“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dimecres, 20 de setembre de 2017

ASSASSINS DE GIRONA



«Per què ens hem d’interessar per la mort de quatre fats en un món en que l’assassinat a gran escala és el pa de cada dia?» ( Et Mato de Mathew Tree)


Assassins de Girona (Varis autors)
«Assassins de Girona» és el títol número 24 de l’editorial Llibres del Delicte, i si els comptes no em fallen, el quart volum de relats.

Tretze relats, d'escriptors de les comarques gironines, i un pròleg de Martí Gironell, donen cos aquest recull. Tretze històries negres, fosques i ben diferents entre si, n'hi ha per tots els gustos. Tot i que és el recull, dels que té aquesta l'editorial, que menys m'ha agradat, he de reconèixer que el conjunt es força encertat.

dilluns, 18 de setembre de 2017

LA MEMÒRIA DE L'ARBRE



«Començo a sospitar que el canvi no és el canvi, són molts canvis petits que en fan un de gros, un de gros que no veig.»

La memòria de l'arbre de Tina Vallès

Reconec que a la meva llarga llista de “pendents” hi havia un parell de títols de la Tina Vallès, però que encara no havia llegit res d’ella. Va ser quan dues amigues van posar-se a parlar d’aquesta petita joia, en una xarxa social, quan vaig decidir buscar-lo a l’ebiblio. El vaig començar a llegir de seguida i ja no vaig poder parar fins a acabar-lo.

«La memòria de l'arbre» és la història més dolça, tendra i trista que he llegit darrerament. Un d'aquells llibres que et sedueix per la senzillesa de la seva narració i per la profunditat del que et conta; que et remou records, vulguis que no; que et transporta a la infantesa i t'apropa a la vellesa, fent que viatgis, amb el cor encongit, pels anys d'entremig, pels de la maduresa de l'adult. Un viatge al llarg de la vida, i sobretot de la memòria, o de les memòries, perquè segons ens diuen els protagonistes, i jo hi estic completament d'acord, en temin dues: la memòria dels records i la del cor. Dues memòries que es complementen.

dimecres, 13 de setembre de 2017

MADRID:FRONTERA



«La pérdida de identidad  (no saber quienes somos) es la madre de todas las desgracias..»

Madrid:frontera de david Llorente
Vaig conèixer la prosa de David Llorente amb la seva novel·la «Te quiero porque me das de comer», i he de dir que la seva peculiar manera d'escriure em va captivar i vaig haver de donar la raó a tots aquells que em deien que no era un autor de lectura fàcil, que no agrada tothom i que amb ell no hi ha mitges tintes, o t'agrada a rabiar o l'avorreixes amb totes les teves forces. A mi em va agradar i per això vaig decidir repetir, encara que he tardat més del que m'hagués agradat, però els comentaris sobre aquesta segona novel·la feien que m'ho repenses una mica abans d'encetar la lectura.

I és que David Llorente ho ha tornat a fer. Ha tornat a trencar tots els canons i a saltar totes les normes establertes. «Madrid:frontera» és un altre experiment literari que ens remourà les entranyes, que ens mantindrà enganxats a les seves pàgines amb una història crua, violenta, desassossegada... i aquest desassossec tornarà a traspassar les pàgines i a calar en el nostre ànim. Tornarà a sacsejar, fer-nos pensar, a odiar, a empatitzar..., a sentir com poques històries no faran sentir. I per a mi aquesta és la grandesa de l'escriptor, el qual fa que m'enganxi a la prosa de Llorente com les mosques queden enganxades a la mel.

dilluns, 11 de setembre de 2017

CONTRA LAS CUERDAS



«El cielo no existia. Su madre la habia engañado. Los curas llevan siglos engañando a la humanidad. El infierno está en la Tierra, y el cielo, en ninguna parte.»


Contra las cuerdas de Susana Hernández.
Quan està a punt de sortir la seva última novel·la, «Males Decisions», i dos relats seus en les antologies «HNegra» i «Barcelona, viatge a la perifèria criminal», tot editat pels amics d'Alrevès; jo em decideixo a posar fi als meus comptes pendents amb Susana Hernández i aprofitant el Festival de Cubelles Noir, em va agenciar les dues últimes entregues de la trilogia protagonitzada pel tàndem Santana-Vázquez. No se m'oblidi recordar-vos que la primera novel·la «Curvas Peligrosas» també està a punt de ser reeditada.

El principi de la novel·la ja ens deixa amb la intriga i les ganes de seguir llegint per saber qui és la sisena víctima, tenim clar que és algú proper a Rebeca Santana, i que abans hi ha hagut cinc víctimes més, ara el que volem és saber que és el que està passant: hi ha sis víctimes, estem davant d'un assassí en sèrie? Com actua, com les mata? I sobretot, qui és aquesta darrera víctima que trasbalsa tant a la protagonista?

dimecres, 6 de setembre de 2017

MATAR AL PADRE

«Nunca había probado la quinua, pero la internacionalización de la comida solo tiene un sabor, el del dinero»

Matar al padre de Yanet Acosta
De la mà de l'editorial Alrevès, Yanet Acosta ens presenta la seva segona novel·la, «Matar al padre», protagonitzada pel peculiar Ven Cabreira, —ex membre del CSID, aficionat a les Barbies, als gats i a menjar fabada de llauna i que pateix una estranya i molesta malaltia que a èpoques li fa perdre els sentits del gust i l'olfacte— investigador privat que treballa en una agència especialitzada, «Gastrorecursos».

