“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 20 de novembre de 2017

MUSO KUNDA, la casa de les dones.





«No es podia fumar, no es podia beure alcohol, no es podia escoltar música ni jugar a futbol, les dones s’havien de cobrir amb vel i els homes vestir decorosament.»

Muso Kunda, la casa de les dones de Gemma Freixas
Sempre m'han agradat els llibres que et permeten conèixer realitats d'altres països. No només que em permetin conèixer el país o les seves ciutats, sinó aquells que van més enllà i aprofundeixen en la realitat quotidiana de la gent que hi viu. I en això la Gemma Freixes en té la mà trencada.

Vaig conèixer l'autora amb "Malabo i les cendres" i no vaig dubtar gens ni mica en llegir aquesta nova novel·la, més quan l'editora m'explica que el personatge principal està basat en una persona que l'autora va conèixer i que a hores d'ara no saben res d'ella, no saben quina sort ha corregut... i havent llegit el llibre pensar-ho m'encongeix el cor.

dilluns, 13 de novembre de 2017

HOTEL LUTECIA



«El frío se había quedado allí, adherido a la palnta de los pies, entre los dedos, los huesos, con un propósito cruel: impedirle olvidar lo vivido.»

Hotel Lutecia d'Empar Fernández
Hi ha escriptors/es que quan els llegeixes per primera vegada saps que escriguin el que escriguin devoraràs les seves obres irremeiablement. Que els seus llibres formaran part dels imprescindibles de la teva biblioteca.
Això és el que em va passar a mi amb Empar Fernández. Des que vaig llegir «MalditaVerdad», novel·la que tanca la seva trilogia de la culpa, vaig saber que no deixaria passar cap de les seves obres. «Hotel Lutecia» és, de moment, la tercera que li llegeixo i en la llista de lectures pendents n’hi ha moltes més.

 Escrita amb una prosa càlida, polida, directe, on l’autora utilitza tota la paleta de colors, olors i sensacions i les transmet al lector amb total nitidesa; fent que puguem veure el color de les buguenvíl·lies, els clavells o les roses, olorar la lavanda, el romaní..., i sentir la desolació, el fred (sobre tot el fred) i la soledat que senten els protagonistes. Que ens permet passejar pels paisatges descrits, conèixer els llocs —el petit bistrot de la Blanche, el vestíbul del Lutecia o el Bar Ribera — i mullar-nos amb la mateixa pluja que cala els ossos de l’Andreu.

dijous, 9 de novembre de 2017

EL SECRETO ESTA EN SASHA



«¿Por qué alguien podría querer ser un príncipe si puede ser inmortal?.»

Moltes nenes de petites somien en trobar el seu príncep blau que les tracti com veritables princeses, però que succeeix quan el seu príncep esdevé un monstre?, o quan els seus somnis són trepitjats per persones sense escrúpols que l'únic que volen i contemplen és el seu propi benefici?

La vida ens endureix dia a dia i acaben per acceptar com a normal allò que no ho és. Estem tan acostumats a veure les prostitutes a les nostres carreteres, als carrers de les nostres ciutats que passen pel seu costat sense fer cas, sense parar-nos a pensar en la realitat d’aquelles noies que treballen al carrer. Eren aquells els seus somnis? Era per acabar fent de prostitutes que varen deixar els seus països d’origen, la seva família i els seus amics? Quasi segur que no. Poder moltes d’elles eren d’aquelles nenes que somniaven en ser princeses... i han acabat enganyades, segrestades i s’ha traficat amb elles, quan moltes no són més que nenes. I darrere de tot hi ha una sèrie de grups mafiosos, entre els quals destaquen els russos.

dilluns, 6 de novembre de 2017

YA NO QUEDAN JUNGLAS ADONDE REGRESAR



«El amor es como se llama a esa felicidad de mentira con la que nos autoengañamos para no reconocer nuestra soledad. Porque así es como estamos todos. Solos.»


Quan et trobés amb un llibre brillant, delirant, divertit, negre, fosc i que a més a més està impecablement escrit, saps que estàs davant d’una petita gran joia literària, que en els temps editorials que corren —on sembla que els llibres caduquin abans que els iogurts—, corre l’immens perill de passar desapercebut. I a les hores sent ràbia i impotència, perquè saps que això seria imperdonable.

Reconec que «Ya no quedan junglas adonde regresar» és una de les millors recomanacions que m'han pogut fer sobre llibres i m'han fet moltes. Li agrairé sempre al llibreter, que sense voler vendre-me'l a tota costa, me'l vengués tan bé que el vaig acabar comprant quan no estava a la meva llista..

dijous, 2 de novembre de 2017

ELS ÀNGELS DE SÓAR



«[...] la SIDA és una malaltia amb un contingut que va més enllà d’allò mèdic des del moment que afecta la vida sexual, esdevé un assumpte moral.»


Els àngels de Sóar de Jordi Pijoan
Que el món en què vivim es regeix per interessos econòmics, aquestes alçades de la pel·lícula ho sap tothom. Que l'enriquiment d'uns pocs és a costa de la desgràcia de les classes socials més desfavorides i dels països més pobres i amb menys recursos econòmics no deixa de ser un secret a veus. Cal tenir una solidesa moral i uns valors molt en alça per no sucumbir als calés fàcils, el més senzill és tancar els ulls i mirar cap a un altre costat. La societat, tal com la coneixem avui dia, està podrida i no té remei, almenys no a curt termini i de manera fàcil.

