“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 25 d’abril de 2016

EL BATEC DEL TEMPS

«Si de veritat m´estimes, Santi, dóna´m la vida tal com raja. No siguis el meu cavaller, ni el meu príncep, ni el meu somni. Sigues el meu company amb vestit de cada dia, sense armadura .»

“El Batec del Temps” és la història de tres generacions de dones: la Lina (Angelina), la Veva (Genoveva) i la Violeta; d’un poble, Lleonera, i els seus habitants; d’un país, el nostre; i per sobre de tot això és una història de relacions entre les persones: mares i filles, àvies i netes, mares que no entenen les filles, filles que són com les àvies. És a més el retrat d’una societat que evoluciona amb passes de formiga. De la lluita de classes, de matrimonis concertats, d’hereus i pubilles.

Escrita de forma lineal en el temps comprèn pràcticament tota la història del segle XX; història marcada per una guerra civil, la postguerra i el règim franquista. La Cari Ariño ens mostra aquest temps a base de petites pinzellades que fan molt més que situar la narració en una determinada època; la vida de les protagonistes estarà marcada pels esdeveniments i les conviccions socials de l’època que els hi toqui viure. Veiem l’evolució de les dones i el paper que juguem dins de la nostra societat. 

dilluns, 18 d’abril de 2016

CAMPANADES DE BODA

«Hi havia un flascó molt ben protegit, amb una etiqueta en què posava po-210. De seguida vaig comprendre que el que contenia aquell flascó era poloni 210, el verí amb el que van matar aquell espia rus .»
Que tenen a veure uns bessons —que quasi ningú sap que ho són— que juguen a ser detectius amb un multimilionari americà, cassat amb una model i amb una filla a punt de casar-se amb un oncòleg fill d’uns carnissers de Puigcerdà; el president de la Generalitat i Don Benito i els seus fills, ficats en el món de la droga i els camells més perillosos? Doncs aparentment res, però si llegim “Campanades de Boda” veurem que si tenen a veure, i molt.

Malgrat que els dos protagonistes ja surten a tres obres que precedeixen a “ Campanades de Boda”(1) podem llegir aquesta sense necessitat d’haver llegit les anteriors. Ja que només comença el llibre ens trobem amb un prefaci que ens posa en antecedents de qui són i com han arribat a exercir aquesta feina sis anys enrere.



Els dos bessons són tan diferents com la nit i el dia. Mentre que l’Eduard és una persona honesta i assenyada — casat amb la Montse amb qui té tres fills i a qui ajuda en les tasques de la casa quan ella és treballant un Centre de Teràpies Alternatives— i que intenta amagar els seus embolics de feina a la família.
El Borja Masdéu-Canals Sáez de Astorga, que és en realitat el Josep Martínez Estivill, — surt amb una dona casada, la Merche, molt ben situada socialment i econòmicament al mateix temps que amb la cunyada del seu germà, la Lola —, és un calavera amb deliris de grandesa que sap embolicar la troca i mentir, tal com calgui, per tal d’ aparentar el que no és.
«He d’aclarir que tot i ser bessons, el meu germà i jo no ens assemblem gens, ni físicament ni en els gustos, la qual cosa facilita l’engany .» (pag.10)

Narrat en primera persona, amb una senzillesa poc usual, com si no l’hagués escrit un escriptor, i és que és així, qui escriu és l’Eduard  i així ens ho fa saber en el prefaci, signat per ell mateix.
«Com que el meu ofici no és el d’escriptor i les subtileses del llenguatge literari se m’escapen, demano paciència al lector si de vegades ensopega amb paraules o expressions que considera incorrectes o poc afortunades» (pag.11)

Una lectura, que precisament per aquesta senzillesa, per uns diàlegs àgils i uns personatges molt creïbles: l’Eduard ben bé podria ser el nostre veí, o la Lola i tots coneixem una senyora com la Joana inclús un fantasma amb vocació d’aristòcrata com en Borja.

Precisament aquest dibuix perfecte que ens fa de tots els personatges, no només dels protagonistes, fa que els podem visualitzar fàcilment i ens puguem sentir identificats amb molts d’ells.
Amb el retrat dels dos germans l’autora fa una picada d’ull a la situació política actual a Catalunya.

A mesura que avancem la novel·la veurem com els bessons sense tenir els mitjans per fer-ho, per no tenir no tenen ni un despatx on rebre els clients, aconseguiran esbrinar que hi ha darrere la mort, per enverinament amb Poloni 210, d’en Pere Pasqual.

La Teresa Solana ens fa passejar per Barcelona i els diferents ambients de la ciutat —des d’ un elegant hotel ciutat situa a primera línia de mar, fins al bar més tronat de Sant Adrià, passant pel barri de Gràcia o la part alta de la Diagonal.
També ens dóna petites pinzellades del que està passant actualment al país i ho fa a través de la manera tan diferent que tenen de pensar els dos bessons: mentre que l’Eduard és d’esquerres, independentista, i té una visió crítica de la societat, en Borja és la part oposada.

