“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 7 de novembre de 2016

LA MORT SENSE NINGÚ

«No hi ha res que esperi tant com la feina.»



«La mort sense ningú» és la penúltima entrega de l’editorial Llibres del Delicte, que aposta, amb gran encert, com sempre,  per  la primera novel·la negra d’en Jordi Tiñena.

L'autor ens presenta al sotsinspector dels mossos, Vidal i al seu company el caporal Veciana, en el seu primer cas: l'aparició del cadàver d'un ciclista al Pont del Diable de Tarragona. Una mort que ningú plora. Pot haver-hi alguna cosa més trista? Vidal vol tancar el cas com més aviat millor i així poder començar les vacances al bord del Calabaixa, el seu iot, amb la seva parella, la Roser. Està clar que les coses no aniran ni tan ràpides ni seran tan fàcils com el sotsinspector voldria. És un accident o ha estat un assassinat? Això és el que el tàndem Vidal/Veciana hauran d'esbrinar, i la cosa no està tan clara com pot semblar. Interessos econòmics, inversions fallides, estafes, robatori, disputes familiars per herències, deutes de joc... a totes aquestes qüestions, i segurament alguna més, és al que s'hauran d'enfrontar els dos policies.


En Vidal és un filòsof que va deixar les seves classes, no acabava de sentir-se còmoda com a professor, per fer-se mosso; segons ell la cosa més normal del món. No ho té tan clar el seu company Veciana. Clar que Vidal i Veciana són el dia i la nit en tots els aspectes: El primer no deixa mai la seva gran vocació, la filosofia, que aplica al món laboral per desesperació d'en Veciana, que és una persona molt més pragmàtica i és bassa molt més en els fets que no en les intuïcions, com fa Vidal. Són la parella perfecta: Vidal té un estatus social (apartament amb vistes al mar, un iot, roba bona, és un sibarita del menjar i el beure...) que en Veciana, que ha de vigilar per arribar a finals de més, no pot arribar ni a somniar; filosofa quan no té per on tirar a les seves investigacions, mentre que el company pensa d'una manera molt més racional, fent-se esquemes mentals mentre corra; Vidal té una relació prou peculiar amb la seva xicota, la Roser, mentre que Veciana està cassat i és pare.
Tot el que tenen de diferents o tenen de complementaris. Veciana és el contrapunt perfecte a Vidal.

Jordi Tiñena no escatima recursos a l'hora de presentar-nos tant l'entorn professional com el personal en què es mou Vidal. Així en aquesta primera entrega ja ens deixa amb les ganes de saber més coses sobre el seu germà bessó, en Biel; de la tieta Montserrat que ha cuidat dels nebots com si fossin els seus propis fills; o del Pau, el cosí germà que és més un germà petit que no pas un cosí, un nano que et roba el cor encara no apareix a les pàgines del llibre; o la seva relació amb la Roser.
Hi ha vegades que aquestes intrusions familiars fan perdre el fil de la història i es fan carregoses, en aquest cas és ben bé tot ell contrari, Tiñena ha sabut trobar l'equilibri perfecte entre les dos vessants: la policial i la familiar.

L'autor tampoc es queda curt a l'hora de detallar-nos l'entorn, el paisatge tarragoní serà present al llarg de tota la trama, d'una manera tan detallada, que si coneixem l'indret, se'ns farà força visible.

«La mort sense ningú» és una novel·la que enganxa al lector des de la primera plana, amb una trama ben filada, uns personatges sòlids i uns paisatges càlids i acollidors.


«Sempre hi ha peròs, totiquès i sis per salpebra les emocions»(pàg. 162)


2 comentaris :

  1. Doncs sí, sí. Estic d'acord amb tot el que dius
    Ara ens toca esperar noves entregues :D

    ResponElimina
  2. Que bé q t'hagi agradat tant!!! A veure quan la puc llegir! Estimo molt el Jordi. El vaig tenir com a professor a l'Institut i em va marcar moltíssim. És una gran persona. :)

    ResponElimina