Si a tot això li sumem que organismes de la importància i l'envergadura de la CIA o l’FBI entren a formar part d'una guerra bruta; que les administracions estatals poden estar implicades en el tràfic de drogues o els interessos de les grans corporacions farmacèutiques i alimentàries, capaços d'estendre una pandèmia a països del Tercer Món, a Àfrica, on la població té molt poques esperances de sortir indemne, voldrem pensar que estem davant d'una ficció fruit d'una ment perversa.

dilluns, 30 d’octubre de 2017

NO NOS DEJAN SER NIÑOS



Un psicópata miente mucho debido a que su naturaleza le pide manipular al resto de las personas.»


No nos dejan ser niños de Pere Cervantes
No tot és idíl·lic a Menorca. Això és el que diu la portada del llibre de Pere Cervantes. I durant tota la trama, l’autor, ens demostra que a la petita illa on sembla que mai passi res de fet succeeixen un munt de coses

«No nos dejan ser niños» és un títol un tan estrany per una novel·la, més si tenim en compte que també dóna nom a una cançó de Raphael. Coincidència? Més aviat no. El tema tindrà un paper força important en el relat de Cervantes. I és que mentre la cançó fa referència al ràpid que ens obliguen a créixer, la narració ens parla d'infàncies trencades prematurament per un fet tan menyspreable com pot ser els abusos sexuals a nens, i el que això comportarà a la persona adulta que els ha patit, sent tant el dolor i la ràbia que pot portar-la a convertir-se en una psicòpata de manual.

dijous, 26 d’octubre de 2017

INSTINT DE SUPERVIVÈNCIA



«No he sigut mai gaire creient, encara que de vegades penso que m’agradaria que existís aquell lloc promès on algun dia ens poguéssim reunir amb els que  hem estimat tant i ens han estimat.»

Instint de supervivència de Ramona Solé
Que el món està ple de gent manipuladora, que farà el que sigui, trepitjant a tothom i sense tenir cap mena d’escrúpol per aconseguir el que vol, és desgraciadament quelcom que tots sabem. Difícil, per no dir impossible, és no haver-nos topat almenys amb una d’aquestes persones, a vegades els tenim molt més a prop del que voldríem, dins l’àmbit familiar, laboral o inclús en el cercle d’amistat.

Tampoc és gaire difícil que coneguem algú tant abatut com per arribar a cometre un acte desesperat. Si a més aquesta persona és una mare que ha de lluitar per tirar els seus fills endavant, la seva desesperació la pot dur a extrems impensables. Que no faria una mare pels seus fills?, però encara que sigui per amor a ells, tot és vàlid?

dilluns, 23 d’octubre de 2017

MALES DECISIONS



«Ha arribat l’hora de deixar anar les feres, d’escampar l’odi que m’enverina les entrenyanes.»


Males decisions de Susana Hernández
 El valor de les decisions, que prenguem al llarg de la nostra vida, marcarà el nostre camí. Fent que aquest sigui planer de transitar o que estigui ple d’entrebancs. Ja des de ben petits ens veien avocats a haver de prendre un seguit de resolucions, i les conseqüències d’algunes d’elles ens acompanyaran al llarg de tot el nostre recorregut. De nosaltres depèn, sospesant tots els factors a tenir en compte, quina és la millor decisió en cada moment; si ens equivoquem en el moment d’avaluar les nostres possibilitats, poder ja mai més puguem esmenar l’error comès.
Molts seran els factors —interns, externs, casuals, circumstancials... que intervindran en el moment crucial de prendre la decisió, alguns dels quals se'ns escaparan i serà impossible poder controlar-los.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

DEU OQUES BLANQUES



« El rellotge feia tic-tac bruscament, les oques clocaven fluixet



Deu oques blanques de Gerbrand Bakker
Vaig arribar aquesta obra de Bakker, de rebot. El cert és que jo pretenia agafar, en préstec de l'ebiblio, un altre dels seus llibres, «Les pereres fan la flor blanca», però com que aquest havia superat el límit de reserves previstes, i no volia demorar més endinsar-me en la narrativa de l’autor neerlandès, em vaig decantar per començar per un altre de les seves obres, i aquesta era l'única que estava disponible en préstec. Ha estat un molt bon començament.

A «Deu oques blanques» Gerbrand Bakker ens explica la història d'una dona holandesa que s'estableix a un poblet de Gal·les.  I ho fa descrivint-nos magníficament l'entorn, de manera que no ens costa gens visualitzar el paisatge, la masia, els pobles, els camins... ensumar el cafè de bon matí o el pa acabat de comprar, degustar el vi o notar el fum de les cigarretes que fuma... Però no és només el detall descriptiu de les coses o llocs el que ens meravella de la narració de Bakker, sinó que les sensacions també estan perfectament dibuixades amb un traç fi, però ferm.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

ELS AMANTS DE LA RAMBLA DEL CELLER



«Però la maldat és tan inherent a l’ésser humà com ho és la bondat i es manifesta de manera descarnada quan  se sent emparada pel poder.»

Els amants de la rambla del Celler de Víctor Alexandre
Per escriure la seva darrera novel·la, «Els Amants de la rambla del Celler», Víctor Alexandre es basa en un article seu, que va aparèixer al diari de Sant Cugat amb el mateix títol, on parlava de la parella formada per en Joan Grases i la Maria Cabanes, un matrimoni barceloní, nonagenari, que fa quaranta anys es varen establir al municipi.

