“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 30 de maig del 2016

TOTA LA VERITAT


« Era el seu moment i ja no ho seria mai més.»
«Tota la veritat» és una novel•la diferent, arriscada, trencadora. On la Núria Cadenes fent servir diferents narradors i com si d’un cobrellit de patchwork es tractes, ens presenta una novel·la construïda a base de petits fragments que, com els retalls de tela, s’uneixen per crear una petita meravella. El de petita és per les poques pàgines que té el llibre, no arriba a les dos-centens, perquè de fet és una novel•la enorme, només menuda en format.

Cada fragment dona veu a un d’aquests narradors, així veiem com la gent del poble, Rosa, Joan, Antònia, Mercè, Isabel Pere Gros... ens explica les seves inquietuds, el seu dia a dia, el seu present i el seu passat, en primera persona. Dolmeriu, aquest poble fictici de cinc-cents habitants, és un personatge més que ens explicarà el que amoïna a la seva gent. Tots diuen la seva, sent part implicada d’una manera o altra. Tots tenen veu pròpia i al principi de cada escena sabrem qui és el narrador; només els personatges principals: el mort, la seva dona, l’amic advocat, l’amic periodista o l’inspector de policia parlem a través d’un narrador en tercera persona; una tercera persona amb les seves peculiaritats.

diumenge, 29 de maig del 2016

ENTREVISTA AL BLOG NIGRA SUM



dijous, 26 de maig del 2016

BESÒS MAR


« A la vida hi ha poc més que cobdícia i gelosia: tant de bo hi hagués misteris i secrets, tresors amagats per vells pirates .»
El primer que em crida l’atenció, en començar la novel·la , és la veu del narrador. Un narrador en tercera persona que sembla viure en un estat permanent de mala llet, i és que encara que estigui escrita en tercera persona, el narrador a qui dóna veu és al protagonista, l’Arsenio Crespo, i ens transmet la seva mala hòstia existencial.
Un protagonista que es fa antipàtic des de les primeres pàgines, però que a més no fa cap esforç per canviar la percepció que tenim d’ell.
Crespo és un inspector de la Policia Nacional a punt de jubilar-se, però que encara l’hi toca viure el desplegament dels Mossos a Catalunya. Una Catalunya que ell menysprea amb totes les seves forces, que només pensa a tornar a la seva Badajoz natal, a Villanueva de la Serena. És un home tosc, brut, violent, alcohòlic, mal carat... tot un personatge.
«Crespo no feia esforços per caure simpàtic perquè se sentia lliure d’aquesta servitud.» (pàg. 26) 

dilluns, 23 de maig del 2016

FOC VERD


«Hauries de saber que la vanita és el brou del qual s’alimenten un grapat d’instins criminals.»
Tot i que «Foc verd» és la vuitena entrega de la sèrie protagonitzada per l’inspector de policia Marc Sergiot, és el primer que jo llegeixo. El mateix Jordi de Manuel en va dir que podia començar pel que volgués, i en més d’una ocasió l’he sentit dir (llegit, més aviat) que cada entrega hauria de funcionar independentment de les altres obres. I és cert, podem llegir «Foc verd» sense haver-ne llegit les anteriors, encara que quant acabes vols conèixer més a fons al protagonista i aquells que l’envolten.

L’acció porta al protagonista a terres galleges en el fatídic estiu de l’any 2006, en el que gran quantitat d’incendis van devastar els boscos gallecs. Sergiot hi va, convidat pel seu company Coiros, a passar uns dies de vacances, durant el viatge ja es troba amb un dels incendis.

dijous, 19 de maig del 2016

LA PENITÈNCIA DE L'ALFIL


«Escolta, sabies que només les persones que tenen una sociopatia són capaces de raonar o saber què passa pel cap d’un psicòpata?»
“La penitència de l’alfil” és la segona novel·la, i la primera que jo llegeixo, de Rafa Melero. Ve precedida per “La Ira del Fènix” i si bé és cert que amb aquesta enceta la saga de l’inspector Xavier Massip, podem llegir la segona novel·la sense haver llegit la primera. Vaig arribar al llibre de casualitat, cert és que havia llegit alguna ressenya i que em va cridar l’atenció, però ho vaig deixar aparcat per un excés de lectures pendents i amb la intenció de començar pel primer de la saga, fins que mirant les estanteries d’una coneguda llibreria de Barcelona vaig topar amb ell, ja en duia dos de la mateixa editorial a les mans, i com que diuen que no hi ha dos sense tres, o alguna cosa per l’estil, no vaig dubtar en quedar-me’l també.

