“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dijous, 19 de maig de 2016

LA PENITÈNCIA DE L'ALFIL


«Escolta, sabies que només les persones que tenen una sociopatia són capaces de raonar o saber què passa pel cap d’un psicòpata?»
“La penitència de l’alfil” és la segona novel·la, i la primera que jo llegeixo, de Rafa Melero. Ve precedida per “La Ira del Fènix” i si bé és cert que amb aquesta enceta la saga de l’inspector Xavier Massip, podem llegir la segona novel·la sense haver llegit la primera. Vaig arribar al llibre de casualitat, cert és que havia llegit alguna ressenya i que em va cridar l’atenció, però ho vaig deixar aparcat per un excés de lectures pendents i amb la intenció de començar pel primer de la saga, fins que mirant les estanteries d’una coneguda llibreria de Barcelona vaig topar amb ell, ja en duia dos de la mateixa editorial a les mans, i com que diuen que no hi ha dos sense tres, o alguna cosa per l’estil, no vaig dubtar en quedar-me’l també.

A la que m’endinso en la lectura ja en trobo atrapada i vull seguir endavant per saber més, per saber-ho tot, sobre aquest alfil negre que el protagonista es treu de la butxaca. El primer capítol és una escena que retrobarem més endavant, de fet ja ens ho indica al següent capítol quan ens diu que l’acció que estem a punt de llegir se situa sis dies abans.

I aquest és el temps que tenen, sis dies, els dos protagonistes, per atrapar l’assassí de les frases, com l’anomena Arralongo. Una cursa contra rellotge on els dos policies acabaran formant part d’una partida macabra, on ells són els contrincants a la vegada que una peça més sobre el taulell. El temps corre en contra seu i la partida, aquest cop no pot acabar en taules, hi ha d’haver un perdedor.

Melero ens planteja un relat amb dos escenaris principals, Madrid i Barcelona, i tres dates: 1993, 2003 i 2013. La trama està centrada en el present, any 2013, però molt lligada amb els fets del passat als quals accedirem a través de capítols en forma de flashbacks, que ens permeten fer-nos una composició exacta del que està succeint i comencem a gaudir de qui sembla ser l’assassí en sèrie perfecte, no deixa cap pista ni comet cap relliscada que pugui posar a la policia darrera la seva pista.  

L’autor crea una trama amb un desenllaç imprevisible. Juga a despistar al lector, sense enganyar-lo —no hi ha girs argumentals impossibles, ni personatges sortits del no-res—senzillament l’autor sempre va dues passes per endavant del lector. I ho fa amb elegància, sense entretenir-se en foteses que ens poden despistar i fer la lectura carregosa.

D’entrada ens pot semblar que ens trobem davant dues trames que transcorrem paral·leles: per una banda la investigació que duen a terme els dos policies, Massip i Arralongo i per altra la que porta a terme l’Anna amb l'ajuda del seu amic Salvador. Ben aviat veurem que són dues branques d’una mateixa trama que no tardaran gaire a convergir en una de sola i l’Anna serà una ajudant de luxe per en Xavier i l’Alejandro.

Avancem a un ritme moderat, que no lent, no s’allarga més del necessari, i manté la dosis necessària de suspens per mantenir-nos enganxats a la lectura. No hi trobem gaires diàlegs, si la comparem amb altres novel·les del gènere, però els que hi trobem són àgils, naturals i gens forçats cosa que els fa creïbles, a més ens aporten la informació necessària a la trama.

Els personatges, que se’ns presenten donant-nos una breu descripció física, cosa que ajuda al fet que prenguin cos als nostres ulls, estan molt ben treballats i són força creïbles.
El binomi Massip/ Arralongo funciona a la perfecció a pesar, o poder gracies, a les seves grans diferencies: són caràcters completament oposats, treballen a diferents cossos de policia, l’un sergent dels mossos en excedència, l’altre un inspector jubilat de la policia nacional. Empatitzen entre ells i el més important, ho fan amb el lector.







3 comentaris :

  1. Em va agradar molt, i ja estic esperant el proper.

    ResponElimina
  2. A mi també em va agradar força, el que em passa és que els assassins psicòpates no m'agraden gaire.

    ResponElimina