En Joan i la Maria, la Marieta, amb una vida completament anòmia i amb la rutina pròpia de la gent de la seva edat, van esdevenir els protagonistes d'aquesta tendra història, convertint-se d'aquesta manera amb els amants de la rambla del Celler. En Joan i la Marieta es van conèixer al barceloní barri del Poble-sec, on tots dos vivien, ballant sardanes els diumenges.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

BARCELONA VIATGE A LA PERIFÈRIA CRIMINAL



«Tot el barri sembla un maledicció, una tortura, com si algú l’hagués concebut expressament per turmentar els seus habitants.» (Pujada a l’infern d’Anna Maria Villalonga)



Barcelona viatge a la perifèria criminal (varis autors)
Sebastià Benassar i Alex Martín Escribà, s’han tornat a unir per portar-nos una  nova antologia de relats criminals, ja ho varen fer amb  «Crims.cat. Collita de narradors del gènere negre en català» i «Crims.cat 2.0 Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans».

«Barcelona, viatge a la perifèria criminal» és una antologia de vint relats que versant sobre deu barris perifèrics, —Guinardó, Carmel, Horta, Montbau, Poblenou, Besòs,  Poble-Sec, Verneda, Verdúm i Bellvitge —aquells que poques vegades surten als fulletons turístics, encara que alguns d’ells, cada vegada més, reben la visita de  gent de fora que passegen pels seus carrers.
Deu barris vistos pels ulls de vint escriptors, una parella per barri. I com que la paritat és summament important en tots els àmbits, les parelles són mixtes, i així cada un d'aquests barris ho veurem a través dels ulls d'un escriptor i una escriptora.

dijous, 28 de setembre de 2017

MAÑANA SI DIOS Y EL DIABLO QUIEREN



«[...] el mal puede encontrarse en cualquier lugar, por pequeño y placentero que nos pueda parecer.»


Mañana si Dios y el diablo quieren de Julio Cesar Cano
Vaig tenir la immensa sort de conèixer a Julio Cesar Cano durant el festival de Cubelles Noir. No tenia el plaer de saber ni d’ell ni de la seva obra i gràcies a la Montse Sanjuan, que me’l va presentar, vaig saludar a l’autor he pogut llegir aquest llibre; el segon protagonitzat per l’inspector Bartlomé  Montfor.

«Mañana si Dios y el diablo quieren» sedueix al lector des de les primeres pàgines. L’inici no pot ser més impactant: la descripció del mal olor que produeix un cadàver i que s’escampa per tot l’edifici d’un cèntric carrer de Castelló.

Estructurada en trenta capítols, que abasten els catorze dies d'investigació,  relatats per un narrador en tercera persona, i on l'autor intercala diverses escenes amb un narrador en primera persona en veu d'una de les víctimes. Aquests patits fragments ajudaran al lector a entendre el calvari que està vivint aquesta persona, podrem veure la foscor que l'envolta, olorar els mateixos mals olors que ella, sentir la seva por... Un dels grans encerts que Cano té al llarg de tota la novel·la.

dilluns, 25 de setembre de 2017

SANG FREDA



«Va sentir nostàlgia dels temps passats a Ussink, d’una infantesa crua que creia voler oblidar. D’un fred gèlid que ho abraçava tot, fins i tot el cor de les persones i d’una família que amb prou feines l’havia alimentat.»


Sang freda de Biel Cussó
«Sang Freda» és la novel·la guanyadora del IV Premi Memorial Agusthí Vehí i el número trenta de la col·lecció crims.cat de l’editorial Alrevès.

Ens trobem amb tres personatges principals, encara que no tots tindran el mateix grau de protagonisme: Vladímir, un assassí a sou; Aniol Puigmartí un empresari d'èxit i Francesc Porcioles, un agent del trànsit amargat de la vida i amb aspiracions a pertànyer al cos d'homicidis. Tres personalitats que res tenen a veure entre ells i que sembla estrany que acabin interactuant, però l'autor mourà els fils narratius de la seva trama perquè tots tres s'acabi creuant.

L'autor amb l’alternança de capítols protagonitzats per un o altre dels personatges,  anirà posant, al lector, al corrent de qui és cada u d'ells, com actuen i perquè ho fan de determinada manera i no d’un altre; ens posarà en antecedents del seu passat i ens explicarà el seu present... És a dir, anirà perfilant els personatges, arrodonint-los, donant-los cos, a ulls del lector; al mateix temps que anirà teixint l'entramat de la història que protagonitzen.

dimecres, 20 de setembre de 2017

ASSASSINS DE GIRONA



«Per què ens hem d’interessar per la mort de quatre fats en un món en que l’assassinat a gran escala és el pa de cada dia?» ( Et Mato de Mathew Tree)


Assassins de Girona (Varis autors)
«Assassins de Girona» és el títol número 24 de l’editorial Llibres del Delicte, i si els comptes no em fallen, el quart volum de relats.

Tretze relats, d'escriptors de les comarques gironines, i un pròleg de Martí Gironell, donen cos aquest recull. Tretze històries negres, fosques i ben diferents entre si, n'hi ha per tots els gustos. Tot i que és el recull, dels que té aquesta l'editorial, que menys m'ha agradat, he de reconèixer que el conjunt es força encertat.

dilluns, 18 de setembre de 2017

LA MEMÒRIA DE L'ARBRE



«Començo a sospitar que el canvi no és el canvi, són molts canvis petits que en fan un de gros, un de gros que no veig.»

