L'ILLA SENSE TEMPS

«I veu com un altra vegada algú ha tornat a donar una coça a l’exincastillos que és la seva vida, una construcció de plàstic, fictícia, que es mantenia erta en un equilibri fals.»

Per escriure «L’Illa sense temps», Esperança Camps es va basar en un fet real que va succeir a Ciutadella l'any 2011.
El punt de partida de la novel·la és l’assassinat d’una dona, Marialluïsa, a qui l’hi ha clavat unes estisores al cap; però aquest assassinat només és l’excusa perfecta per què l’autora ens comenci a mostrar a una sèrie de personatges i situacions que a poc a poc s’aniran relacionant entre ells.

 Per un cantó tenim a Julia Cases, nascuda a Ciutadella però que viu a València, una periodista que en quedar a l’atur per causa d’una reestructuració al diari on treballava, escriu novel·les negres amb bastant èxit. També hi ha la Fina Torres, única parenta de la difunta, que es posarà en contacte amb la Julia, demanant-li que vagi a Menorca, perquè té una informació important a donar-li. O Lucrecia i Edelmira, dues immigrants sud-americanes que treballen com a cuidadores de Marialluïsa. Pere Miró delegat del diari local de Ciutadella o en Guillem el becari del diari.
I l’altre gran protagonista que és el lloc on se situa l’acció: Ciutadella; vista a través dels ulls de la Julia Cases qui fa temps va marxar cap a València, però que encara hi conserva una casa, la casa blava amb vistes al port.

És el primer que llegeixo d’aquesta autora i el que més em crida l’atenció és la manera en què tracta la veu del narrador, fent constants salts de la tercera a la segona i primera persona; el domini de l’autora és inqüestionable, quasi no ens adonem ni compte d'aquests salts en la veu narrativa, la transició és impol·luta i el lector segueix llegint sense perdre el fil de qui parla en cap moment.
Sense diàlegs, però si monòlegs interiors, amb un estil indirecte lliure, amb frases inacabades que encara donen més versemblança aquests monòlegs. Sense acabar d’explicar-ho tot, però fent que el lector ho entengui tot.
Fent servir, molt sovint, analèpsies — per fer-nos anar al passat dels protagonistes, especialment al de la Julia Casses—; i prolepsis —per avançar esdeveniments que els protagonistes encara no coneixen—.

Una prosa cuidada, amb un llenguatge ric amb matisos, que embolcalla al lector mentre avança per les seves pàgines; que tenint un tempo pausat fa que sigui una lectura àgil; que ens endinsa, amb l’excusa de l’assassinat de Marialluïsa, en una trama que ens parla de corrupció (política, urbanística); d’immigrants; de joves amb feines precàries; d’EROS que deixen a la gent sense feina; parla de fets del passat que han sacsejat la societat actual: nens robats a les seves mares per ser venuts a famílies que no en podien tenir; del paper dels mitjans de comunicació en la societat. No és una novel·la amb una trama basada en els fets, si no en els personatges i les seves circumstàncies.

A «L’illa sense temps» Esperança Camps ens presenta un relat actual escrit amb un estil ambiciós i una destresa narrativa inqüestionable.

«Una dona vella amb unes estisores clavades a la closca, a la crisma, al cap.» (pàg. 9)