ENTRE DOS FILLS

«Qui l’estimava se li va abraonar brandant l’espasa i li va travessar l’ànima d’un cap al altre. I la va deixar sagnant, apunt d’escolar-se. I tant mateix va sobreviure a l’envestida.»

«Entre dos fills» és una història colpidora, dura, d’aquelles que et fan plantejar que faries tu si et trobessis en la tessitura de la protagonista. I és que no és gens fàcil posar-se a la pell de la Blanca. Ella viu una d’aquelles situacions que penses que no poden passar mai, que no són reals, que són contra natura. Però succeeixen i tant que succeeixen i en aquesta novel·la i tenim el clar exemple. Perquè la duresa d’ «Entre dos fills» recau en gran part —els fets ja són prou macabres per si sols— en el fet de que està basat en un fet real.

Maria Vilanova i Vila-Abadal ens porta una història que a ella l’hi va explicar en primera persona la mare d’un antic alumne. I fen servir aquesta mateixa primera persona, és la pròpia autora qui ens explica com va conèixer la Blanca i com va sortir la idea d’escriure’n la història. Quant el que l’autora relata són els fets que van succeir, la mort d’en Ramon, el fill de la Blanca, passa a fer servir un narrador en tercera persona, encara que segueix sent ella qui ens parla. En aquests capítols se serveix d’una llibreta que en forma de diari anat escrivint la Blanca.

Si superar la mort d’un fill ja és quelcom prou complicat i difícil per una mare, si ja costa encarar el dia a dia amb l’absència irremeiable de qui més estimaves i fer-te a la idea que no el tornaràs a veure, no vull ni pensar el que ha de ser per una mare el fet d'haver de perdonar i seguir estimant al culpable de tant de dolor. Per què això és el que fa la Blanca: perdonar i seguir estimant, encara que em costa molt creure que arribi mai a oblidar. Perdonar i estimar, més quan parlem d’un fill, són sentiments que a una mare li surten sense cap esforç, per grossa que ens l’hagi fet — i en el cas de la Blanca és el més gros que un fill pot fer a una mare—, però d’aquí a què oblidem... hi ha un llarg camí.

L’autora ens explica com una tragèdia de tals dimensions trastoca a tota la unitat familiar; una família que ja està tocada per la figura d’un pare autoritari i mal tractador; de com la Blanca s’arriba a culpar del que ha succeït, pensant que si s’hagués separat del seu home, res d’això hauria passat. Aquest sentiment de culpabilitat que quasi totes les mares treien a passejar quan els nostres fills tenen problemes; un sentiment humà que va associat a la condició de ser mare. Ens parla del dolor per la pèrdua d’un fill, i de la capacitat d’estimar i perdonar d’una mare. Però també ens ensenya com sempre ens quedarà un bri d’esperança, quelcom que ens ajudarà a seguir endavant i ens traurà d’aquell pou tan fosc on hem caigut; i això queda perfectament reflectit en el final del llibre, un final que ens farà plorar, però ara serà d’emoció i no pas de tristesa.

«Entre dos fills» m’ha posat els pèls de punta i m’ha fet plorar, m’ha encongit l’estómac i m’ha colpejat a l’ànima d’una manera brutal, sense pietat. Ha remogut coses que tenia soterrades molt al fons, que no volia que sortissin a la superfície, i per sobre de tot m’ha fet pensar en la capacitat d’estimar, perdonar i oblidar que pot tenir l’ésser humà. Jo, com a mare, no sé si seria capaç de fer el que fa la Blanca, m’hauria de trobar en el seu cas...

i encara que en part ja ho he fet  i per això puc entendre perfectament com se sent la Blanca  i  don treu aquesta fortalesa que ens mostra, les circumstàncies de la pèrdua són molt diferents, i en el meu cas, jo no he estat capaç de perdonar.

«Entre dos fills» és una lectura dura, d’aquelles que et fan parar per prendre aire mentre llegeixes, però que no pots deixar, que necessites seguir endavant acompanyant a la Blanca en el seu difícil periple. Una lectura molt i molt recomanable, això sí amb una capsa de mocadors a prop. I que ningú s’arribi a pensar que és una història de llàgrima fàcil, res més lluny de la realitat

«Pensi que vostè és mare de víctima i mare de botxí; vostè és la més afectada d’aquesta tragèdia, n’és la víctima principal.»(pàg. 116)