“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 10 d’octubre de 2016

996

«Tot el que no és terrorisme jihadista passa a un segon ordre.»
Tercer títol que en Josep Torrent publica a la col·lecció Crims.cat. Ve precedida de "La sang és més dolça que la mel" i "La noia que fa vint mesos que és a la presó". Lectures que encara tinc pendents, però que després d'haver llegit aquest últim títol de l'autor, passant a formar part de les meves properes lectures.

A la història no li falta de res: tenim un mort; diamants robats a un altre país d’Europa; tràfic de persones, de drogues i com no, de diamants; explicacions dels procediments que fan servir els diferents cossos de policia; premsa...
I també pinzellades de la vida del protagonista, en Damià Sorrell, que ja és la quarta novel·la de Josep Torrent que protagonitza. Encara que no haguem llegit les anteriors, com és el meu cas, podem seguir tranquil·lament la vida d’en Sorrell, l’autor dóna les suficients dades com perquè sapiguem com és el personatge.


L'autor ens explica els fets alternant dues veus narratives: la del sotsinspector dels mossos Damià Sorell en primera persona, que serà la veu predominant i l'encarregada d'anar-nos mostrant tant els avenços en la investigació del cos aparegut a l'Escala, com la seva vida personal. I un narrador omniscient en tercera persona que ens donarà detalls que l'inspector no pot saber i que ens ajudaran a entendre el cas.
Estructurada en capítols curts, això quan no són gairebé taquigràfics, que ens situen en el temps, respecte al cas, dient-nos el dia i quasi sempre l'hora que ens trobem.
Tot i aquesta estructura de capítols breus, de molt diàleg en l'acció, el ritme dista molt a ser ràpid. L'autor es val d'un tempo pausat per anar desgranant la història. Una història entretinguda que es llegeix d'una tirada.

Torrent ens apropa als paisatges de l'Alt Empordà i Girona, amb un cas que ens mostra les dificultats que sorgeixen a l'hora d'establir les competències policials, entre el cos dels Mossos d'Esquadra i el de la Guàrdia Civil, per veure qui es fa càrrec del cas. Encara que aquesta vegada són els Mossos qui s'enduen el mort, el cos acabarà treballant molt estretament amb la Guàrdia Civil.
A més a més també veurem reflectida la difícil relació que de vegades es dóna entre les forces policials i els mitjans de comunicació, que són capaços de tot per tant de poder treure una notícia.

Hi ha hagut una frase que m'ha robat el cor, sé que és pura casualitat, que en aquells moments l'actualitat devia ser aquesta, però m'ha fet espacial il·lusió la referència al poble que fa tretze anys em va acollir, tot i estar força lluny dels escenaris de la novel·la.


«A la tele fan Divendres, en Marius Serra i l’Espartac Peran són a Taradell” (pàg. 128)




2 comentaris :