BESÒS MAR

« A la vida hi ha poc més que cobdícia i gelosia: tant de bo hi hagués misteris i secrets, tresors amagats per vells pirates .»

El primer que em crida l’atenció, en començar la novel·la , és la veu del narrador. Un narrador en tercera persona que sembla viure en un estat permanent de mala llet, i és que encara que estigui escrita en tercera persona, el narrador a qui dóna veu és al protagonista, l’Arsenio Crespo, i ens transmet la seva mala hòstia existencial.
Un protagonista que es fa antipàtic des de les primeres pàgines, però que a més no fa cap esforç per canviar la percepció que tenim d’ell.
Crespo és un inspector de la Policia Nacional a punt de jubilar-se, però que encara l’hi toca viure el desplegament dels Mossos a Catalunya. Una Catalunya que ell menysprea amb totes les seves forces, que només pensa a tornar a la seva Badajoz natal, a Villanueva de la Serena. És un home tosc, brut, violent, alcohòlic, mal carat... tot un personatge.

«Crespo no feia esforços per caure simpàtic perquè se sentia lliure d’aquesta servitud.» (pàg. 26) 

«Besòs Mar» està escrita amb un ritme pausat que ens permet gaudir de la prosa de l’autor. Una prosa dura i descarnada que ens mostra la realitat amb tota la seva cruesa. Plena de minucioses descripcions — en les que notem com gaudeix en Lluís Bosch quan les escriu — la majoria d’elles són fosques, com la ciutat, com Crespo veu la ciutat.
I és que Bosch ens parla de la Barcelona del Fòrum de les Cultures, però ho fa d’aquesta Barcelona que no surt en els fulletons propagandístics de les agències de viatges, d’aquesta Barcelona que ningú vol conèixer, que tothom vol amagar, que és fosca i sòrdida i que està habitada pels desarrelats.

«Aquest carrer silenciós i brut fa olor de gasoil i de dissolvents, de suor i d’humitats,de granota blava tacada de greixos,de ferro rovellat, de cansament, de salabror, de Zotal. Fa olor d’un temps antic i maldestre que ningú no vol recordar » (pàg.197)

Crespo és tret del llit per una trucada telefònica que l’avisa de què el cos d’un jove aparegut crucificat a una platja del Poble Nou. Aquest mort el recorda a un altre que va veure molts anys enrere i a molts kilòmetres de distància, i així l’hi comenta a en Rodergas, qui també va conèixer aquell altre mort.
Per resoldre el cas del present farem un viatge al passat. Al passat fosc i tèrbol d’en Crespo, als anys seixanta i el que va succeir als boscos d’Irun, buscant pistes de la seva pròpia historia que el puguin vincular amb el mort del present. Qui és en Jesús Crespo què tant altera a l’inspector? Què te a veure amb el que va succeir als boscos d’Irun? Per què reapareix un personatge del passat tant sòrdid com la Maga Isali? Què hi te a veure amb el mort de la platja? Quin paper juga amb tota la trama? A messura que anem trobant les respostes aquestes preguntes veurem com el passat i el pressent es confonem i s’enfronten.
El pressent i el passat comparteixen pàgines i protagonisme, pot semblar que són dues trames paral·leles que en algun punt convergiran; a mesura que avancem en la lectura veurem que són una sola trama, una única història: la de l’Arsenio Crespo, els seus fantasmes i els seus dimonis.

Podem dir que ens trobem davant d’una novel•la negre diferent, agosarada, original, amb una gran càrrega psicològica, que va del blanc més pur al negre més fosc passant per totes les tonalitats possibles i existents de grisos.

Al final trobem un apèndix “Els miralls del Besòs” on l’autor ens explica dos jocs que hi ha amagats entre les planes del llibre. Dos jocs de miralls als quals val la pena jugar.