“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dimecres, 28 de febrer del 2018

EL MÓN NO EM DEU RES



«La mentida és l’únic veritable instrument de supervivència de que disposa l’ésser humà.»

«El món no em deu res» és una petita (per extensió, amb prou feines arriba a les cent pàgines) gran joia. Amb un estil més semblant al teatre que a la novel·la, Carlotto ens porta una amarga comèdia negra. Amb tan sols dos protagonistes, l'autor ens presenta una novel·la ràpida, divertida i molt introspectiva. Personatges perdedors; persones que ja no tenen res a perdre perquè el cert és que no tenen res i que tampoc esperen que la vida els doni res, al contrari.

Carlotto ens demostra ser un mestre de la ploma, que sap trobar l'equilibri just en l'antítesi dels seus personatges, dels que fa un meravellós retrat, posant sobre la taula sentiments i sensacions que estan a flor de pell. Mostrant-nos la seva fragilitat les seves mancances i les seves debilitats; les seves aspiracions a vegades un xic infantils i altres cops terribles, però que per a ells són lògiques i necessàries; la manera tan diferent com tenen d'enfocar la vida i com es revolten per fugir d'un destí que a vegades sembla que ja estigui escrit; el seu patiment; les seves manques d'afecte que els buscaran als llocs més inversemblants, portant-los a estimar-se, cada un a la seva manera.

dimarts, 27 de febrer del 2018

PROGRAMA BORGES NEGRES

I continuem amb els Festivals Literaris arreu del país. Aquesta vegada ens anem cap a les terres de Lleida. A mitjans de Març tenim una nova edició de LES BORGES NEGRES.

dilluns, 26 de febrer del 2018

JUSTO





« La conciencia es un tumor que no se puede extirpar, o naces sin ella o la cargas toda la vida.»

Arribes al punt final. Tanques el llibre i tanques els ulls. Vols, necessites, tens la necessita vital de paladejar cadascuna de les paraules, de les frases, dels signes de puntuació que hi apareixen. Assaborir, a poc a poc, delectant de cada capítol, cada pàgina, cada paraula. Saps que no estarà molt de temps a la prestatgeria, que sortirà aviat i sovint d'ella, perquè et caldrà rellegir aquest o aquell fragment, aquest o aquell capítol, que el seu record perdurarà en la teva memòria, perquè no pots ni vols oblidar el que has llegit. Per què ets conscient que tardaràs molt de temps en llegir quelcom tant sublim, tan perfecte.

Pocs llibres arriben tant i en tan poc temps. És curt. No arriba a dues-centes pàgines. Però és immens. No espereu trobar una trama trepidant o un misteri per resoldre, ni tan sols esbrinar qui és l'assassí (aviat ho sabem), ni tan sols una successió de girs inesperats, perquè d'això no n'hi ha. Hi trobarem LITERATURA, en majúscules. Tindrem l'immens plaer de llegir una novel·la negra, fosca, sòrdida, diferent de totes les que hàgim llegit fins ara. Escrita amb una prosa delicada, subtil. Pura poesia. Una narració que llisca com el suau llençol de seda, mentre ens embolcalla dins de la trama.

dijous, 22 de febrer del 2018

EN EL ABISMO



«¿Qué pasa cuando alguien se encuentra de pronto con su verdugo, con el monsttruo que lo ha martirizado durante tanto tiempo?.»


Desena entrega de la saga de l’inspector Erlendur. Publicada originalment al 2009, és ara quan ens arriba traduïda al castellà.

Ambientada, com totes las de la saga, a Islàndia, concretament a Reykjavik. En aquesta entrega el protagonisme el pren Sigurdur Óli, ja que Erlendur es troba de vacances a l’interior del país, a la zona on va néixer. Ni Erlendur ni la seva companya Elinborg surten en tota la trama, encara que a tots dos se’ls nombra, cosa que ens permet coneixer molt més a fons la figura de Sigurdur, de qui en els anteriors llibres varem saber que tenia una relació sentimental amb Bergpora, relació que ara mateix no passa pel seu millor moment; també coneixerem als seus pares i la relació que té amb cada un d’ells, així com amb els seus excompanys d’institut i amb algún que altre amic.

dilluns, 19 de febrer del 2018

EL CLAN DE SA RÀPITA





«Res no és mai el que sembla, ni per coincidència del destí les semblances que s’estableixen amb la realitat s’igualen a ella ni tan sols en els detalls .»
 

El clan de Sa Ràpita de Montserrat Espallargas
A principis d’aquest any, l’editorial Pagès  va treure una nova col·lecció de novel·la negra, «Lo Marraco Negre», el segon número de la col·lecció és, el vint-i-sisè premi Ferran Canyameres de novel·la, «El Clan de sa Ràpita».