(1)Un crim imperfecte, 2006 / Drecera al paradís, 2007 / L'hora zen, 2011

Autor: Teresa Solana 
Editorial: Edicions 62 (2016) 
Idioma original: Català 
Idioma de lectura: Català 
Pàgines: 208 
Sinopsi: Una ciutat en crisi i plena de turistes que està a punt de convertir-se en l’escenari perfecte del casament d’una rica hereva de Manhattan amb un jove metge de Puigcerdà. Uns mesos abans, els glamurosos pares de la núvia arriben a Barcelona amb el seu jet privat per conèixer els consogres. Però durant la visita un d’ells mor enverinat. Les connexions del Borja amb la jet set fan que ell i l’Eduard acabin involucrats en la investigació del cas. 


dijous, 14 d’abril de 2016

JONÀS

« No volia que s’acabés. No volia que s’acabés mai.»
“Jonàs” és el primer que llegeixo d’aquesta autora. La Isabel-Clara Simó era una de les meves assignatures pendents i crec que no he escollit el millor llibre. M’ha agradat? Sí, però hi ha hagut molts moments on la lectura se’n feia feixuga, poder a causa de la gran quantitat de descripcions, el gran nombre de detall que l’autora ens dóna, aquest narrador en primera persona, en veu de l’Àlex, que et fa entrar de ple en la història quan poder el que necessites és agafar una mica de distància.

“Jonàs” ens parla del despertar de l’homosexualitat de l’Àlex, de la història d’amor que neix entre ell i en Jonàs, allà en el ferry, camí a veure l’estàtua de la llibertat. Una història que ens farà viure una veritable muntanya russa d’emocions. 
L’Àlex s’enamora d’en Jonàs no perquè sigui un home, sinó perquè és com és, s’enamora de la persona: de la seva bellesa, del seu tarannà, de les seves virtuts i els seus defectes.
 En Jonàs és perfecte, agrada a tothom, impossible no enamorar-se d’ell, però té un passat, un passat tèrbol que de tant en tant aflora i s’instal·la en el present sense demanar permís. 

dilluns, 11 d’abril de 2016

UN PERRO

« [...]Cuándo alguien muy querido nos falla, la vida se derrumba entera, el niño que hay dentro se queda desnudo y todo duele más .»

Feia dies que veia la promoció del llibre, que el veia als aparadors de les llibreries i el cert és que encara que la portada en cridava l'atenció no acabava de decidir-me. Massa lectures pendents, un autor del qual no he llegit res, una història de llàgrima fàcil sobre un gos, eren les excuses que jo mateixa em donava. Quan el vaig veure a casa d’algú que em coneix molt bé i me’l va posar a les mans tot dient-me que errava de ple amb les meves consideracions, que l’hi dónes una oportunitat, que el llegiria d’una atacada i que no me’n penediria; no vaig tenir cap dubte, l'havia de llegir.
L’hi sobraven raons per recomanar-me’l. Es cert que va precedit d’un altre llibre que es diu “Una madre” i que aquí recupera els personatges d’aquell llibre, però no és necessari haver-lo llegit per entendre perfectament “Un perro”.

“Un perro” sí que és la història d’un gos, però és molt més. És un llibre que ens parla de sentiments i emocions, de persones i els vincles que les uneixen i les separen, del lligam d’aquestes persones amb els gossos, amb R, entre ells. És una novel·la que per sobre de tot ens parla de relacions: bones, dolentes, acabades, per començar... De com cada un dels personatges fa front als esdeveniments que la vida li posa al davant. És un cant a la família i als vincles que ens uneixen amb ella, però també als lligams que connecten a un gos amb el seu, amo, company de vida.

dilluns, 4 d’abril de 2016

DITS ENGANXOSOS


« Se li estava socarrimant el seu país petit, la seva memòria. I les llàgrimes no serveixen per apagar el foc .» 

Ens situem l’any 1993, un any que en dur grans records: vaig ser mare per segona vegada, al octubre naixia la meva filla. Així que sense pensar-m’ho dues vegades m’endinso en la lectura del llibre, que he guanyat gràcies al sorteig quinzenal al Que llegeixes?

“Dits enganxosos”, que deu el seu nom a un dels discos dels Rolling Stones : “Sticky fingers”, és una radiografia de l’època posterior als Jocs Olímpics de Barcelona, d’una generació que créixer sota la influència d’en Kurt Cobain i Nirvana, amb la moda grunge i coquetejant amb la cocaïna. Una època on la crisi feia estralls. 

És una novel·la de lectura ràpida i lleugera. A les primeres pàgines ja tenim el desencadenant, que per si mateix ja t’atrapa i t’enganxa a una lectura que avança sense pausa. Poques pàgines hem d’avançar per trobar el conflicte principal. Girs inesperats i sorprenents que ens mantindran alerta fins al final.