Ven Cabreira serà l'encarregat d'investigar el suposat segrest de Pedro Marino,—propietari d'una cadena de restaurants i defensor de les plantacions de quinoa de forma tradicional, i que sembla postular-se fins i tot com a president de la nació— que ha desaparegut després de fer unes incendiàries declaracions, les seves paraules inciten al canvi social a partir de la cuina, durant un congrés gastronòmic a Lima. Cabreira no estarà sol en la cerca de Marino. Lucy Belda, una periodista gastronòmica amiga de Ven Cabreira, es converteix en una incòmoda testimoni dels fets ocorreguts a la sortida del congrés, fet que li comportarà ser assetiada per als que volen fer desaparèixer a Merino.

dilluns, 4 de setembre de 2017

L'ENIGMA PERUCHO



«Ells, en un gran i malèfic eufemisme, la van batejar com la Guerra Poètica, un contrasentit absurd, ja que no hi ha cap guerra que pugui ser ni poètica ni romàntica»
L'enigma Perucho de Jordi Cervera


«L'enigma Perucho» s'ha publicat com a novel·la juvenil, per sort fa molt de temps que no faig cas aquesta etiqueta, de fet a poques els hi faig quan parlem de llibres, i per Sant Jordi me'l vaig auto regalar.

És una història divertida, ben narrada, i molt ben filada. Amb una barreja d'estils literaris ben curiosa: per un cantó tenim una distòpia futurista, ja que Jordi Cervera ens porta fins a les acaballes del 2052 i els principis del 2053; novel·la d'aventures, als protagonistes no els hi poden passar més coses; gènere fantàstic o inclús terror, amb monstre horripilant inclòs. Tot això ens porta a una lectura entretinguda durant la qual hem de deixar la ment oberta i tenir paciència per veure cap on ens conduiran els esdeveniments.

dimecres, 19 de juliol de 2017

PROGRAMA CUBELLES

dilluns, 17 de juliol de 2017

SUCIOS Y MALVADOS



«Tiene miedo. Pensaba que ya había pasado todo el miedo que uno puede pasar en una vida. Estaba equivocado.»

Sucios y malvados de Juanjo Braulio
«Sucios y malvados» és la segona novel·la de Juanjo Braulio. Una obra gens fàcil de llegir per la duresa de les seves pàgines, la cruesa dels fets que l’autor ens descriu amb tots els detalls, una novel·la negra, molt negra que ens fa submergir en els  baixos fons de la societat actual, que ens endinsa en la part més fosca i truculenta de l’ésser humà i ho fa sense concessions, sense edulcorar-ho gens.

De «Sucios y malvados» podríem dir que és una novel·la coral, on una amalgama de trames inconnexes van alternant capítol a capítol, i no mentiríem. Tot i això hi ha dos personatges que sobresurten per sobre dels altres. D'una banda la inspectora de policia Roma Besalduch que serà l'encarregada de fer que totes aquestes trames en aparença inconnexes acabin confluint en una sola; per altra banda Daniel, un músic amb un passat traumàtic a causa d'un dramàtic succés que va ocórrer en la seva infància.

dimarts, 11 de juliol de 2017

JORNADES D'ESTIU 2017 A MANLLEU

Tres dijous super interessants a l'Ateneu de Manlleu!

dilluns, 10 de juliol de 2017

LA LUNA EN LAS MINAS



«Siempre matan a quienes más quiere la persona dentro de la que viven».

La luna en las minas de Rosa Ribas
Després d'haver devorat la trilogia protagonitzada per la reportera Ana Martí, escrita a quatre mans amb Sabine Hofmann; d'haver-me enganxat a les vivències de la comissària Cornelia Weber-Tejedor; d'haver-me enamorat de la prosa de Rosa Ribas; no podia deixar de llegir la seva última novel·la per molt allunyada que estigués de tot l'anteriorment citat. Si és que realment està tan allunyat.

A «La Luna en las minas» l'autora aborda el tema de la immigració espanyola a Alemanya; tema que ja trobem en «Entre dues aigües» primer lliurament de la comissària Weber, és per això que abans deia que aquest novel·la no està tan allunyades de les altres. El que aquí ens trobem és el tema tractat des d'una òptica completament diferent, que viatja a Alemanya a la recerca d'un treball en les mines i si pot ser en el torn de nit millor, no ho fa fugint de la precarietat del país en què viu, no busca un futur millor. Fuig. Fuig d'una maledicció; de ser l'empestat del poble; del que és capaç de fer ... Fuig de si mateix.

dilluns, 3 de juliol de 2017

EL CRIM DEL COMTE NEVILLE




«Ser noble vol dir tenir menys drets que els altres i molts més deures»

Vaig conèixer l’autora ja fa uns anys amb «Estupor i tremolors» on vaig quedar captiva per la seva manera d’escriure, aquest humor tan àcid i aquesta fina ironia que Nothomb treu a passejar tot sovint. Tot i que em vaig prometre que llegiria més coses de l’autora, no ha estat fins ara, quan la meva admirada i estimada Anna MariaVillalonga va dir que l’estava llegint, que he tornat a retrobar-me amb la prosa de Amélie Nothomb.

«El Crim del comte Neville» és una divertida i delirant crítica a  la més rància noblesa belga, on les aparences ho són tot; on la premissa: abans morta que senzilla, cobra el més extens sentit de la paraula i cal prendre-ho al peu de la lletra. Cal aparentar el que per naixement i títol s'és encara que això signifiqui morir-se, literalment, de gana o fred.

dilluns, 26 de juny de 2017

CONDENADOS



«La eternidad es un tiempo muy largo, pero parece que estamos aquí para toda la eternidad. Es imposible morir. Sufrimos nuestro destino de un modo infinito.»

Condenados de Glenn Cooper
Vaig descobrir a Glenn Cooper fa molts anys gràcies a la meva filla. En una de les visites a la secció de llibres d'una companyia francesa, va descobrir «La Biblioteca de los muertos», primer de la saga dels escribes, el llibre ens va encantar a totes dues i vàrem continuar la saga, després varen arribar «La marca del diablo» i «la llave del destino». Així que quan aquest any per Sant Jordi vaig veure «Condenados», el primer llibre d'un altra trilogia, no vaig dubtar gens ni mica en regalar-li, sabent que jo també gaudiria de la lectura.

