“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dijous, 29 de març de 2018

L'HAREM DEL TIBIDABO


«els autors som déus que posseïm l’únic do que no tenen els altres déus: la memòria.»

L'Harem del Tibidabo d'Andreu Martín
Llegir a l'Andreu Martín sempre és una bona aposta. És d'aquells autors que saps que mai et defraudarà i que llegeixis el que llegeixis d'ell t'agradarà. Reconec que amb aquesta última novel·la m'ha fet gaudir de valent, en tots els sentits.


L'Andreu ens porta una trama situada a l'avinguda del Tibidabo de Barcelona, on situa l'Harem, un prostíbul de luxe. Però l'Harem és molt més que això, és un petit microcosmos amb les seves pròpies regles i normes, que poc o res tenen a veure amb les del món exterior; un lloc on es mercadeja amb el sexe, sí, però on la companyonia regna per sobre de tot. Les noies que hi treballen formen una gran família al costat de Sancha, la Madamme, i Emili Santamarta, l'amo del local. I com en totes les famílies quan els problemes apressen els llaços afectius s'estrenyen.

dilluns, 26 de març de 2018

ANNA GRIMM. MEMORIA MORTAL


«La maldat es podia expressar de moltes maneres i la tortura d’un ésser indefens era una de les més horribles .»

Anna Grimm. Memòria Morta de Montse Sanjuan
Tres. Podríem dir que aquest és el número clau en aquesta novel·la. Tres anys són els que ha tardat la Montse Sanjuan a treure la tercera novel·la de la Sergent Grimm, i ho fa al número tres de la nova col·lecció de Pagès Editors: Lo Marraco Negre. Triple tres, doncs.

Aquesta vegada la sergent Anna Grimm s'haurà d'enfrontar a dos casos a l'hora. Dues trames que correran paral·leles fins al final de la novel·la, resolent-se quasi al mateix temps. Per una banda haurà d'esbrinar qui és l'assassí de la família Boronat, uns reputats joiers de Lleida, sent aquest el cas principal a investigar; per altra cantó, ajudarà al mosso de la seva unitat, Pau Caralt a resoldre l'assassinat del seu germà petit, que va tenir lloc vint-i-cinc anys enrere, reobrint el cas per poder encausar al culpable. Les dues trames tenen els seus orígens al passat: la dels joiers es remunta als anys compresos entre 1939-1951 i de la postguerra i el del petit Genís Caralt a finals a l’any 1988.

dijous, 22 de març de 2018

LA CARCOMA



«Hasta luego massa gris, escribeme cuando llegues.»

La Carcoma de Daniel Fopiani
Havia vist recomanar aquesta lectura a varis dels meus contactes a les xarxes socials i aprofitant la fabulosa oferta que hi havia adquirint-lo en format digital vaig decidir donar-li una oportunitat.

El primer que em va sorprendre va ser el pròleg. Escrit en primera persona pel també escriptor Benito Olmo. Les sorpreses no van acabar aquí, en començar la lectura dels capítols m'adono que estan numerats en ordre descendent, primer vaig pensar que era un error, com tants m'he trobat, de l'edició digital, però després de repassar la taula de continguts dues vegades vaig veure que no era un error. Hem de llegir el llibre per entendre el perquè d'aquesta numeració. També ens trobarem amb un capítol introductori que ens posa en situació abans de començar aquest compte enrere, capítol que al final de la lectura prendrà un significat especial.

dilluns, 19 de març de 2018

IRINA



«Los problemas, como la muerte, eran ley de vida.»

Irina d'Empar Fernández
Empar Fernández, tal com ja ens té acostumats, ens torna a sorprendre amb una novel·la que és una veritable joia. I és que l’Empar és d’aquelles autores que mai deixa indiferent, que cada llibre que llegeixes d’ella et reafirma una mica més en la creença que és una de les grans escriptores de la nostra època.

Basant-se amb uns fets reals, ocorreguts durant la guerra civil, l'autora construeix una commovedora i profunda història de ficció que, segons ella mateixa diu al final del llibre, vol ser un homenatge a tots aquells nens que van créixer a molts kilòmetres de distancia i que no van tenir una vida gens fàcil

dijous, 15 de març de 2018

SEIXANTA - VUIT



«.Els vells llops forjats a la clandestinitat no eren ni molt menys presa fàcil»


Seixanta - vuit Ramon Usall
Segona novel·la protagonitzada pel detectiu Rafel Rovira. He de dir que no he llegit la primera, «Tots els camins porten a Romania», però sí que coneixia al protagonista gràcies al relat, «Dissabtes al sol», que l'autor va escriure pel recull «Assassins de Ponent».

