« Era el seu moment i ja no ho seria mai més.»
Cada fragment dona veu a un d’aquests narradors, així veiem com la gent del poble, Rosa, Joan, Antònia, Mercè, Isabel Pere Gros... ens explica les seves inquietuds, el seu dia a dia, el seu present i el seu passat, en primera persona. Dolmeriu, aquest poble fictici de cinc-cents habitants, és un personatge més que ens explicarà el que amoïna a la seva gent. Tots diuen la seva, sent part implicada d’una manera o altra. Tots tenen veu pròpia i al principi de cada escena sabrem qui és el narrador; només els personatges principals: el mort, la seva dona, l’amic advocat, l’amic periodista o l’inspector de policia parlem a través d’un narrador en tercera persona; una tercera persona amb les seves peculiaritats.
Els diàlegs de Dolmeriu, són d’un realisme brillant, és com entrar al bar d’un petit poble i para l’orella. Són, moltes vegades, diàlegs per a sords, cadascú va a la seva, però entre ells s’entenen. La gent del poble pensa en les seves coses, té les seves pròpies cabòries, mol més importants, per a ells, que la mort d’un home ric.
La gent amb nom propi ens explica un reguitzell d’històries reals, de les que ens trobem, desgraciadament, cada dia; successos foscos la majoria d’ells protagonitzat per dones: les esclaves del puticlub, la que el marit maltracta; l’enganyada pel marit, la que va deixar el poble però va fracassar i ha hagut de tornar...
Un ritme àgil, aconseguit gràcies a les frases curtes que l’autora fa servir al llarg de tota l’obra.
Descripcions molt breus, fetes a base de pinzellades ràpides, com aquell que no diu res, però que en quatre paraules ens fan la composició del lloc, dels fets i de qui els protagonitza.
« Fa detectiu i, de passada, presumeix de tofa sota el nas. Si conserva alguna mena d’orgull, en aquesta vida, algun tresor, es precisament el seu bigoti espès, amostatxat, ben alineat. A joc amb la seva cabellera ondulada, color de coure, que es pentina enrere amb obstinació digna de millor causa.» (pàg. 86)
Una prosa clara, directa, col·loquial; un amplíssim vocabulari, farcit d’adjectius. Amb fragments d’una bellesa literària excepcional, que són pura poesia:
« Si pogués tancar els ulls i desaparèixer, fondre’s amb els llençols, amb la mica de llum que travessa les cortines, ser volva de pols i surar amb les seves germanes, desapercebuda, insignificant, si pogués ser volva de pols, pensa, se’n faria.» (pàg. 35)
Em sembla un llibre curiós i un pèl diferent. M´has fet entrar ganes de llegir-lo, com sempre! ;) Un petonàs, Bruixeta.
ResponEliminaUn llibre diferent, original i molt ben treballat.
ResponElimina