“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 26 de setembre de 2016

ESTA NOCHE MORIRÉ


«Usted no podía recordar nada —aún hoy sigue sin poder hacerlo— porque no vio nada, así de sencillo.»

La contra portada del llibre diu: “Querido lector: en tus manos tienes un libro maldito, quizá el más extraño de la literatura española contemporánea”, i  jo puc dir que és realment el llibre més estrany que he llegit, però també  que és un dels més bons que he llegit en molt de temps.

 Fernando Marias ens sorprèn amb una novel·la negre escrita en gènere epistolar amb una important càrrega de terror psicològic. Un còctel prou explosiu i addictiu que vint anys després, l’editorial Alrevès reedita amb el gran encert d’afegir al final del text original, el monòleg que varen escriure QY Bazo i el propi Marías — qui és a més a més  l’interpreta— i que serveix per donar més èmfasis a les seves explicacions de les històries de la novel·la —no només de la trama, sinó també del periple editorial d'aquesta. I que és el colofó perfecte a una lectura imprescindible.

Com tot bon llibre, comença amb una frase més que impactant: «Me suicidé hace dieciséis años Qui pronuncia tant lapidaria sentència és Corman, un delinqüent a qui el comissari Delmar va empresonar fa una pila d’anys. Corman treballava per La Corporación, una organització criminal relacionada amb el tràfic d’obres d’art de gran valor; l’organització és prou antiga i té prou recursos per a proporcionar a Corman els mitjans necessaris per portar a terme la seva venjança. La llarga carta que rep Delmar és per una banda  la confessió del suïcidi de Corman, el mateix dia que escriu la missiva; per un altre cantó explicar a  Delmar el perquè de totes les desgràcies que li han passat des de la mort de Corman. I com a finalitat principal portar al policia a una situació tan límit que acabi llevant-se la vida. L’objectiu de la carta no és altra que aconseguir el suïcidi del comissari.

«Esta noche moriré»  és una  novel·la curta. Només 142 pàgines per desenvolupar dues trames paral·leles que es creuen constantment: La Corporació i la feina que porta terme i la cruel venjança de Corman.
Poques pàgines que també ens presenten dos tipus de narració: la llarguíssima carta i els fets que ens presenta un narrador omniscient que entre en joc quan Delmar acaba de llegir-la i que és l’encarregat d’explicar-nos fins a quin punt es compleixen les prediccions de Corman i com acaba tan macabra història.
I és en aquesta brevetat en la qual recau la seva extrema duresa. Amb tan poques pàgines, l’autor és capaç de plasmar la perversitat més absoluta de l’ésser humà. Maldat que Corman dispara  com un dard enverinat, contra Delmar, d’una manera cruenta i despietada.

Fernando Marías ens presenta una trama realment enrevessada que es desenvolupa de forma quasi diabòlica, A base de girs i sorpreses, que se succeeixen pàgina rere  pàgina,
manté al lector amb tal tensió que no pot apartar els ulls de la novel·la.

«Esta noche moriré» és d’aquelles històries que et colpegen amb el puny tancat a la boca de l’estómac, deixant-te sense alè, tallant-te la respiració, però que tot i la seva duresa, mai gratuïta, aconsegueixen mantenir al lector hipnotitzat des de la primera paraula fins al punt final.

«Sí, todo comenzó algun día de finales de 1978 o principios de 1979»

3 comentaris :