Tot i que seguiré llegint les altres dues entregues,«La puerta de las tinieblas» i «La invasión de las tinieblas»  que el llibre m’ha agradat força...no té res a veure amb la trilogia dels escribes, que pel meu gust és molt millor.

dilluns, 19 de juny de 2017

ESE MUNDO DESAPARECIDO



«Tot Las mentiras piadosas no hacen daño a nadie y son pequeñas.Las mentiras normales son grandes y duelen mucho.»


Ese mundo desaparecido de Dennis Lehane
«Ese mundo desaparecido» tanca la trilogia de la família Coughlin que Lehane va començar amb «Cualquier otro dia» i «Vivir de noche». Jo és el primer que llegeixo, i ús garanteixo que en cap moment he tingut la sensació que em perdia alguna cosa, que se m'escapaven matisos per no haver llegit les altres dues obres. Al contrari, si no hagués sabut que pertanyia a una trilogia, durant la lectura no ho hauria dit mai.

El protagonista és Joe Coughlin un atractiu home de 36 anys, vidu i amb un fill, Tomas, de 10 anys. Joe és el consigliere de la familia Bartolo. Coughlin rep l'avís per part de Theresa Del Fresco, una pressa, que el volen mort i que serà executat el divendres de cendra. Al principi no vol fer gaire cas d'aquesta amenaça, no creu que ningú el pugui voler mort. Quan l'aparició d'un nen petit, que sembla ser només veu ell, se li fa present a qualsevol hora i en qualsevol lloc, Joe comença a témer per la seva vida. Es tracta d'un fantasma? Un avís que li queda poc temps? Es tracta d'en Joe de nen? O és el seu germà o els seus pares?

dilluns, 12 de juny de 2017

CRIMS DUPLICATS



«Sense rituals tot seia caos i por. Els rituals creaven control. Els rituals feien que les coses dolentes no ho fossin tant, feien disminuir el dolor i mantenien la foscor a ratlla.»

Crims duplicats de Hjorth & Rosenfeldt
«Crims duplicats» és la segona entrega de la sèrie Bergman. Protagonitzada pel psicòleg criminal Sebastian Bergman. Jo no he llegit la primera novel·la, «Secrets imperfectes», però us garanteixo que es pot llegir aquest segon llibre sense tenir la sensació que ens estem perdent quelcom. Amb quatre pinzellades que els autors ens donen de seguit ens farem a la idea de com és en Sebastian: intel·ligent, asocial, faldiller, arrogant, cínic, prepotent... no sé on vaig llegir que era una barreja entre el personatge de la sèrie House i Harry Hole, l'inspector creat per Jo Nesbo, no anaven gaire desencaminats; i poder per això mateix, són dos personatges que en tenen el cor robat, Sebastian Bergman és un tipus que en cau bé tot i el seu caràcter.

dimecres, 7 de juny de 2017

ELS CIE O LA IL•LEGALITAT INSTITUCIONAL



«L’opacitat de les institucions a l’hora de facilitar l’accés a la informació sobre els CIE dificulta el coneixement i agreuja més la situació.»


Els CIE o la il·legalitat institucional de Raquel Gámez
No exagero genis ni mica si afirmo que em trobo davant la ressenya més difícil de fer. No perquè el llibre no m'hagi agradat, tot el contrari; ni perquè el tema no sigui prou interessant. Em costa començar a escriure intentant ser objectiva i que les emocions i els sentiments no em puguin. Ara mateix, quasi una setmana després d'acabar la lectura d'aquest assaig, la indignació encara és massa gran i costa poder pair tot el que la Raquel Gámez ens explica.

Un dels grans encerts de la Raquel és la manera que té d’abordar el tema, fent molt fàcil la comprensió del que ens explica. El llenguatge planer, gens rebuscat, i directe, fa que ens endinsen en la lectura sense poder deixar d’anar passant pàgines, i esbrinant tot allò que normalment ningú ens explica sobre els Centres d’Internament d’Estrangers, CIE.

dilluns, 5 de juny de 2017

LA CAIXA NEGRA



«Hi ha una cosa que fa encaixar les peces i que tot tingui sentit. Si ho descobreixes, has triomfat. Es com trobar la caixa negra»


La Caixa Negre de Michael Connelly
Feia temps que «La caixa negra» reposava a les prestatgeries de casa sense trobar el moment idoni de llegir-lo. Va ser quan em van regalar «La habitación en llamas» que vaig pensar que seria millor començar a conèixer a Harry Bosch per les obres anteriors, si bé «La caixa negra» no és ni de lluny el primer de la sèrie.
Reconec que Harry Bosch m’ha seduït com a personatge i que Michael Connely passa a ser un dels autors a tenir molt en compte.

dilluns, 29 de maig de 2017

PERFILS DE NORA



«La Nora era d’aquella mena de criatures que no es deixaven estimar ni estimaven, com si no ho necessités. Li bastava tenir-se ella mateixa i mai no feia res per aconseguir l’afecte d’ algú, ni donava ni demanava.»


Perfils de Nora de Margarida Aritzeta
Endinsar-me en la lectura d'una obra de Margarida Aritzeta és una aposta segura. A hores d'ara, i crec que no és cap secret per a ningú dels que en coneixeu, és una de les meves autores de capçalera. Llibre a llibre m'ha anat guanyant com a lectora i com a persona. Repetiré el que ja he dit en altres ressenyes, i ho repetiré perquè no sé cap altra manera de descriure la seva mestria narrativa; i perquè és aplicable a qualsevol de les seves obres, siguin del gènere que siguin.
Margarida Aritzeta ens captiva per la seva prosa senzilla; per la riquesa del llenguatge i domini de la llengua: per la fluïdesa narrativa: pel gust pel detall; per la magnífica ambientació; per uns personatges reals, rodons, que veiem evolucionar al llarg de tota la història, que ens enamoren i ens fan patir.

dilluns, 22 de maig de 2017

UNA DOLÇA CANÇÓ



«El pis silenciós està sota totalment sota el seu jou com un enemic que volgués implorar perdó.»

