FOC VERD

«Hauries de saber que la vanita és el brou del qual s’alimenten un grapat d’instins criminals.»

Tot i que «Foc verd» és la vuitena entrega de la sèrie protagonitzada per l’inspector de policia Marc Sergiot, és el primer que jo llegeixo. El mateix Jordi de Manuel en va dir que podia començar pel que volgués, i en més d’una ocasió l’he sentit dir (llegit, més aviat) que cada entrega hauria de funcionar independentment de les altres obres. I és cert, podem llegir «Foc verd» sense haver-ne llegit les anteriors, encara que quant acabes vols conèixer més a fons al protagonista i aquells que l’envolten.

L’acció porta al protagonista a terres galleges en el fatídic estiu de l’any 2006, en el que gran quantitat d’incendis van devastar els boscos gallecs. Sergiot hi va, convidat pel seu company Coiros, a passar uns dies de vacances, durant el viatge ja es troba amb un dels incendis.

Els fets transcorren en el transcurs dels dies compresos entre el sis i el divuit d’agost. Dividida en capítols lineals en el temps i que porten la data corresponent a l’inici; al mateix temps els capítols es divideixen en dues parts: la del present, — que ens expliquen el dia a dia dels fets que estan succeint i dels dos protagonistes, Sergiot i Coirós— la del passat en forma d’analèpsies —que ens explica el que va succeir fa més de vint anys —. Els paràgrafs es van alternant per anar teixint l’entrellat de la trama. Dos narradors omniscients diferenciats pel temps de les accions, que fan que el lector sempre vagi un pas per endavant de Sergiot i Coirós en la trama del passat.
A poc a poc les dues trames aniran convergint en el temps i l’espai.

Jordi de Manuel sap mantenir la intriga, amb un ritme que va in crescendo i que ens manté enganxats a la lectura. Una lectura que comença amb un ritme pausat per acabar amb un ritme frenètic al final de la novel·la, quan els fets es precipiten cap a un final de vertigen.
Amb una narrativa cuidada, elegant i gens recarregada. Unes descripcions dels paisatges tant detallades que et transporten a les terres galleges. Fa dos anys que vaig tenir la sort de passar l’estiu en aquells indrets i mentre llegia la descripció que el Jordi fa de la Costa da Morte, era com tornar a passejar per aquell indret únic.
La narració que fa dels incendis és esfereïdora, d’una cruesa visual que et fa tancar els ulls i pots veure com cremen els boscos d’eucaliptus. També podem sentir l’olor de fenc i fems d’estable que acompanya cada matí al protagonista.

Encara que sigui la primera novel·la que llegim d’en Sergiot no ens costarà gens fer-nos una idea de com és el protagonista: enigmàtic, introvertit, amb un olfacte excepcional en forma de veueta que li avisa d’aquelles intuïcions o gairebé premonicions que faran saltar totes les seves alarmes; també coneixerem quin tipus de relacions personals manté, tant amb els seus pares com amb els seus amics, així com amb la gent del seu equip.
La resta de personatges també és fan visibles als nostres ulls: són de veritat, tenen ànima, senten i pateixen i això fa que siguin verídics i no ens costí gens visualitzar-los.

Jordi de Manuel ens farà replantejar moltes preguntes: que s’amaga darrere els devastadors incendis de Galícia? Poder interessos per re qualificar els terrenys, venda de fusta, desviar l’atenció dels narcos? O de tot una mica?
També ens parlarà de les revenges familiars per unes terres, les supersticions, del fastigós paper de l’Església en els casos d’abusos sexuals, hipocresies... Coses que desgraciadament veient cada dia en obrir un diari o escoltar unes notícies.

«Tenia por, una por atàvica que provenia del caciquisme, de les revenges familiars i la superstició» (pàg. 96)

M’ha agradat la picada d’ull que fa al protagonista d’un altre seria de novel·les negres, les que surten de la ploma de Domingo Villar, l’inspector Leo Caldes i el seu programa a una emissora de Vigo. Així com a la gent que es daltònica a través del personatge del professor Manuel Moreira.

 « la sangre es el fuego ver de de los bosques»(pàg. 107)