L’acció, que se situa la localitat mallorquina de Sa Ràpita, té el seu punt de partida amb la mort del rector de la Universitat de les Illes Balears, un home que havia participat en el maig francès del 68 i que d’inici tot a punta que aquest període històric pot tenir a veure amb la seva mort.

Montserrat Espallargas se servirà de cinc veus narratives en primera persona; cada una d’elles correspon a un dels protagonistes: els tres vicerectors de la Universitat— Antoni Maria Ballester, Guillem Mas i Bernat Sánchez— així com les de la dona i l’amant del rector, Aina Pons i Lina  Dureta. Tots cinc aniran, capítol a capítol, narrant- els fets de la nit en què va morir en Colau Grimalt i la relació personal que cada un d’ell tenia amb el finat. De manera que el lector es podrà fer un retrat de com era el rector i poder s’endurà més d’una sorpresa.

dijous, 15 de febrer del 2018

SOLO LAS BESTIAS



«La soledad [...] llego despacio, tuve tiempo a lo largo de los años de verla llegar, de sentir que me rodeaba como una enfermedad grave.»

Solo las bestias de Colin Niel
«Solo las bestias» és la primera obra de Colin Niel que ens arriba traduïda al castellà. També és el primer que jo llegeixo de l’autor francès, a qui no tenia el plaer de conèixer fins ara.

L’autor situa l’acció a una petita comunitat del Causse, al mig de les muntanyes del massís central francès. Un lloc poc poblat que es dedica essencialment a la pastura d'ovelles, a les granges de vaques i a l’agricultura; on les distraccions brillen per la seva absència; on tothom coneix a tothom i cap fet passa desapercebut. Tant la petita aldea com el fred rigorós que en aquell indret fa al ple de l’hivern són dos dels protagonistes d’aquesta història, i no són precisament secundaris, sinó que tenen un paper força rellevant.

dilluns, 12 de febrer del 2018

MANUEL DE PEDROLO, MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA





«En una societat con la nostra, la del fast-food, les noves tecnologies i la lectura dels titulars, que es queda a la superfície de tot i no pregunta res, llegir Manuel de Pedrolo és un acte revolucionari. (Cesc Freixes)»

Llegeixo a la web de l’editorial Meteora: “Pel que fa a Pedrolo, podríem dir que hi ha tres tipus de lectors: un primer que l’ha llegit abundosament i coneix prou bé la grandària i l’esplendor de la seva obra literària, un segon que va llegir el Mecanoscrit... i no ha tingut l’oportunitat d’endinsar-s’hi més, i un tercer que, pels motius que sigui, el desconeix.” I he de reconèixer, no sense certa vergonya, que jo pertanyo al segon grup, tot i que també vaig llegir «Joc brut».

divendres, 9 de febrer del 2018

MUERTE CON PINGÜINO




«Los muertos estaban vivos hasta la hora de morir y la necrológica debía trnasmitir su calor, no la tristeza irremediable.»


Muerte con pingüino de Andrei Kurkov
Quan compres un llibre essencialment per què et crida l’atenció la portada, tens molts números d’acabar penedint-te del teu impuls. Per sort no ha estat el cas, tot el contrari! He gaudit de la lectura i molt.

La desesperança del primer capítol, que l’autor ens descriu  amb la mateixa naturalitat que ho faria amb el paisatge que veu a través dels vidres, fa que t’enganxis a la lectura de «Muerte con pingüino», i que comencis a empatitzar amb els dos protagonistes: Viktor, un escriptor arruïnat, a qui la seva dona ha abandonat i que, per pal·liar la seva solitud, decideix adoptar a Misha, un pingüí del zoo de Kiev. Però Misha dista molt de ser un company alegre, ell també està deprimit i a vegades es comporta com un faria un adolescent. La vida de Viktor sembla millora quan un diari li proposa una feina: escriure esqueles de persones que encara són vives. Res serà tan senzill com sembla i les coses s’aniran complicant i molt per aquesta estranya i ben avinguda parella.

dilluns, 5 de febrer del 2018

MATARTE LENTAMENTE



«Más allá del dolor se abre una puerta iluminada por una extraña luz. Cuando la atraviesa, todo adquiere un sentido animal. Ya nada importa.»

Matarte Lentamente de Diego Ameixeiras
Després d’acabar «Conducerápido» vaig  tenir molt clar que Ameixeiras passaria a formar part dels escriptors que segueixo de prop i que no tardaria gaire a tornar a llegir un llibre seu. De fet a casa ja tenia «Matarte lentamente» i només he tardat un mes a encarar aquesta segona lectura.

L'autor se serveix d'un narrador en tercera persona, allunyant de l'omniscient al qual estem acostumats en la majoria de novel·les, molt més objectiu, que difícilment ens avançarà esdeveniments i que sembla que ens estigui descrivint les escenes d'una pel·lícula. Aquesta veu, que parla en present, ens acompanya al llarg dels 57 capítols, fent-nos transitar per la vida dels diferents personatges.