“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

divendres, 9 de setembre de 2016

UN OCEÀ DE MEMÒRIA


«[...]cada vegada que desapareix una llengua es perd una forma de pensar i la possibilitat de canviar el món .»
Que Sebastià Bennasar és un dels meus autors de capçalera és quelcom que es veu mirant les ressenyes del blog. Amb diferència, és l’autor que més vegades he comentat. De tot el que li he llegit hi ha una obra que ha passat a formar part dels meus imprescindibles,Nocturn de Sant Felip Neri”, i ara sé que l’acompanyarà “Un oceà de memòria”.

“Un oceà de memòria”
se situa a Portugal, entre Lisboa i les illes Açores. Un país que encara plora els morts de la dictadura que va patir durant més quaranta anys, enfonsant per la crisi global, un país pobre on la gent lluita per sobreviure a final de cada mes. Ens explica la història del professor Antonio Figueira, qui accepta una feina que el farà tornar a casa, aquella illa que va deixar al final de la dictadura i on encara no ha tornat mai i on l’esperem els dolorosos records d’aquell passat i un vell amor, l’Anna Rita Antunes.

El primer que ens cridarà l’atenció al començar a llegir, és el format que l’autor ha utilitzat: un sol paràgraf per cada capítol, intercalant els diàlegs en mig dels pensaments dels protagonistes o de la veu del narrador. Format que, segons el propi autor, no estava previst d’inici, sinó que és el que la història li demanava.
Aquesta vegada, Bennassar ha optat per una sola veu narradora, en tercera persona.

I per no perdre la seva essència, Bennasar, segueix fent una important crítica social que dista molt de ser gratuïta, al contrari: és real, colpidora i dispara directament a la consciència del lector. Ens parla de retallades en cultura, en les pensions, en els subsidis, pèrdues de pagues extres, rebaixes en el sou mínim, situació precària dels joves, escassetat de beques...

Si hi ha un tema que l’autor tracti per sobre dels altres és la literatura. Sebastià Bennasar ens parla de llibres, autors, escriptors, professors, classes d’universitat, articles als diaris, llibreries, biblioteques i bibliotecàries, de lectors... i sobretot de l’amor cap als llibres. El llibre és un clar homenatge a dos homes de lletres: al seu professor de literatura, a qui deu el nom el protagonista, també professor; i a un escriptor, que també veurem reflectit en la ficció d’ “Un oceà de memòria”.

Una narració que ens atrapa des de les primeres línies, gràcies a la fluïdesa de la prosa de l’autor: senzilla i elegant, gens recarregada.
Uns personatges que se’ns fan propers gràcies a la facilitat que l’autor té per fer-nos un retrat de la vida de cada un d’ells: aquell passat que tal cop voldrien oblidar, però que no poden, aquest pressent convuls que els toca viure i un futur ple d’incerteses.
I una ambientació detallada, que ens permet tancar els ulls i sentir la pluja que cau a les illes, passejar pels carrers costeruts del barri de Lisboa... entrar a casa del professor o a la Universitat de les Açores.
I amb un final poder inesperat, però que té tot el sentit, en uns darrers capítols que posen el punt final a una lectura curta, però intensa.

De la mà de Benassar coneixerem una mica més de la història del país veí, un país que ell coneix i estima, tal com ens demostra en cada una de les pàgines d’ “Un oceà de Memòria”.

Vaig tenir la immensa sort de sentir-lo parla de la seva última novel·la a “La Setmana del llibre en Català”. Escoltar en Tià, parlar del seu llibre i tenir unes ganes boixes de començar-lo a llegir (ho vaig fer aquella mateixa nit) va ser tot un. Si la seva prosa em va enamorar amb el “Nocturn”, em va acabar de seduir amb “Cants de sirena negra”, escoltar-lo i poder saludar-lo em va reafirmar-me en el que jo ja intuïa: la seva grandiositat com a escriptor i com a persona.
«No hi ha gaires amors que suportin que els facin el salt amb l’art.» (pàg. 76)

1 comentari :

  1. Com no puc tenir ganes de llegir els llibres q comentes amb aquestes preciositats de ressenyes que escrius? ;) Un petonàs, Bruixeta!

    ResponElimina