«La mentida és l’únic veritable instrument de supervivència de que disposa l’ésser humà.»
«El món no em deu res» és una petita (per extensió, amb prou feines arriba a les cent
pàgines) gran joia. Amb un estil més semblant al teatre que a la novel·la, Carlotto ens porta una amarga
comèdia negra. Amb tan sols dos protagonistes, l'autor ens presenta una
novel·la ràpida, divertida i molt introspectiva. Personatges perdedors;
persones que ja no tenen res a perdre perquè el cert és que no tenen res i que
tampoc esperen que la vida els doni res, al contrari.
Carlotto ens demostra ser un mestre de la
ploma, que sap trobar l'equilibri just en l'antítesi dels seus personatges,
dels que fa un meravellós retrat, posant sobre la taula sentiments i sensacions
que estan a flor de pell. Mostrant-nos la seva fragilitat les seves mancances i
les seves debilitats; les seves aspiracions a vegades un xic infantils i altres
cops terribles, però que per a ells són lògiques i necessàries; la manera tan
diferent com tenen d'enfocar la vida i com es revolten per fugir d'un destí que
a vegades sembla que ja estigui escrit; el seu patiment; les seves manques
d'afecte que els buscaran als llocs més inversemblants, portant-los a
estimar-se, cada un a la seva manera.