Una dolça canço de Leïla Slimani
Reconec que abans de llegir «Una dolça cançó» no coneixia a l'autora, Leïla Slimani, guanyadora del premi Goncourt en 2016. El llibre em va cridar l'atenció quant, en una xarxa social, un autor al qual admiro, Toni Hill, parlava meravelles de la novel·la. Abans de comprar el llibre vaig buscar informació per la Xarxa i en vaig trobar que és una història basada en un fet real: l'any 2012, a Nova York, una mainadera va intentar suïcidar-se després de cometre un doble infanticidi. Després de veure aquesta informació i que la traducció al català era de Lluís Anton Baulenas, el llibre no va trigar gaire arribar a les meves mans.

«Una dolça cançó» comença amb una escena potent, d'aquelles que no deixen indiferent al lector. Tot el contrari,  una escena que el sacseja de cap a peus per la seva brutalitat, donant-li un cop de puny a la boca de l'estómac que el deixa sense alè: l'assassinat de dos nens de poca edat en mans de la seva mainadera. Una escena que, encara que ja ens avança que és el que passa al final de la novel·la, fa que el lector vulgui seguir endavant, amb el cor encongit pels fets relatats, per esbrinar que ha portat a la cuidadora dels nens a cometre tal atrocitat.

dilluns, 15 de maig de 2017

BETTÝ



«Qué fácil es cometer errores cuando se vive en la ignorancia.»

Bettý de Arnaldur Indridason
Aquest any he tingut l'immens plaer de descobrir la prosa d'Indridason, una de les moltes assignatures pendents que tenia en el tema de la lectura. Vaig començar amb "Passatge de les Ombres" i tot que no em va acabar d'agradar vaig decidir donar una altra oportunitat a l'autor, endinsant-me en la sèrie protagonitzada per Elendur Sveinsson, de la qual he llegit ja tres llibres, un d'ells ressenyats en aquest mateix bloc: «La veu». Quan va sortir «Bettý» en frenava que no fos protagonitzada per Elendur, ja que l'únic llibre llegit que no és de la saga no m'havia agradat. Per sort, al final, va poder més la curiositat que les reticències.

«Bettý», és completament diferent de tot el que he llegit d'Indridason. El mateix autor la defineix com la seva obre més americana, més noir. I de fet, «Bettý», és el retrat d'una autèntica femme fatale.

dilluns, 8 de maig de 2017

LA DRAGA



«[...] la nostàlgia és una malaltia, una pústula purulenta que fa temps que  em vaig deixar estripar sense anestèsia [...]»

La draga d'Esperança Camps
La lectura de «La draga» venia avalada pels magnífics comentaris que n’havien fet, als seus respectius blogs, l’AnnaMaria Villalonga i la Raquel Gàmez; per una editorial que vint-i-tres números després, segueix sorprenent al lector, arriscant i encertant-la amb les seves publicacions- Publicacions arriscades, diferents, punyents, de les quals, pel meu gust, aquesta és la millor, perquè «La draga» és el millor llibre que he llegit aquest any, poder que he llegit amb anys....
L’Esperança Camps, que ja en va captivar amb la lectura de «L’illa sense temps», ara m'ha guanyat incondicionalment. La seva prosa punyent i demolidora, t'entravessa amb una força descomunal, et captiva i et fa caure, irremeiablement, en la teranyina, magistralment teixida, de les seves paraules.

dijous, 4 de maig de 2017

TAN TUYO COMO TU MUERTE



«Somos una historia incompleta, un puzle con muchas piezas extraviadas»

Tan tuyo como tu muerte de Emili Bayo
«Tan tuyo como tu muerte» és la darrera novel·la del lleidatà Emili Bayo, i la primera que l’autor escriu en castellà. Una novel·la de lectura fluida però amb un tempo més lent del que acostuma a ser normal en les novel·les del gènere.

Bayo ens presenta una història dividida amb dues trames diferenciades per la veu narrativa. Per una banda ens parlarà, en primera persona, Abel Claramunt un mosso d'esquadra desterrat des de Barcelona a terres de ponent, on es troba amb una jova companya, Azucena Artero, que l'involucra, sense ell estar gaire convençut, en la investigació de la desaparició d'una noia. Per altra banda, un narrador omniscient en tercera persona ens anirà relatant la història de la noia desapareguda. I per mig anirem veient com tot va pivotant en la història personal i familiar de Claramunt i Artero, que resultaran ser parents.

dimarts, 2 de maig de 2017

FLOR SECA



«Habia lidiado con mentes bastante más retorcidas, y tal como le decia el forense, asomarse a la mente del monstruo siempre tiene un precio.»

Flor seca de Graziella Moreno
«Flor seca» és la tercera novel·la de Graziela Moreno i la continuació dels personatges de «Juegos de maldad». Tot i que les referències al cas de l'anterior novel·la són constants, es poden llegir independentment l'una de l'altra. Jo no he llegit la primera i en cap moment vaig tenir la sensació que em perdia alguna cosa. Altra cosa és que quan acabem «Flor seca» tinguem unes ganes enormes de llegir la seva predecessora, com és el meu cas.

