AQUESTA NIT NO PARLIS AMB NINGÚ

«El destí els havia marcat inexorablement: l’un estava destinat a ser actor; l’altre, a ser espectador.»

El llibre m’arriba després d’haver llegit la ressenya del bloc “Tu mateix llibres”. Em va cridar l’atenció el que ella n’explicava, que era més aviat poc, poder perquè no en volia dir gaire cosa, i això encara l’hi donava més misteri.
Quan tanco el llibre el primer que en ve al cap és: impactant, diferent, agosarat i inquietant. Mots que defineixen a la perfecció la història que acabo de llegir.

El primer capítol ens posa en antecedents d’una forma tant potent que fa que et quedis enganxat a la lectura i segueixis endavant per saber que dimonis és allò que espanta tan a totes les noies que s’acosten a L’Oscar, un actor de monòlegs de por.

Una història de secrets amagats al llarg de deu anys. Silencis que condemnant a una família a patir una maledicció d’aquelles que no semblant que no s’hagin d’acabar mai. Secrets que ens plantegen una seria de preguntes: ens coneixem prou, les famílies? Parlem prou, d’allò que realment importa?
Encara que el pes narratiu recau sobre l’Àngel, el germà petit, el verdader protagonista serà l’Oscar. Ell és el culpable d’aquesta espècie de maledicció que planeja sobre la seva família.

Capítols molt breus que a poc a poc ens van generant una sensació d’angoixa que anirà en augment fins arribar al final.
Sense grans descripcions ni d’espais ni de personatges, només quatre pinzellades necessàries per posar-nos en situació, amb pocs elements molt ben triats: passadissos, portes tancades, sorolls a la foscor... aconsegueix crear una atmosfera angoixant que ens embolcallarà com una tranyina. És un clar exemple del fet que menys sempre és més, aquesta escassetat de descripcions juga a favor de l’autor en tot moment.

Tot i que l’autor fa servir els clixés més típics del gènere: fantasmes, motels de carretera, tempestes,  núvies etèries en revolts una nit de pluja..., aconsegueix que ens oblidem d’ells i ens endinsem en la historia deixant a una banda els nostres prejudicis.

Amb una narrativa àgil plegada de diàlegs molt ben treballats i molt pocs personatges Josep Sampere crea una història vibrant que ens mantindrà alerta al llarg de tota la lectura. Aconsegueix que el suspens no decaigui en cap moment i ens fa endinsar, plana a plana, en l’atmosfera tèrbola de la seva història.