La memòria de l'arbre de Tina Vallès

Reconec que a la meva llarga llista de “pendents” hi havia un parell de títols de la Tina Vallès, però que encara no havia llegit res d’ella. Va ser quan dues amigues van posar-se a parlar d’aquesta petita joia, en una xarxa social, quan vaig decidir buscar-lo a l’ebiblio. El vaig començar a llegir de seguida i ja no vaig poder parar fins a acabar-lo.

«La memòria de l'arbre» és la història més dolça, tendra i trista que he llegit darrerament. Un d'aquells llibres que et sedueix per la senzillesa de la seva narració i per la profunditat del que et conta; que et remou records, vulguis que no; que et transporta a la infantesa i t'apropa a la vellesa, fent que viatgis, amb el cor encongit, pels anys d'entremig, pels de la maduresa de l'adult. Un viatge al llarg de la vida, i sobretot de la memòria, o de les memòries, perquè segons ens diuen els protagonistes, i jo hi estic completament d'acord, en temin dues: la memòria dels records i la del cor. Dues memòries que es complementen.

dimecres, 13 de setembre de 2017

MADRID:FRONTERA



«La pérdida de identidad  (no saber quienes somos) es la madre de todas las desgracias..»

Madrid:frontera de david Llorente
Vaig conèixer la prosa de David Llorente amb la seva novel·la «Te quiero porque me das de comer», i he de dir que la seva peculiar manera d'escriure em va captivar i vaig haver de donar la raó a tots aquells que em deien que no era un autor de lectura fàcil, que no agrada tothom i que amb ell no hi ha mitges tintes, o t'agrada a rabiar o l'avorreixes amb totes les teves forces. A mi em va agradar i per això vaig decidir repetir, encara que he tardat més del que m'hagués agradat, però els comentaris sobre aquesta segona novel·la feien que m'ho repenses una mica abans d'encetar la lectura.

I és que David Llorente ho ha tornat a fer. Ha tornat a trencar tots els canons i a saltar totes les normes establertes. «Madrid:frontera» és un altre experiment literari que ens remourà les entranyes, que ens mantindrà enganxats a les seves pàgines amb una història crua, violenta, desassossegada... i aquest desassossec tornarà a traspassar les pàgines i a calar en el nostre ànim. Tornarà a sacsejar, fer-nos pensar, a odiar, a empatitzar..., a sentir com poques històries no faran sentir. I per a mi aquesta és la grandesa de l'escriptor, el qual fa que m'enganxi a la prosa de Llorente com les mosques queden enganxades a la mel.

dilluns, 11 de setembre de 2017

CONTRA LAS CUERDAS



«El cielo no existia. Su madre la habia engañado. Los curas llevan siglos engañando a la humanidad. El infierno está en la Tierra, y el cielo, en ninguna parte.»


Contra las cuerdas de Susana Hernández.
Quan està a punt de sortir la seva última novel·la, «Males Decisions», i dos relats seus en les antologies «HNegra» i «Barcelona, viatge a la perifèria criminal», tot editat pels amics d'Alrevès; jo em decideixo a posar fi als meus comptes pendents amb Susana Hernández i aprofitant el Festival de Cubelles Noir, em va agenciar les dues últimes entregues de la trilogia protagonitzada pel tàndem Santana-Vázquez. No se m'oblidi recordar-vos que la primera novel·la «Curvas Peligrosas» també està a punt de ser reeditada.

El principi de la novel·la ja ens deixa amb la intriga i les ganes de seguir llegint per saber qui és la sisena víctima, tenim clar que és algú proper a Rebeca Santana, i que abans hi ha hagut cinc víctimes més, ara el que volem és saber que és el que està passant: hi ha sis víctimes, estem davant d'un assassí en sèrie? Com actua, com les mata? I sobretot, qui és aquesta darrera víctima que trasbalsa tant a la protagonista?

dimecres, 6 de setembre de 2017

MATAR AL PADRE

«Nunca había probado la quinua, pero la internacionalización de la comida solo tiene un sabor, el del dinero»

Matar al padre de Yanet Acosta
De la mà de l'editorial Alrevès, Yanet Acosta ens presenta la seva segona novel·la, «Matar al padre», protagonitzada pel peculiar Ven Cabreira, —ex membre del CSID, aficionat a les Barbies, als gats i a menjar fabada de llauna i que pateix una estranya i molesta malaltia que a èpoques li fa perdre els sentits del gust i l'olfacte— investigador privat que treballa en una agència especialitzada, «Gastrorecursos».

Ven Cabreira serà l'encarregat d'investigar el suposat segrest de Pedro Marino,—propietari d'una cadena de restaurants i defensor de les plantacions de quinoa de forma tradicional, i que sembla postular-se fins i tot com a president de la nació— que ha desaparegut després de fer unes incendiàries declaracions, les seves paraules inciten al canvi social a partir de la cuina, durant un congrés gastronòmic a Lima. Cabreira no estarà sol en la cerca de Marino. Lucy Belda, una periodista gastronòmica amiga de Ven Cabreira, es converteix en una incòmoda testimoni dels fets ocorreguts a la sortida del congrés, fet que li comportarà ser assetiada per als que volen fer desaparèixer a Merino.

dilluns, 4 de setembre de 2017

L'ENIGMA PERUCHO



«Ells, en un gran i malèfic eufemisme, la van batejar com la Guerra Poètica, un contrasentit absurd, ja que no hi ha cap guerra que pugui ser ni poètica ni romàntica»
L'enigma Perucho de Jordi Cervera


«L'enigma Perucho» s'ha publicat com a novel·la juvenil, per sort fa molt de temps que no faig cas aquesta etiqueta, de fet a poques els hi faig quan parlem de llibres, i per Sant Jordi me'l vaig auto regalar.