A «Flor seca» la Graziela ens presenta un thriller on barreja intriga policial i judicial. Amb dues trames, que corren paral·leles en tot moment fins a trobar-se al final del llibre, i que són investigades per dos dels cossos de les forces de l'ordre. Per un cantó tenim als Mossos d'Esquadra que investiguen el brutal assassinat d'una noia, que porta el jutjat de Taulera, amb la Sofía Valle al capdavant; i per altra a la Policia Nacional, immersa en un cas de corrupció dins del mateix cos, l'encarregat de dur-la a terme serà l'Enda Rivas, amic personal de la jutgessa. El punt d'unió de les dues investigacions serà el policia nacional Andrés Rincón.

dimecres, 26 d’abril de 2017

CONTES DE TERROR



«Sobre la seva utilitat havien sentit ml i una explicacions, si l’una era horripilant, l’altre encara més.» (Empar Fernández)

Contes de terror (varis autors)
Quant l’Annabel i l’Alexandra, les editores d’Apostrhop, em van fer saber que treien un recull de contes de terror, poc va faltar perquè em poses a picar de mans i a saltar de content; més encara, quan l’Annabel em va puntualitzar que eren d’aquell tipus de terror psicològic. No veia el moment de començar a llegir-lo i això que en aquells moments encara no havia sortit de la impremta.

Aquesta Setmana Santa, aprofitant, que ja el tenia a casa, em vaig endinsar en les seves pàgines. No em va durar ni una tarda. Quatre relats, de reconeguts escriptors catalans i d’una temàtica tant apassionat es llegeixen d’una tirada.

La idea sorgeix al passat més d’octubre durant la celebració del primer festival de literatura de terror a Torrebesses. És en aquell moment quan Emili Bayo, Jordi de Manuel, Empar Fernández i David Marín, van ser tancats al castell de la població per passar una nit. Tot emulant aquella mítica trobada a Villa Diodati (Suissa), de la qual es complien dos-cents anys. El resultat no ha pogut ser més bo.

dilluns, 24 d’abril de 2017

CIUTAT FANTASMA



«La vida està feta de detalls d’aparença insulsa però d’una forma incontestable, capaços de decidir el rumb de les nostres vides sense que en el moment que  esdevenen en siguem conscients.»

Ciutat Fantasma de David Marín
Acabar un llibre i només poder dir: guau!, és una de les satisfaccions més grans que puc tenir com a lectora. Si a més a més, l’autor juga amb el lector, de la manera que ho fa David Marín a «Ciutat Fantasma», és per treure’ns el barret davant l’autor, i també avant l’editorial, Llibres del Delicte, que un cop més aposta per una novel·la negre diferent, que es surt de tots els canons i estereotips del gènere, però que pertany al gènere.

El protagonista, i narrador en primera persona, és en Salvador Garcia, un mosso d'esquadra que torna a Barcelona després d'haver estat uns anys destinat a Balaguer. I  que es troba amb una ciutat que ja no té res a veure amb la Barcelona que ell recordava, que se li fa estranya, que no reconeix. Intentant buscar els seus orígens, tornar a formar part de la ciutat que el va veure néixer, decideix buscar a X.B, un antic company d'institut, de qui fa massa temps que no en sap res. El punt de partida serà un portal del carrer Urgell.

dimarts, 18 d’abril de 2017

TOCAR EL DOS NO ÉS TAN SENZILL



«La moral és un luxe que molts habitats del planeta no es podem permetre.»

Tocar el dos no és tan senzill de Màrius Moneo
Marius Moneo  amb «Tocar el dos no és tan senzill» ens porta una novel·la negra diferent; una història plena de girs inesperats, que ens farà seguir l’enrevessat i macabre crim, que el sotsinspector Gil Alabau intenta resoldre, encara que tots els sospitosos, que va trobant,  sembla que no ho són  tant, i que les situacions no poden ser més rocambolesques. Al lector ens tocarà anar encaixant les peces d’un puzle bastant embrollat, i ho farem al mateix temps que Alabau avança en la seva investigació. I per molt, que al principi, ens sembli impossible, acabarem traient l’entrellat de tot plegat.

 Organitzada en quatre parts prou significatives, — Pagines de successos; Bastonades de cec; Revelacions i L’hora de la veritat — ens farà viatjar al llarg de tota la geografia gironina i part de la barcelonina, durant el període comprès entre l’u d’abril i el dos de maig. 

dilluns, 10 d’abril de 2017

FINS I TOT ELS MORTS


«El que l’impulsava a ell, n’estava segur, era l’absència de passat.»


Fins i tot els morts de Benjamin Black
La lectura de «Fins i tot els morts» és la meva primera aproximació a l’obra de Benjamin Balck, alter ego de John Banville. Les referències que tenia de l’autor era força bones, com perquè m’hagués cridat l’atenció ja fa temps; he llegit, en més d’una ocasió que John Banville és considerat un dels millors autors contemporanis en llengua anglesa, i només amb això ja n’hi hauria prou per llançar-se de cap a llegir els seus llibres. Però sempre passa el mateix: poc temps, massa llibres acumulats i pendents de ser llegits i massa autors per conèixer.

Va ser al Festival Literari de l’Espluga de Francolí, «El vi fa sang» on vaig tenir el plaer d’escoltar a en Benjamin Black i al seu traductor, Eduard Castaño, (a qui, coincidències d’aquesta vida, havia conegut fa molts anys, col·laborant tots dos en una revista de barri). El plaer de sentir-los parlar de l’obra de Black, va fer que no dubtés més i comprés la setena història del patòleg forense, Quirke.

dijous, 30 de març de 2017

PROGRAMA D'ACTES: LES BORGES NEGRES!




I no parem! De Festival en Festival. El pròxim dia vuit d'abril tenim el I Festival de Novel·la Negre i criminal de les Borges Blanques: Les Borges Negres!

dimarts, 28 de març de 2017

FESTIVAL INTERNACIONAL DE NOVEL·LA CRIMINAL EN CATALÀ, EL VI FA SANG



Aquest passat cap de setmana, «La màgia dels llibres» es va traslladar a l'Espluga de Francolí per tal d'assistir a la tercera edició del  festival de novel·la criminal «El Vi fa sang». D'entrada només puc que reiterar les meves felicitacions al comissari del festival, Salvador Balcells, juntament amb tots els seus còmplices i col·laboradors, va ser un cap de setmana fantàstic en tots els sentits.
Tot i els canvis d'última hora, tots per forces majors, que va haver-hi, tant les taules rodones com les presentacions creuades de llibres, varen ser tot un èxit. La neu va ser una convidada, inesperada, de luxe.