A «Seixanta-vuit», Rafel Rovira acceptarà l'encàrrec que li fa la seva antiga professora de francès, Enriqueta Pasqual, perquè trobi al seu amor de joventut, Ignasi Camprubí, qui la va deixar plantada amb el vestit de núvia ja comprat. Això farà que tant ell com la seva becaria, la Betina, s'hagin de traslladar a París, previ pas del Rafael per Bilbao. A la capital francesa s'hauran de trobar amb excompanys de l'Ignasi a la revolta del 68 i la sorpresa serà majúscula en veure que la majoria d'ells han canviat radicalment de manera de pensar, formant ara part de la dreta i l'extrema dreta francesa.

dilluns, 12 de març de 2018

LLEUGERA SANG



«Dubtava, però , com diuen els ianquis, la sang és més espessa que l’aigua. I més tèrbola que el whisky, afegiria jo.»

Lleugera sang de Xavier Zambrano
En començar a llegir ens sorprèn una veu en primera persona que ens transporta immediatament aquelles sèries i pel·lícules americanes, en blanc i negre, protagonitzades per un detectiu privat. On sempre es veia una porta de vidre esmerilat amb el nom del detectiu a la placa. I on l'interior del despatx, que amagava aquella porta, era tan sòrdid com el propi investigador i els casos dels quals s'ocupava. Homes que sempre anaven amb la cigarreta als llavis i la copa de bourbon a les mans.

El narrador és la veu d'en Marc Olier, un detectiu que viu en el seu despatx, dormint a l'ample sofà de cuir que va comprar amb l'optimisme dels inicis, que fuma Lukys compulsivament i beu Jack Daniel's, que menja poc i dorm menys. A qui estomaquen sovint i de valent. Els seus coneguts són de la més variada índole, des dels baixos fons a l'alta societat: contactes a la premsa, a la banca, traficants, gitanos..., que acabarà coneixent a una femme fatale, amb encreuament de cames molt cinematogràfic, inclòs. I aquí només li manca una cosa: tenir una mica de sort. Marc Olier és un antiheroi de manual, un d'aquells personatges que cau simpàtic i amb el que el lector acabarà empatitzant.

divendres, 9 de març de 2018

LLORET NEGRE


I això és un no parar! Els propers dies 24 i 25 de març ens anem cap  a Lloret de Mar on tindrà lloc el primer Festival de gènere negre de la Costa Brava, El LLORET NEGRE

dijous, 8 de març de 2018

MUERTES DE SOBREMESA



 «La especie inhumana es la más salvaje del mundo»

Fa uns mesos, que vaig llegir el segon llibre de David Jiménez, «InspectorSolo», a mesura que avançava en la lectura vaig començar a tenir la necessitat imperiosa de llegir l'anterior llibre de l'autor, «Muertes de sobremesa», i és que quan no duia ni una quarta part del llibre quan Marcial Lisón, l'Inspector Solo, i la seva companya de vida, Sola, una galga espanyola, m'havien enamorat i necessitava saber molt més d'ells.

Les expectatives que tenia sobre «Muertes de sobremesa» eren moltes, i sol passar que en casos així la novel·la no estigui a l'altura de la seva predecessora, no és el cas. Creieu-me quan us dic que la seva lectura no m'ha decebut gens ni mica, ans al contrari!
La prosa de David Jiménez "El Tito" que ja m'havia captivat en aquella entrega, ho ha tornat a fer en aquesta. Sí que diré que es nota l'evolució de l'autor i que a "Inspector Solo" creix com a escriptor, i el salt qualitatiu és evident, com ha de ser.

dilluns, 5 de març de 2018

NAPALM



«Ningú no  ho troba estrany, però a hores d’ara ja ningú se sorprèn de res.»

«Napalm», finalista del premi de Novel·la de la ciutat d’Alzira, es una novel·la breu, amb prou feines arriba a les dues-centes pàgines, que han escrit a quatre mans Jordi Colonques i Joan Canela.

Tot i estar ideada com a novel·la coral, el protagonisme indiscutible se l'emporta la ciutat de València. Els autors a través dels carrers de tres dels seus barris, els autors ens perfilen un retrat de la capital del Túria molt allunyat del que tots coneixem. Ens parlen d'aquella València que mai surt als mitjans, la qual no apareix en els fullets turístics, de la cara menys afable, la qual només coneixen els que hi viuen: la València dels desarrelats, dels desheretats, dels perdedors, dels captaires i rodamóns. I són precisament aquest personatges els que veurem pul·lular per les seves pàgines.