LOS ÁNGELES DE HIELO

« Has sido una niña mala. Ya no eres un ángel.»

«Los ángeles de hielo» és la quarta novel·la del escriptor barceloní, Toni Hill. Després d’haver llegit i estar enganxadíssima a la trilogia de l’inspector Héctor Salgado —«El verano de los juguetes rotos»; «Los buenos suicidas» i «Los amantes de Hirosima»— no vaig dubtar gens ni mica en llegir «Los ángeles de hielo».
Amb aquesta obra, Hill, s’allunya del tipus de novel·la amb la que ens tenia acostumats. Trenca completament i ens trobem amb una obra de característiques molt diferents, tant pel que fa a l’estructura, com a l’argument i a l’estil; sent el resultat, una obra molt més complexa que les anteriors.

A «Los ángeles de hielo» ,Toni Hill, fa servir tres narradors, que es van alternant per tal de teixir l’entramat de la història: un narrador en primera persona, en veu del doctor Sebastià Freixes; no és el narrador que més vegades apareixerà durant la novel·la, però sí que és l’encarregat de començar-la i acabar-la; tanmateix apareixerà en determinats moments per aportar-nos dades que són decisives per poder entendre els fets que se’ns estan narrant.
Un segon narrador, també en primera persona, en forma del diari de l’Ágeda, la directora de l’escola de noies, qui ens explica tot el que va passar durant aquells anys i el trist final de l’escola.
I per acabar, un narrador omniscient en tercera persona, que és el que porta el gruix de la narració, i és l’encarregat d’anar explicant-nos el que succeeix en la vida de Frederic Mayol i a la vegada en l’edifici dels àngels, ara ja reconvertit en sanatori.
També hi troben cartes que formen part de la correspondència que Mayol manté amb Anna Freud, filla petita del psiquiatre austríac. Encara que dit així, pot semblar embolicada la intervenció de tants narradors, el cert és que en tot moment sabem qui ens parla. Les diferents grafies emprades també ajuden a situar-nos.

La novel·la, que consta en quatre parts, un pròleg i un epíleg, comença amb un in media res: els fets que ens narren en el pròleg pertanyen a successos que s’esdevenen al mig de la trama, i que es van desenrotllen en dos fils temporals lineals independents, encara que estretament relacionats entre ells i amb un mateix escenari: un té lloc abans dels tràgics esdeveniments que van acabar amb el tancament de l’escola de senyoretes, i l’altre que succeeix mentre Mayol està en aquest mateix edifici, ara ja reconvertit en sanatori mental.
Durant les dues primeres parts es desenvolupen les dues línies argumentals que comparteixen un mateix protagonista: l’edifici dels àngels. Per una banda anirem sabent de la vida de Frederic Mayol abans d’entrar a treballar en el sanatori i les primeres jornades treballant en ell; i per altre cantó podem anar llegint el diari d’Agueda, que ens explica la vida a l’edifici quan era un internat per a senyoretes.

Molts són els personatges que apareixen a «Los ánges de hielo», fins al punt que podria ser considerada una novel·la coral. Tots els personatges que l’autor en presenten, tenen un paper important en la trama i el compleixen a la perfecció. Hill ha sabut crear uns personatges que aconsegueixen arribar al lector, que són totalment creïbles per ell i que es troben completament integrats a la trama que els toca viure.
 Encara que el pes de la narració escau sobre Frederic Mayol a qui al principi, el narrador, en veu del doctor Freixes, ja ens el presenta com al protagonista, el cert és que el verdader protagonista és l’edifici dels àngels. Un edifici que va ser creat com un hotel senyorial i tranquil en un paratge idíl·lic, que mai va arribar a obrir les seves portes i que després es va convertir en una escola de noies i més tard en un sanatori psiquiàtric.

«Los ángeles de hielo» se situa a principis del segle XX, en una Europa sacsejada per la Primera Guerra Mundial. Ens mourem entre Viena i Barcelona, les dues ciutats on ha viscut Frederic Mayol; sense perdre mai de vista Sant Cebrià de Vallalta, situat a l’interior de la comarca del Maresme, molt a prop de Sant Pol de Mar, on s’aixeca l’edifici dels àngels.
L’ambientació que Hill ens fa de la Barcelona de fa cent anys és molt encertada, creïble i està perfectament descrita. També ens dóna apunts molt encertats del que està passant a Europa, els estralls que la guerra està causant al vell continent.

Altra dels grans encert de la novel·la és l’ambientació. Unes descripcions acurades, plenes de detalls, que permeten al lector aventurar-se pels passadissos de l’immens edifici, a vegades ple de llum i rialles, altres submergit en les penombres. Una història plena d’amor, misteri, crims, terror psicològic i que ens porta de viatge a la part més perversa i fosca de la ment humana, i que ens parla del mal com una part intrínseca de la naturalesa humana.

«Los ángeles de hielo» és una novel·la que t’atrapa de principi a fi. L’autor sap mantenir el ritme i la tensió per què el lector tingui ganes d’avançar en la lectura, perquè mentre avança es pregunti: que passarà ara? Com acabarà tot axó

«La maldad no es una dolencia, y si lo es, se trata de una que no tiene curación. A las personas como tú sólo les espera el infierno, y no en la otra vida, sino en ésta». (Pág. 448)