És una història divertida, ben narrada, i molt ben filada. Amb una barreja d'estils literaris ben curiosa: per un cantó tenim una distòpia futurista, ja que Jordi Cervera ens porta fins a les acaballes del 2052 i els principis del 2053; novel·la d'aventures, als protagonistes no els hi poden passar més coses; gènere fantàstic o inclús terror, amb monstre horripilant inclòs. Tot això ens porta a una lectura entretinguda durant la qual hem de deixar la ment oberta i tenir paciència per veure cap on ens conduiran els esdeveniments.

dimecres, 19 de juliol de 2017

PROGRAMA CUBELLES

dilluns, 17 de juliol de 2017

SUCIOS Y MALVADOS



«Tiene miedo. Pensaba que ya había pasado todo el miedo que uno puede pasar en una vida. Estaba equivocado.»

Sucios y malvados de Juanjo Braulio
«Sucios y malvados» és la segona novel·la de Juanjo Braulio. Una obra gens fàcil de llegir per la duresa de les seves pàgines, la cruesa dels fets que l’autor ens descriu amb tots els detalls, una novel·la negra, molt negra que ens fa submergir en els  baixos fons de la societat actual, que ens endinsa en la part més fosca i truculenta de l’ésser humà i ho fa sense concessions, sense edulcorar-ho gens.

De «Sucios y malvados» podríem dir que és una novel·la coral, on una amalgama de trames inconnexes van alternant capítol a capítol, i no mentiríem. Tot i això hi ha dos personatges que sobresurten per sobre dels altres. D'una banda la inspectora de policia Roma Besalduch que serà l'encarregada de fer que totes aquestes trames en aparença inconnexes acabin confluint en una sola; per altra banda Daniel, un músic amb un passat traumàtic a causa d'un dramàtic succés que va ocórrer en la seva infància.

dimarts, 11 de juliol de 2017

JORNADES D'ESTIU 2017 A MANLLEU

Tres dijous super interessants a l'Ateneu de Manlleu!

dilluns, 10 de juliol de 2017

LA LUNA EN LAS MINAS



«Siempre matan a quienes más quiere la persona dentro de la que viven».

La luna en las minas de Rosa Ribas
Després d'haver devorat la trilogia protagonitzada per la reportera Ana Martí, escrita a quatre mans amb Sabine Hofmann; d'haver-me enganxat a les vivències de la comissària Cornelia Weber-Tejedor; d'haver-me enamorat de la prosa de Rosa Ribas; no podia deixar de llegir la seva última novel·la per molt allunyada que estigués de tot l'anteriorment citat. Si és que realment està tan allunyat.

A «La Luna en las minas» l'autora aborda el tema de la immigració espanyola a Alemanya; tema que ja trobem en «Entre dues aigües» primer lliurament de la comissària Weber, és per això que abans deia que aquest novel·la no està tan allunyades de les altres. El que aquí ens trobem és el tema tractat des d'una òptica completament diferent, que viatja a Alemanya a la recerca d'un treball en les mines i si pot ser en el torn de nit millor, no ho fa fugint de la precarietat del país en què viu, no busca un futur millor. Fuig. Fuig d'una maledicció; de ser l'empestat del poble; del que és capaç de fer ... Fuig de si mateix.

dilluns, 3 de juliol de 2017

EL CRIM DEL COMTE NEVILLE




«Ser noble vol dir tenir menys drets que els altres i molts més deures»

Vaig conèixer l’autora ja fa uns anys amb «Estupor i tremolors» on vaig quedar captiva per la seva manera d’escriure, aquest humor tan àcid i aquesta fina ironia que Nothomb treu a passejar tot sovint. Tot i que em vaig prometre que llegiria més coses de l’autora, no ha estat fins ara, quan la meva admirada i estimada Anna MariaVillalonga va dir que l’estava llegint, que he tornat a retrobar-me amb la prosa de Amélie Nothomb.

«El Crim del comte Neville» és una divertida i delirant crítica a  la més rància noblesa belga, on les aparences ho són tot; on la premissa: abans morta que senzilla, cobra el més extens sentit de la paraula i cal prendre-ho al peu de la lletra. Cal aparentar el que per naixement i títol s'és encara que això signifiqui morir-se, literalment, de gana o fred.

dilluns, 26 de juny de 2017

CONDENADOS



«La eternidad es un tiempo muy largo, pero parece que estamos aquí para toda la eternidad. Es imposible morir. Sufrimos nuestro destino de un modo infinito.»

Condenados de Glenn Cooper
Vaig descobrir a Glenn Cooper fa molts anys gràcies a la meva filla. En una de les visites a la secció de llibres d'una companyia francesa, va descobrir «La Biblioteca de los muertos», primer de la saga dels escribes, el llibre ens va encantar a totes dues i vàrem continuar la saga, després varen arribar «La marca del diablo» i «la llave del destino». Així que quan aquest any per Sant Jordi vaig veure «Condenados», el primer llibre d'un altra trilogia, no vaig dubtar gens ni mica en regalar-li, sabent que jo també gaudiria de la lectura.

Tot i que seguiré llegint les altres dues entregues,«La puerta de las tinieblas» i «La invasión de las tinieblas»  que el llibre m’ha agradat força...no té res a veure amb la trilogia dels escribes, que pel meu gust és molt millor.

dilluns, 19 de juny de 2017

ESE MUNDO DESAPARECIDO



«Tot Las mentiras piadosas no hacen daño a nadie y son pequeñas.Las mentiras normales son grandes y duelen mucho.»


