“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 5 de desembre de 2016

LO QUE NOS QUEDA DE LA MUERTE


«Y más allá de la estación, en los depósitos, nosotros apedreábamos trenes, trenes que cargaban nuestro odio y desesperación para llevarsela lejos.»


Després de veure les expectatives que s'anaven creant amb aquesta última novel·la, anunciada fa ja temps, de la qual des de l'editorial ens deien que era el millor que havia escrit l'autor, les ganes de llegir-la eren moltes... Encara amb el bon gust de boca que m'havia deixat la seva anterior novel·la, «El diablo en cada esquina» que vaig llegir fa uns mesos em llanci a la seva lectura quan va arribar a casa

I arriba el dia en què la lectura s'acaba, arribes al punt final, i tanques el llibre amb un somriure de satisfacció a la cara, i no perquè tingui un final feliç, sinó perquè tens la certesa que els sentiments que t'ha despertat, difícilment t'abandonaran i si ho fan, serà més tard que d'hora, afortunadament; i que els fragments subratllats perviuran en la teva memòria durant dies i dies.

I ara sé que, digui el que digui sobre aquest llibre, serà escàs i no li farà justícia ni en una mínima part. Apuntar que la prosa de Ledesma és brillant és pecar de prudent; dir que és del millor que he llegit aquest any és no faltar a la veritat.

De lectura pausada que permet assaborir la prosa de l'autor, paladejar cada paraula, gaudir amb cada frase,  fent servir un narrador omniscient en primera persona, «Lo que nos queda de la muerte» ens porta de passeig per una població, Cambrils, i una època, els anys 90

Ledesma ha creat una trama on el narrador ens agafa de la mà i ens dur de passeig a través de la vida dels diferents personatges, sense ometre cap detall per mínim que sigui; ens mostra com actuen entre ells en els diferents escenaris: ja sigui casa, els carrers del poble, el bar com a punt de trobada, la platja, l'escola... mostrant-nos la vida en un poble, on tothom sembla conèixer a tothom i on a cada casa hi ha secrets guardats a sota l'estora. I així, tots i cada un dels personatges —podem dir que «Lo que nos queda de la muerte» és una novel·la coral, amb un mestre de cerimònies que és el narrador —van teixint amb habilitat la trama d'una novel·la impactant i realista que ens dibuixa una societat real, no exempta de corrupció, assassinats, tràfic de drogues, sexe consentit o no, gelosia venjativa...

Una societat que tots coneixem, que no ens és estranya, encara que moltes vegades girem la cara per no veure-la i preferim ignorar-la. El dia a dia d’una població marcada per les diferències socials, l’explotació hotelera, la vida al mar, els treballs precaris, els estigmes que marquen la vida d’uns i altres; una vida de ficció, basada en una realitat palpable a cada cantonada de cada població de la nostra geografia.

«Los perros tienen pulgas y los humanos problemas» (pàg 128)




Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada