sota la pell i els ossos» (pàg. 337)