“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 20 de juny de 2016

LA FILLA DE LA NEU


« La vida no es pot explicar amb raons, és una experiència que passa, i l’has de sentir amb el cor.» 

Vaig conèixer la prosa de la Núria Esponellà amb “Una dona d’aigua” i em va seduir la seva manera d’escriure, però el cert és que no he tingut ocasió de llegir res més de l’autora fins que el seu darrer llibre va arribar a les meves mans.

El primer que em va seduir va ser la temàtica, pensant-me, —pel títol i pel que ens explica la contraportada del llibre, —que em trobaria amb la història de la construcció del cremallera que porta a Núria. I el cert és que no és ben bé així, ja que vaig trobar molt més que això.

La novel·la, dividida en cinc parts de capítols no gaire llargs i un epíleg, ens explica amb un narrador en primera persona, en Marçal, la història de la Joana i l’Enric, els seus avis. Tot intercalant-hi capítols de la vida del mateix Marçal. En Marçal va tenir una sèrie d’entrevistes amb els seus avis i va recopilant el material necessari per escriure un llibre sobre la seva història. Compte amb un diari de la Joana, que ella mateixa li dóna i que li serveix per entendre encara millor la figura de la seva àvia. És un cop mort els avis i quan ell passa per una crisi personal, després de la seva separació, quan decideix pujar a Núria, establir-se en l’hotel, i començar a escriure.


La base de la història que en Marçal ha d’escriure és la construcció del cremallera i és cert que la història de l’Enric i la Joana està íntimament lligada a la construcció del cremallera: ell era un dels enginyers que hi treballava i ella una cambrera de l’hostatgeria de Núria. L’Enric explica al seu nét tots els entrebancs i les dificultats que es varen trobar a l’hora de construir aquell tren. Però en la veritable protagonista de «La filla de la neu» és la Joana, el llibre ens parla de la seva força de superació davant qualsevol adversitat; la seva lluita ;els seus secrets més íntims, aquells que no coneix ni el mateix Enric i algun de tan amagat que no descobrirà en Marçal fins a molt després de la mort de la seva àvia.

La Joana és un personatge increïble, de caràcter fort, que no s’arronsa davant de res; que lluita per aconseguir el que vol. Una dona compromesa, que es jugarà la pell per ajudar als que ho necessiten. Un personatge amb el qual no ens costa gens empatitzar.

A través de la història de l’Enric i la Joana, la seva història d’amor, veurem també transcorre la història en majúscules: la guerra civil espanyola, la postguerra, la primera guerra mundial... i tot el que això comporta per la Vall de Núria, a la que la protagonista estarà lligada sempre.

La Núria Esponellà ens presenta una novel·la escrita amb un ritme àgil, escrita amb una prosa brillant, gens carregosa. Fent servir un llenguatge molt més planer i amb girs típics de la forma de parlar del Ripollès, quan ens mostra el diari de la Joana, això el fa encara més creïble a ulls del lector, ja que realment sembla que estiguem llegint el diari d’una cambrera, filla de Ribes de Fresser. Creant uns personatges creïbles, que tenen ànima, dels que amb quatre pinzellades ens farà un dibuix prou fidedigne de com són.

Ha estat una bona lectura, tot i això he trobat a faltar més explicacions sobre el desenvolupament de les obres del Cremallera, especialment en l’època de les guerres. I m’ha sobrat la part on el narrador ens parla d’ell mateix, cer és que són pocs capítols, però crec que són prescindibles perquè el que aporten a la novel•la és més aviat poc.

“La pell d’ella devia haver perdut de feia temps la capacitat de regenerar-se; no obstant això, jo la trobava una dona elegant, sobretot pel seu posat juvenil, d’una lleugeresa gràcil que destacava per damunt qualsevol altre signe de vellesa” (pàg. 321)




2 comentaris :

  1. Anotada a la wish-list. ;) Feliç setmana, Bruixeta!

    ResponElimina
  2. Això és un no parar. Aquest ja el tinc anotat, però qui sap quan caurà

    ResponElimina