Ese mundo desaparecido de Dennis Lehane
«Ese mundo desaparecido» tanca la trilogia de la família Coughlin que Lehane va començar amb «Cualquier otro dia» i «Vivir de noche». Jo és el primer que llegeixo, i ús garanteixo que en cap moment he tingut la sensació que em perdia alguna cosa, que se m'escapaven matisos per no haver llegit les altres dues obres. Al contrari, si no hagués sabut que pertanyia a una trilogia, durant la lectura no ho hauria dit mai.

El protagonista és Joe Coughlin un atractiu home de 36 anys, vidu i amb un fill, Tomas, de 10 anys. Joe és el consigliere de la familia Bartolo. Coughlin rep l'avís per part de Theresa Del Fresco, una pressa, que el volen mort i que serà executat el divendres de cendra. Al principi no vol fer gaire cas d'aquesta amenaça, no creu que ningú el pugui voler mort. Quan l'aparició d'un nen petit, que sembla ser només veu ell, se li fa present a qualsevol hora i en qualsevol lloc, Joe comença a témer per la seva vida. Es tracta d'un fantasma? Un avís que li queda poc temps? Es tracta d'en Joe de nen? O és el seu germà o els seus pares?

dilluns, 12 de juny de 2017

CRIMS DUPLICATS



«Sense rituals tot seia caos i por. Els rituals creaven control. Els rituals feien que les coses dolentes no ho fossin tant, feien disminuir el dolor i mantenien la foscor a ratlla.»

Crims duplicats de Hjorth & Rosenfeldt
«Crims duplicats» és la segona entrega de la sèrie Bergman. Protagonitzada pel psicòleg criminal Sebastian Bergman. Jo no he llegit la primera novel·la, «Secrets imperfectes», però us garanteixo que es pot llegir aquest segon llibre sense tenir la sensació que ens estem perdent quelcom. Amb quatre pinzellades que els autors ens donen de seguit ens farem a la idea de com és en Sebastian: intel·ligent, asocial, faldiller, arrogant, cínic, prepotent... no sé on vaig llegir que era una barreja entre el personatge de la sèrie House i Harry Hole, l'inspector creat per Jo Nesbo, no anaven gaire desencaminats; i poder per això mateix, són dos personatges que en tenen el cor robat, Sebastian Bergman és un tipus que en cau bé tot i el seu caràcter.

dimecres, 7 de juny de 2017

ELS CIE O LA IL•LEGALITAT INSTITUCIONAL



«L’opacitat de les institucions a l’hora de facilitar l’accés a la informació sobre els CIE dificulta el coneixement i agreuja més la situació.»


Els CIE o la il·legalitat institucional de Raquel Gámez
No exagero genis ni mica si afirmo que em trobo davant la ressenya més difícil de fer. No perquè el llibre no m'hagi agradat, tot el contrari; ni perquè el tema no sigui prou interessant. Em costa començar a escriure intentant ser objectiva i que les emocions i els sentiments no em puguin. Ara mateix, quasi una setmana després d'acabar la lectura d'aquest assaig, la indignació encara és massa gran i costa poder pair tot el que la Raquel Gámez ens explica.

Un dels grans encerts de la Raquel és la manera que té d’abordar el tema, fent molt fàcil la comprensió del que ens explica. El llenguatge planer, gens rebuscat, i directe, fa que ens endinsen en la lectura sense poder deixar d’anar passant pàgines, i esbrinant tot allò que normalment ningú ens explica sobre els Centres d’Internament d’Estrangers, CIE.

dilluns, 5 de juny de 2017

LA CAIXA NEGRA



«Hi ha una cosa que fa encaixar les peces i que tot tingui sentit. Si ho descobreixes, has triomfat. Es com trobar la caixa negra»


La Caixa Negre de Michael Connelly
Feia temps que «La caixa negra» reposava a les prestatgeries de casa sense trobar el moment idoni de llegir-lo. Va ser quan em van regalar «La habitación en llamas» que vaig pensar que seria millor començar a conèixer a Harry Bosch per les obres anteriors, si bé «La caixa negra» no és ni de lluny el primer de la sèrie.
Reconec que Harry Bosch m’ha seduït com a personatge i que Michael Connely passa a ser un dels autors a tenir molt en compte.

dilluns, 29 de maig de 2017

PERFILS DE NORA



«La Nora era d’aquella mena de criatures que no es deixaven estimar ni estimaven, com si no ho necessités. Li bastava tenir-se ella mateixa i mai no feia res per aconseguir l’afecte d’ algú, ni donava ni demanava.»


Perfils de Nora de Margarida Aritzeta
Endinsar-me en la lectura d'una obra de Margarida Aritzeta és una aposta segura. A hores d'ara, i crec que no és cap secret per a ningú dels que en coneixeu, és una de les meves autores de capçalera. Llibre a llibre m'ha anat guanyant com a lectora i com a persona. Repetiré el que ja he dit en altres ressenyes, i ho repetiré perquè no sé cap altra manera de descriure la seva mestria narrativa; i perquè és aplicable a qualsevol de les seves obres, siguin del gènere que siguin.
Margarida Aritzeta ens captiva per la seva prosa senzilla; per la riquesa del llenguatge i domini de la llengua: per la fluïdesa narrativa: pel gust pel detall; per la magnífica ambientació; per uns personatges reals, rodons, que veiem evolucionar al llarg de tota la història, que ens enamoren i ens fan patir.

dilluns, 22 de maig de 2017

UNA DOLÇA CANÇÓ



«El pis silenciós està sota totalment sota el seu jou com un enemic que volgués implorar perdó.»