A la que m’endinso en la lectura ja en trobo atrapada i vull seguir endavant per saber més, per saber-ho tot, sobre aquest alfil negre que el protagonista es treu de la butxaca. El primer capítol és una escena que retrobarem més endavant, de fet ja ens ho indica al següent capítol quan ens diu que l’acció que estem a punt de llegir se situa sis dies abans.

dilluns, 16 de maig del 2016

BANDOLER


«I el va tornar a torturar aquella escena macabra de follia, aquell crit horripilant que per poc no li fa perdre el seny,i tot el que el va seguir, que ignora completament .»
Vaig conèixer la Margarida Aritzeta amb “l’Amant xinès i les peripècies de la inspectora Fuster, no vaig dubtar en llegir “Els fils de l’aranya”, continuació de la saga protagonitzada per la Mina Fuster. Els dos llibres em va seduir per la seva prosa, per la manera directa, senzill i elegant que l’autora té de descriure els fets, i em vaig quedar amb ganes de llegir quelcom d’ella que no fos novel•la negra —no perquè no m’agradi el gènere, al contrari, sinó per conèixer un altre registre de la Margarida— i vaig descobrir “Bandoler”, el títol de per si ja em va atraure. M’agraden les històries de bandolers i aquí esperava trobar-me amb una novel·la sobre la vida d’en Joan Serra.

La sorpresa va ser més que grata, ja que “Bandoler” és i no és la història del famós bandoler. Ho és perquè ens explica episodis de la vida d’en La Pera, però és molt més que això. 

dijous, 12 de maig del 2016

SOLDADETS DE PLOM


“Només sé que ens han enviat a l'edat mitjana, a matar una gent que no coneixem, a ajudar entre cometes una gent que no vol la nostra ajuda, almenys no la volen en forma de bales i bombes[...]”

“Soldadets de plom” és quelcom més que una novel·la bèl·lica. És una crítica a l’actuació de l’exèrcit, una crítica raonada, ben explicada i que jo particularment comparteixo. És a més una cridada d’atenció sobre els verdaders motius que impulsen als joves allistar-se.
Sempre he pensat que la publicitat que fa l’exèrcit, per aconseguir soldats professionals, deixa molt que desitjar. No tot és tan bonic com ho ensenyen... de fet no hi ha res de bonic en moltes de les seves actuacions i si a més parlem de les que es fan en nom de les forces de la Pau... ja n’hi ha per llogar-hi cadires. També sempre he pensat que anar a l’exèrcit ha de ser una cosa vocacional, s’hi ha d’anar convençut, no com a sortida fàcil a una situació precària de feina o econòmica. Després de llegir “Soldadets de plom” encara ho tinc més clar.

dilluns, 9 de maig del 2016

AQUESTA NIT NO PARLIS AMB NINGÚ

«El destí els havia marcat inexorablement: l’un estava destinat a ser actor; l’altre, a ser espectador.»
El llibre m’arriba després d’haver llegit la ressenya del bloc “Tu mateix llibres”. Em va cridar l’atenció el que ella n’explicava, que era més aviat poc, poder perquè no en volia dir gaire cosa, i això encara l’hi donava més misteri.
Quan tanco el llibre el primer que en ve al cap és: impactant, diferent, agosarat i inquietant. Mots que defineixen a la perfecció la història que acabo de llegir.

El primer capítol ens posa en antecedents d’una forma tant potent que fa que et quedis enganxat a la lectura i segueixis endavant per saber que dimonis és allò que espanta tan a totes les noies que s’acosten a L’Oscar, un actor de monòlegs de por.

Una història de secrets amagats al llarg de deu anys. Silencis que condemnant a una família a patir una maledicció d’aquelles que no semblant que no s’hagin d’acabar mai. Secrets que ens plantegen una seria de preguntes: ens coneixem prou, les famílies? Parlem prou, d’allò que realment importa?
Encara que el pes narratiu recau sobre l’Àngel, el germà petit, el verdader protagonista serà l’Oscar. Ell és el culpable d’aquesta espècie de maledicció que planeja sobre la seva família.

dilluns, 2 de maig del 2016

LA VIOLÈNCIA JUSTA

« Em vull tranquil·litzar dient-me que va ser en defensa pròpia. Que vaig fer servir la violència justa, ni més ni menys de la que calia .»
És el primer llibre que llegeixo de l’autor, i ho feia sota la “pressió” de saber que tothom el considera el millor llibre que ha escrit fins ara i d’haver llegit mil vegades que Andreu Martín es el mestre del gènere negre. Normalment en casos com aquest el meu esperit de contradicció acostuma a sortir a passejar i fa que la novel·la no complexi les expectatives que m’he creat. Aquesta vegada l’esperit de contradicció s’ha pres unes merescudes vacances i no puc deixar de donar la raó a tots els que diuen que Martín es un mestre i la novel·la una obra mestra.

L’autor ens presenta dues històries, alternades en capítols i explicades en primera persona pels seus protagonistes: per una banda l’Alexis Rodon un exmosso d’esquadra que ara treballa de cap de seguretat; per altre cantó la Teresa Olivella una dona maltractada pel seu exmarit i traumatitzada per la pèrdua d'un fill. Dos histories que transcorren paral·leles al llarg de tota la novel·la, tot i que acaben trobant-se. 
Veurem la mateixa acció a través dels ulls d’un i de l’altre, fet que farà que coneguem encara millor els personatges, les seves limitacions, les seves debilitats.