Vàrem poder gaudir de taules rodones tan interessants com: El costat fosc en la literatura criminal, el gènere negre i policíac al cinema i la televisió o Atura't malfactor! Models de llengua al gènere criminal. Totes molt interessants, en especial aquesta última formada per Anna Maria Villalonga, Rafa Melero i Pau Vidal, que vàrem ser moderats per en Joan Rendé i que, crec, que a tots els presents ens va deixar amb ganes de més.

dilluns, 27 de març de 2017

LA VEU


«Algú que com a puta, és pitjor que jo.»

La Veu de Arnaldur Indridason
Arnaldur Indridason era una d'aquestes assignatures pendents que sempre arrossego amb temes de lectura. Els autors nòrdics del gènere negre sempre m'han atret, però per una raó o altra Indridason havia anat quedant relegat.

Aquest no és el primer llibre que llegeixo de l'autor islandès, —el va precedir «Passatge de les ombres» —encara que sí el primer de la saga Erlendur, encara que es el tercer títol, ja que seguint amb els meus «bons costums» no he començat pel principi de la saga. Tot i que «Passatge de les ombres» no em va acabar d'enganxar, vaig decidir donar una segona oportunitat a l'autor i sort que ho vaig fer. Ara sé que aquest no serà el últim llibre seu que llegeixi.

dilluns, 20 de març de 2017

DES DEL BALCÓ



«Havia entès que dir la veritat feia vergonya[...], les penes que fan vergonya es millor no verbalitzar-les.»

Des del balcó de Teresa Muñoz
Fa tot just dos anys que vaig acabar de llegir la primera novel·la de Teresa Muñoz. Just fa uns dies que he acabat la seva segona obra, «Des del balcó». I aquell pressentiment que vaig tenir en llegir «Com si fos ahir», s'aferma en mi: estic davant d'una autora que promet i molt. Si aquell primer llibre em va atrapar entre les seves pàgines, aquest segon encara em reté en elles. Tancar el llibre no ha estat passar pàgina de la lectura acabada, al contrari, ha estat anar recordant detalls, escenes, frases... d’aquesta; deixar reposar la història i anar recordant-la i assaborint tots i cada un dels matisos que en ella trobem.

Estructurada amb dinou capítols, precedits d’un pròleg. Cada capítol està dividit en dues parts, cada una d’elles pertany a una línia temporal: la infància i adolescència de la Quima, en l’època de la postguerra és la primera part de cada un d’ells; la segona ens transporta al present, amb l’Àngela que anirà desentrellant el passat de la seva mare per plasmar-lo en una novel·la, al mateix temps que intenta reorganitzar la seva pròpia vida, intentant superar la mort de l’Andreu el seu marit.

dilluns, 13 de març de 2017

TRES MINUTOS DE COLOR


«La ingenuidad del desgraciado es pensar que pronto dejará de serlo.»

Tres minutos de color de Pere Cervantes
Abans d'asseure'm a escriure aquesta ressenya, he hagut de deixar reposar la lectura uns quants dies. Pair-la a poc a poc. Anar recordant aquells passatges que més en van impactar, cosa no gens fàcil (o tot el contrari, segons es miri) quan el noranta per cent de la novel·la ho va fer.

«Tres minutos de color» és la tercera novel·la de Pere Cervantes, la primera que tinc el plaer de llegir. És una novel·la negra, sí. Però diferent, i en aquesta diferència està el gran encert de l'autor. Abans de posar-me a escriure he vist un vídeo de la presentació que es va fer en una llibreria de Castelló, on  l'editor, Gregori Dolz, venia a dir que és d'aquestes obres que el lector acaba adorant o avorrint; sincerament dubto que cap lector de novel·la negra pugui avorrir-la. Els adjectius per qualificar l'obra de Pere Cervartes se’m queden curts, només diré que atrapa el lector entre les seves pàgines de manera irreversible, que un cop has entrat en la història no podràs sortir-ne fins a diversos dies després d'haver finalitzat la lectura.

dilluns, 6 de març de 2017

PROCÉS ENVERINAT


«Sense proves ni altres testimonis, no hi havia manera d’esbrinar qui eren els assassins de la moto.»
Procés Enverinat
«Procés enverinat» és el cinquè lliurament de la saga protagonitzada pel sotsinspector dels Mossos D’Esquadra, Emili Espinosa. En aquesta entrega, Salvador Balcells, posa al seu protagonista — Ell, que no s'ha volgut embolicar mai en política — al capdavant d’un cas que té com darrere fons un tema de rabiosa actualitat a casa nostra: el procés independentista.

Balcells ha creat un personatge una mica peculiar.  Espinosa no és un policia heroic, més aviat al contrari. Ve d'un altre cos com és el de la Guàrdia Civil, és valencià encara que viu a Torreforta,Tarragona; al seu antic treball va tenir seriosos problemes per parlar català. Casat amb una tortosina, és pare de dues filles amb les quals té una relació complicada, per dir-ho d'una manera suau, especialment amb la petita, que no dubta a posar sempre que té ocasió, en entredit la feina del seu pare. Per a més inri és independentista militat d’un partit polític i si això no fos prou per al pobre Espinosa, a més a més la seva parella és una noia (cosa ja prou dura de pair per una persona com el sotsinspector) que el seu pare coneix prou bé i sap que pot arribar a ser una font de conflictes.

dilluns, 27 de febrer de 2017

ALGUNA COSA NO DEL TOT NETA, PERO NO GAIRE PERILLOSA



«Per què a vegades el paradís d’un és una presó per l’altre?.»