Una dolça canço de Leïla Slimani
Reconec que abans de llegir «Una dolça cançó» no coneixia a l'autora, Leïla Slimani, guanyadora del premi Goncourt en 2016. El llibre em va cridar l'atenció quant, en una xarxa social, un autor al qual admiro, Toni Hill, parlava meravelles de la novel·la. Abans de comprar el llibre vaig buscar informació per la Xarxa i en vaig trobar que és una història basada en un fet real: l'any 2012, a Nova York, una mainadera va intentar suïcidar-se després de cometre un doble infanticidi. Després de veure aquesta informació i que la traducció al català era de Lluís Anton Baulenas, el llibre no va trigar gaire arribar a les meves mans.

«Una dolça cançó» comença amb una escena potent, d'aquelles que no deixen indiferent al lector. Tot el contrari,  una escena que el sacseja de cap a peus per la seva brutalitat, donant-li un cop de puny a la boca de l'estómac que el deixa sense alè: l'assassinat de dos nens de poca edat en mans de la seva mainadera. Una escena que, encara que ja ens avança que és el que passa al final de la novel·la, fa que el lector vulgui seguir endavant, amb el cor encongit pels fets relatats, per esbrinar que ha portat a la cuidadora dels nens a cometre tal atrocitat.

dilluns, 15 de maig de 2017

BETTÝ



«Qué fácil es cometer errores cuando se vive en la ignorancia.»

Bettý de Arnaldur Indridason
Aquest any he tingut l'immens plaer de descobrir la prosa d'Indridason, una de les moltes assignatures pendents que tenia en el tema de la lectura. Vaig començar amb "Passatge de les Ombres" i tot que no em va acabar d'agradar vaig decidir donar una altra oportunitat a l'autor, endinsant-me en la sèrie protagonitzada per Elendur Sveinsson, de la qual he llegit ja tres llibres, un d'ells ressenyats en aquest mateix bloc: «La veu». Quan va sortir «Bettý» en frenava que no fos protagonitzada per Elendur, ja que l'únic llibre llegit que no és de la saga no m'havia agradat. Per sort, al final, va poder més la curiositat que les reticències.

«Bettý», és completament diferent de tot el que he llegit d'Indridason. El mateix autor la defineix com la seva obre més americana, més noir. I de fet, «Bettý», és el retrat d'una autèntica femme fatale.

dilluns, 8 de maig de 2017

LA DRAGA



«[...] la nostàlgia és una malaltia, una pústula purulenta que fa temps que  em vaig deixar estripar sense anestèsia [...]»

La draga d'Esperança Camps
La lectura de «La draga» venia avalada pels magnífics comentaris que n’havien fet, als seus respectius blogs, l’AnnaMaria Villalonga i la Raquel Gàmez; per una editorial que vint-i-tres números després, segueix sorprenent al lector, arriscant i encertant-la amb les seves publicacions- Publicacions arriscades, diferents, punyents, de les quals, pel meu gust, aquesta és la millor, perquè «La draga» és el millor llibre que he llegit aquest any, poder que he llegit amb anys....
L’Esperança Camps, que ja en va captivar amb la lectura de «L’illa sense temps», ara m'ha guanyat incondicionalment. La seva prosa punyent i demolidora, t'entravessa amb una força descomunal, et captiva i et fa caure, irremeiablement, en la teranyina, magistralment teixida, de les seves paraules.

dijous, 4 de maig de 2017

TAN TUYO COMO TU MUERTE



«Somos una historia incompleta, un puzle con muchas piezas extraviadas»

Tan tuyo como tu muerte de Emili Bayo
«Tan tuyo como tu muerte» és la darrera novel·la del lleidatà Emili Bayo, i la primera que l’autor escriu en castellà. Una novel·la de lectura fluida però amb un tempo més lent del que acostuma a ser normal en les novel·les del gènere.

Bayo ens presenta una història dividida amb dues trames diferenciades per la veu narrativa. Per una banda ens parlarà, en primera persona, Abel Claramunt un mosso d'esquadra desterrat des de Barcelona a terres de ponent, on es troba amb una jova companya, Azucena Artero, que l'involucra, sense ell estar gaire convençut, en la investigació de la desaparició d'una noia. Per altra banda, un narrador omniscient en tercera persona ens anirà relatant la història de la noia desapareguda. I per mig anirem veient com tot va pivotant en la història personal i familiar de Claramunt i Artero, que resultaran ser parents.

dimarts, 2 de maig de 2017

FLOR SECA



«Habia lidiado con mentes bastante más retorcidas, y tal como le decia el forense, asomarse a la mente del monstruo siempre tiene un precio.»

Flor seca de Graziella Moreno
«Flor seca» és la tercera novel·la de Graziela Moreno i la continuació dels personatges de «Juegos de maldad». Tot i que les referències al cas de l'anterior novel·la són constants, es poden llegir independentment l'una de l'altra. Jo no he llegit la primera i en cap moment vaig tenir la sensació que em perdia alguna cosa. Altra cosa és que quan acabem «Flor seca» tinguem unes ganes enormes de llegir la seva predecessora, com és el meu cas.

