«Las historias eran criaturas salvajes, muy salvajes, y salían disparadas en la dirección que menos esperabas.»
És un llibre curt i de lectura fàcil, encara
que toca un tema complex: el de la pèrdua d’un esser estimat, en aquest cas el
protagonista, Connor, té a la seva mare greument malalta. Des del
moment en què ho sap, Connor comença a
tenir un malson (el malson) que se li va repetint, i on rep la visita d'un monstre.
També des de llavors, set minuts després de
mitjanit, sol rebre la visita d'un altre monstre.
Un
monstre que pren l'aparença del
gran teix que veu des de la finestra de
la seva habitació.
Si
el primer l’atemoreix de tal manera que
no s'atreveix a parlar del que somia, amb absolutament ningú; el segon no li fa
por. Parlen,
discuteixen i el monstre
li explica tres històries. Tres
contes estranys i meravellosos que, d'alguna manera, dotaran Connor de noves esperances i del valor
necessari per encarar la realitat del seu dia a dia.
La prosa senzilla, etèria i suggerent de Patrick Ness, té l'habilitat de
tocar-nos les tecles adequades que ens fan estremir. Inevitablement, cada
lector reaccionarà d'una manera diferent al tacte d'aquestes tecles. Però no crec que ningú pugui romandre indiferent llegint aquesta història.
Durant tota la lectura, assistirem amb el cor
en un puny a l'esventrament emocional d'un nen, d'en Connor, obligat a créixer de cop, a deixar de ser
nen, a deixar de somniar... el terrible monstre que és la vida, no pas el
monstre que el va a veure set minuts després de la mitjanit, s'acarnissa amb
ell, clavant-li les urpes i furgant a la ferida.
I és que en Connor
no només ha de lluitar contra el seu malson o la malaltia de la seva mare,
també ho ha de fer amb els seus sentiments envers un pare absent o la seva
àvia; amb el seu dia a dia a l'escola, on des que es va córrer la veu de la
malaltia de la seva mare no té amics, els companys l'eviten, i ell a ells, i
els professors xiuxiuegen a la seva esquena i li llancen mirades de llàstima.
«Un monstruo viene a verme» és un llibre sincer, valent i cruel, que no
deixarà a ningú impertorbable, és d'aquelles lectures que et donen un cop de
puny a la boca de l'estómac i et recargolen les entranyes, fent-te sentir en
primera persona el dolor, la ràbia i la frustració que sent el protagonista.
« —Me dijiste que eras un árbol que curaba —dijo Conor— ¡Y yo necesito que cures!»
Tinc moltes ganes de llegir-lo, però de moment encara no m'he atrevit. Bona ressenya!! ;)
ResponEliminaEstà bé el llibre, i et remou. No he arribat a veure la pel·li després de llegir el llibre, però segur que deu tenir unes imatges espectaculars. És molt punyent, però fidedigne a la realitat no sé si ho és massa. Suposo que cadascú ho viu a la seva manera.
ResponElimina