Alguna cosa no del tot neta, pero no gaire perillosa
«Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa» és una novel·la coral, amb quatre protagonistes: Àngels, Oriol, Agustí i  Ricard. Quatre personatges molt diferents, que sembla que no hagin de tenir res en comú,  però que sí que ho tenen i a poc a poc les  seves vides s’aniran creuant, no sempre de la millor manera. Quatre persones que no es comporten d’una manera políticament correcte en la majoria de les ocasions.

Ignasi Oliveres dibuixa quatre personatges rodons, que evolucionen al llarg de la trama. Personatges amb llums i ombres, que actuen d’una determinada manera atenent al que ells creuen que necessiten i sense pensar gaire (a vegades gens), amb les conseqüències de les seves actuacions. Personatges creïbles, que ens són propers.
El marc escollit per l’autor és la Barcelona actual, fent una descripció acuradíssima dels escenaris per on es passegen els protagonistes; si coneixem mínimament la ciutat, ens costarà molt poc seguir els seus passos i albirar els llocs pels quals passen.

dilluns, 20 de febrer de 2017

CENDRA



«Li preocupaven coses com el rebuig cap els emigrants andalusos i extremenys, el masclisme a la societat espanyola, la manca de llibertat d’expressió tot i que vivíem en una democràcia.»

Cendra
«Cendra» és la segona novel·la negre, de la Sílvia Mayans, protagonitzada per l’Elíades Bel, un fotògraf barceloní que es trasllada a viure a un poblet de la Terra Alta: Arnes. La primera entrega va ser «Cap llàgrima sobre la tomba» i encara que els protagonistes i els escenaris són els mateixos, os garanteixo que es pot molt bé llegir aquest segon abans que el primer; jo mateixa ho he fet. Això sí, correm el risc de tancar «Cendra», en acabar la lectura, i corre a buscar el seu predecessor per saber una mica més sobre en Bel, el seu cosí, Margalló, la seva xicona, Susi, inclús del tinent de la Guàrdia Civil, Estrada, a qui en «Cendra» ja trobem jubilat, però que ens deixa prou clar el seu paper molt més actiu en la primera novel·la.

dimecres, 15 de febrer de 2017

L'ANIVERSARI



«No recorda res d’etapes anteriors a la seva infància: els records comencen dins un jersei. A les fosques.»


L'aniversari
«L'aniversari» comença amb dues històries paral·leles: per una banda tenim a una parella, que després de més de vint anys de matrimoni, ha vist com la rutina s'ha instal·lat en les seves vides. Només el silenci sembla ser l'alternativa a unes paraules que fereixen i creen conflictes on no hauria d'haver-n'hi. Però ell no es resigna i decideix donar una sorpresa a la seva dona per celebrar l'aniversari, per això es troben, cadascun amb els seus pensaments, travessant un bosc amb el seu cotxe. Per altra banda dos nens juguen a viure les seves lectures en aquest mateix bosc.
L'autora va alternant els capítols de les dues trames, tan diferents entre si que sembla que res pugui connectar-les.

Des de bon començament hi ha un nexe comú a les dues trames, la literatura: tant la dona, com els dos infants que juguen al bosc, són grans lectors. Ella recita i tradueix versos mentalment quan se sent angoixada; ells escenifiquen els llibres que llegeixen, prenent-se-les de memòria. La literatura és per a tots tres alguna cosa més que pur entreteniment, és una forma de vida.

dilluns, 13 de febrer de 2017

MANS NEGRES



«L’hi havia recriminat, fins i tot, traduir al català obres de ciència-ficció i de gènere negre, una literatura de perfil baix [....]»


Mans Negres de Jordi de Manuel
Els llibres de relats no eren dels meus preferits, hi dic, eren perquè això ha canviat d'un temps cap aquí. El cert és que cada vegada m'agraden més —tal com podeu veure per les meves últimes ressenyes —, però és que sí a més a més estan protagonitzats per un personatge que en el seu dia en va robar el cor... l'aposta és més que segura.

Solc llegir aquest tipus de llibres al mateix temps  que lectures més feixugues o en les esperes de llocs com el metge, on val més anar ben acompanyada. Vaig començar «Mans negres» en una d'aquestes sales d'espera que saps quan entres però mai quan surts. L'idea era llegir els relats que em donés temps i després aparcar la lectura fins a una pausa del llibre que tenia entre mans. Impossible. No vaig poder. I en arribar a casa vaig seguir llegint fins a acabar el llibre del Jordi de Manuel.

dimecres, 8 de febrer de 2017

TEMPS DE RATES



«[...] que es va traduir en una bufetada de realitat des del moment que es va casar i va descobrir que els contes de princeses no existeixen als barris perifèrics.»


Temps de Rates de Marc Moreno
Sense alè. Sí, sense alè. Així és com es queda el lector després d’haver llegit l’última novel·la del Marc Moreno, «Temps de rates».

Escrita amb un ritme endimoniadament trepidant, que no dóna treva; a cop de frases curtes; diàlegs brillants; descripcions fugaces que donen els detalls més essencials de l’entorn o dels personatges; sense perdre aquest toc d’humor, negre, molt negre, al que ja ens té acostumats l’autor, i que serveix per arrancar-nos encara que només sigui un lleu somriure, en mig de tanta sordidesa.

El que més ens crida l’atenció és la forma d’estar narrada...no desvetllaré gran cosa perquè si no perdria la gràcia quan la llegíssiu, només apuntar que l'autor es basa en un narrador testimoni, una veu molt peculiar a la qual Marc Moreno sap treure-li tot el profit i aconsegueix que la història ens sigui molt més propera.

dilluns, 6 de febrer de 2017

L'IMPERI DELS LLEONS



«Aquí no  hi ha policia, no   hi ha Govern, i fins i tot Déu només hi és a vegades.»


