“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 4 de juliol de 2016

A LA SEVA PELL


« Encara hi ha un terror més absolut que el de sentir-se presoner, encara hi ha una condició més desesperançadora: es saber que no hi ha ningú que pensi en tu .»
A «A la seva pell» la Raquel Gámez ens fa entrar dins la presó. No és un centre concret, és el sistema penitenciari en general. El que la Raquel ens descriu pot succeir a qualsevol presó i per això ella no ho situa en cap de concreta. És una crítica a tot el sistema penitenciari. Aquest sistema que no coneixem més que a través de pel·lícules o sèries de televisió, que sempre es queden curtes i és que moltes vegades, i aquesta és una d'elles, la realitat supera amb escreix a la ficció. Unes presons que se'ns presenten de manera distorsionada, que poca gent sap realment el que passa allà dins; un sistema penitenciari que tal com està organitzat serveix de ben poc. Un lloc on els sentits — olfacte, gust, vista, oïda... — de qui hi habita queda tocat de per vida, un lloc on per sobreviure t'has de fer valer, has d'imposar la teva superioritat i encara a vegades no és suficient.
També és una crítica al sistema judicial, que moltes vegades per manca de recursos, per pressions mediàtiques, per desídia... no acaba d'aprofundir en els casos i se serveix de proves circumstancials i poc tangibles. No oblidem que la Raquel Gámez és bassa en els fets esdevinguts al 4F i que queden perfectament explicats al documental «Ciutat Morta». 

Dividit en dues parts, fent servir dos tipus de narrador: un en primera persona, quan sentim el fluix de consciència del Leo —només apareix tres vegades al llarg del llibre, però són fonamentals per poder arribar a entendre com se sent el protagonista —. I un omniscient en tercera persona, quasi sempre focalitzat en la figura de Gal·la, l'educadora social. Un ritme àgil que ens fa anar passant les pàgines per saber com redimonis acabaran la Gal·la i en Leo, tot i la duresa dels fets que ens relata. Amb un llenguatge planer, cuidat, gens barroer tot i que els fets que ens relata podrien donar lloc a què ho fos, al contrari la ploma de l'autora ens mostra una prosa cuidada, amb certs mots de l'argot de les presons, però sense traspassar en cap cas els límits d'un vocabulari cuidat i escaient.

Menció a part mereix el pròleg escrit per al Rodrigo Lanza, ell junt amb Patricia Heras són els protagonistes dels fets del 4F. I encara que abans hem dit que la Raquel Gámez és bassa en aquests fets per escriure la seva novel·la, cal aclarir que res tenen a veure els uns amb els altres. Cert és que el personatge de Leo i les seves circumstancies ens recorden al Rodrigo, però entre els dos casos hi ha un abisme, només comparteixen la mala praxi dels jutges i advocats. No és menys cert que el record de Patricia sobrevola durant tota la novel·la a través del personatge de la Gal·la, però només són petites mencions al record d'una amiga de l'educadora.

El llibre ens posarà els pèls de punta des de la primera pàgina, la duresa dels fets que ens relata no ens poden deixar indiferents. A cada plana que passem empatitzarem més amb la Gal·la, amb la seva voluntat de canviar les coses, de fer el que cal perquè es faci justícia. Entendrem les seves inquietuds i que la porta a actuar com ho fa, tot i sabem que no és la manera correcta, però a cas l'altra manera ho és?
Tampoc podrem quedar-nos freds davant el personatge de Leo. Entendrem els seus recels, les seves pors, la seva soledat i acabarem volent ajudar-lo tant o més que la Gal·la.

El final és el colofó perfecte per la història que la Raquel ens explica, coherent amb tota la novel·la, poder esperat, poder no... Dur i colpidor. I és que «A la seva pell» és una història que no deixarà indiferent a ningú, que colpeja a la boca de l'estómac i et remou la consciència.

Abans de llegir el llibre vaig tornar a veure el documental «Ciutat Morta», vaig buscar per la xarxa l'escrit del Rodrigo que va inspirar a la Raquel per escriure aquesta novel·la i vaig veure el vídeo de la presentació que l'autora va fer a Barcelona, acompanyada pel Rodrigo. Sincerament us recomano les tres coses, abans o després d'haver llegit «A la seva pell», ja que ajuda a entendre la magnitud del cas, tant el de ficció que ens presenta l'autora com el real en el qual és bassa per escriure'l.

«Quant treballava al banc, alguna estranyesa dins meu em deia que entre la meva vida i les de l’altra banda del taulell hi havia la mentida i l’abús. » (pàg. 91)



4 comentaris :

  1. Hola, preciosa! No és el tipus de llibre que jo llegeixo, però sí tinc una persona al cap a qui, de ben segur, li podria ja no agradar sino encantar. ;) Un petonàs i merci per la gran ressenya.

    ResponElimina
  2. Pot succeir a qualsevol presó i a qualsevol persona...

    ResponElimina
  3. Quina ressenya tan elaborada. És excel·lent. Es nota que t'has documentat molt i contemples punts molt interessants, per exemple aquesta tercera persona absolutament influenciada per Gal·la. M'alegro que t'hagi agradat. Aviat actualitzaré el meu blog i la compartiré. Moltes gràcies, Núria.

    ResponElimina
  4. No coneixia l'autora; aprofitant que som a Catalunya aniré a la llibreria a buscar el llibre!
    Gràcies per apropar-nos-el.

    ResponElimina