L'imperi dels lleons
 «L’imperi dels lleons» és la novel·la negra més clamada, reposada i madura que he llegit de l’autor. Molt diferent de totes les altres, encara que si no volem faltar a la veritat, cal dir que totes les novel·les negres que ha escrit en Sebastià Bennasar són completament diferents entre elles. 
En Sebastià és d’aquells autors que es reinventa en cada llibre que escriu; que sempre ens sorprendrà, perquè mai trobarem el mateix.
Encara, que si segueixo sense faltar a la veritat, hi ha un punt en comú en tots els llibres que fins ara he llegit d’ell, tant si són del gènere negre com sinó, i és que en tots parla de llibres, de literatura, d’autors coneguts i en aquesta obra no podia ser diferent: dos dels personatges són lletraferits, el clan Neige inverteix en cultura, en llibreries; i a més a més en el capítol 15 hi ha una menció especial per a tres dels grans, els més grans, del gènere: Manuel Vázquez Montalbán, Jaume Fuster i Andreu Martín.

dimecres, 1 de febrer de 2017

LA FILLA ESBORRADA


«La Laura es troba en aquell punt que oscil·la entre les històries de pirates i princeses i els somnis robats.»
La filla esborrada
Quan obres un llibre de Margarida Aritzeta saps que vibraràs des de la primera paraula fins al punt final; que les emocions estaran a flor de pell durant tota la lectura; que serà difícil trobar el moment de deixar reposar el llibre, que voldràs més i més, fins a arribar al final que sempre se't volgués massa aviat, que voldràs més. I aquesta és la grandesa d'una escriptora que no pot ser considerada d'una altra manera que com una de les grans plomes de la literatura catalana actual, per mèrits propis.
 Una autora que ens captiva per la prosa senzilla; per la riquesa del llenguatge i domini de la llengua: per la fluïdesa narrativa: pel gust pel detall; per la magnífica ambientació; per uns personatges reals, rodons, que veiem evolucionar al llarg de tota la historia, que ens enamoren.
Un ritme de lectura àgil, que ens el marca el ritme de l’escriptura. Descripcions fetes a base de petites pinzellades, com  en un  quadre.

dilluns, 30 de gener de 2017

AGUAS DE VENGANZA


«Lo que pasa en la frontera, se queda en la frontera.»

Aguas de Venganza
Quan tot just estava acabant el capítol disset de la novel·la, TV3 va emetre el documental «Tarajal: Desmuntant la impunitat a la frontera sud», que vaig preferir no veure fins a acabar el llibre perquè la realitat no m’esguerrés la ficció. Dos dies després vaig mirar el programa i la meva indignació va créixer uns quants enters.

A «Aguas de venganza» Miguel Pajares ens deixa clar, a la nota de l’autor que trobem al final del llibre, que la novel·la només és ficció, encara que està inspirada en fets reals. Fets que tots coneixem en més o menys grau, que no ens són indiferents, que s'expliquen, amb més o menys encert i veracitat, en els telenotícies de les diferents cadenes de televisió. Encara que moltes vegades, és millor fer veure que no passa, que no sabem el que realment succeeix, és més fàcil viure enganyats.

dilluns, 23 de gener de 2017

SI QUAN ET DONEN PER MORT UN DIA TORNES


«Protegeix-te, aïlla’t, pensa sempre en el pitjor. Per viure de la delinqüència, la paranoia és imprescindible.»

Si quan et donen per mort un dia tornes
 «Si quan et donen per mort un dia tornes» és la quarta novel·la que llegeixo de Llort, escriptor que cada vegada m’agrada més i que considero que és un dels referents de la literatura catalana actual. El seu estil és únic, imprevisible. Llort és el mag dels girs inesperats, que descol·loquen al lector, al mateix temps que l’atrapen de manera irremeiable, com els cants de les sirenes varen atrapar a Ulisses.

Llort ens explica la vida i misèries d'un jove com tant d'altres, l'Agustí Garcia Grau, qui un dia discuteix, per un motiu completament banal, amb el seu germà petit, en Genís, i de retruc amb l'Albert, el seu pare. El progenitor, emprenyat com una mona pels insults de l'Agustí, l'hi acaba dient que foti el camp de casa, que no el vol veure. És un moment de calentor, de frustració i ràbia acumulades, en el que es diu allò que no es pensa. Mai hauria imaginat l'Albert que tardaria catorze anys a tornar a veure al seu fill. Durant aquests anys un cúmul de situacions rocambolesques, de mal entesos i de poca experiència a la vida, per part de l'Agustí, faran que aquest periple sigui un verdader infern pel protagonista.

dijous, 19 de gener de 2017

EL SOMRIURE DE DARWIN


«Aquell dia se’ls va trencar la innocència,la confiança, l’alegria. Aquell dia, quant tot just acabaven de sortir de l’adolescència, van créixer de cop.»
El somriure de Darwin
El primer que ens crida l'atenció quan comencem a llegir «El somriure de Darwin», és la seva estructura: per diferent, per esclaridora, perquè em permet anar entrant a la trama saben el que m'aniré trobant, sense desvelar-me ni avançar-me res. Amb un ritme pausat, però que en cap moment decau ni ens fa perdre l'interès; al contrari, que ens convida anar avançant pàgina a pàgina, despertant la nostra curiositat i ens fa còmplices dels protagonistes.

«El somriure de Darwin» és una novel·la coral, on tots els protagonistes tenen el mateix pes específic. L’Anna Maria Villalonga situa l’acció en un barri de Barcelona, sense dir-nos quin és. No ens fa falta saber-ho, el que en ell passa..., podria succeir en qualsevol punt de la ciutat.

És una novel·la que ens parla de persones, dels personatges. Ells són el verdader motor de la història; són els que van teixint la trama com si d'un cobrellit de patchwork, fet amb retalls de les seves vides, es tractés.
Els personatges per sobre de la trama, confereix un caire molt més íntim a la novel·la; el lector espera saber que va succeir en el passat dels protagonistes, quin va ser aquell detonant que els ha dut a ser com són. Perquè aquests fets, són els que marcaran el ritme de la trama i els que la faran avançar cap al final.