A «Flor seca» la Graziela ens presenta un thriller on barreja intriga policial i judicial. Amb dues trames, que corren paral·leles en tot moment fins a trobar-se al final del llibre, i que són investigades per dos dels cossos de les forces de l'ordre. Per un cantó tenim als Mossos d'Esquadra que investiguen el brutal assassinat d'una noia, que porta el jutjat de Taulera, amb la Sofía Valle al capdavant; i per altra a la Policia Nacional, immersa en un cas de corrupció dins del mateix cos, l'encarregat de dur-la a terme serà l'Enda Rivas, amic personal de la jutgessa. El punt d'unió de les dues investigacions serà el policia nacional Andrés Rincón.

dimecres, 26 d’abril de 2017

CONTES DE TERROR



«Sobre la seva utilitat havien sentit ml i una explicacions, si l’una era horripilant, l’altre encara més.» (Empar Fernández)

Contes de terror (varis autors)
Quant l’Annabel i l’Alexandra, les editores d’Apostrhop, em van fer saber que treien un recull de contes de terror, poc va faltar perquè em poses a picar de mans i a saltar de content; més encara, quan l’Annabel em va puntualitzar que eren d’aquell tipus de terror psicològic. No veia el moment de començar a llegir-lo i això que en aquells moments encara no havia sortit de la impremta.

Aquesta Setmana Santa, aprofitant, que ja el tenia a casa, em vaig endinsar en les seves pàgines. No em va durar ni una tarda. Quatre relats, de reconeguts escriptors catalans i d’una temàtica tant apassionat es llegeixen d’una tirada.

La idea sorgeix al passat més d’octubre durant la celebració del primer festival de literatura de terror a Torrebesses. És en aquell moment quan Emili Bayo, Jordi de Manuel, Empar Fernández i David Marín, van ser tancats al castell de la població per passar una nit. Tot emulant aquella mítica trobada a Villa Diodati (Suissa), de la qual es complien dos-cents anys. El resultat no ha pogut ser més bo.

dilluns, 24 d’abril de 2017

CIUTAT FANTASMA



«La vida està feta de detalls d’aparença insulsa però d’una forma incontestable, capaços de decidir el rumb de les nostres vides sense que en el moment que  esdevenen en siguem conscients.»

Ciutat Fantasma de David Marín
Acabar un llibre i només poder dir: guau!, és una de les satisfaccions més grans que puc tenir com a lectora. Si a més a més, l’autor juga amb el lector, de la manera que ho fa David Marín a «Ciutat Fantasma», és per treure’ns el barret davant l’autor, i també avant l’editorial, Llibres del Delicte, que un cop més aposta per una novel·la negre diferent, que es surt de tots els canons i estereotips del gènere, però que pertany al gènere.

El protagonista, i narrador en primera persona, és en Salvador Garcia, un mosso d'esquadra que torna a Barcelona després d'haver estat uns anys destinat a Balaguer. I  que es troba amb una ciutat que ja no té res a veure amb la Barcelona que ell recordava, que se li fa estranya, que no reconeix. Intentant buscar els seus orígens, tornar a formar part de la ciutat que el va veure néixer, decideix buscar a X.B, un antic company d'institut, de qui fa massa temps que no en sap res. El punt de partida serà un portal del carrer Urgell.

dimarts, 18 d’abril de 2017

TOCAR EL DOS NO ÉS TAN SENZILL



«La moral és un luxe que molts habitats del planeta no es podem permetre.»

Tocar el dos no és tan senzill de Màrius Moneo
Marius Moneo  amb «Tocar el dos no és tan senzill» ens porta una novel·la negra diferent; una història plena de girs inesperats, que ens farà seguir l’enrevessat i macabre crim, que el sotsinspector Gil Alabau intenta resoldre, encara que tots els sospitosos, que va trobant,  sembla que no ho són  tant, i que les situacions no poden ser més rocambolesques. Al lector ens tocarà anar encaixant les peces d’un puzle bastant embrollat, i ho farem al mateix temps que Alabau avança en la seva investigació. I per molt, que al principi, ens sembli impossible, acabarem traient l’entrellat de tot plegat.

 Organitzada en quatre parts prou significatives, — Pagines de successos; Bastonades de cec; Revelacions i L’hora de la veritat — ens farà viatjar al llarg de tota la geografia gironina i part de la barcelonina, durant el període comprès entre l’u d’abril i el dos de maig. 

dilluns, 10 d’abril de 2017

FINS I TOT ELS MORTS


«El que l’impulsava a ell, n’estava segur, era l’absència de passat.»


Fins i tot els morts de Benjamin Black
La lectura de «Fins i tot els morts» és la meva primera aproximació a l’obra de Benjamin Balck, alter ego de John Banville. Les referències que tenia de l’autor era força bones, com perquè m’hagués cridat l’atenció ja fa temps; he llegit, en més d’una ocasió que John Banville és considerat un dels millors autors contemporanis en llengua anglesa, i només amb això ja n’hi hauria prou per llançar-se de cap a llegir els seus llibres. Però sempre passa el mateix: poc temps, massa llibres acumulats i pendents de ser llegits i massa autors per conèixer.

Va ser al Festival Literari de l’Espluga de Francolí, «El vi fa sang» on vaig tenir el plaer d’escoltar a en Benjamin Black i al seu traductor, Eduard Castaño, (a qui, coincidències d’aquesta vida, havia conegut fa molts anys, col·laborant tots dos en una revista de barri). El plaer de sentir-los parlar de l’obra de Black, va fer que no dubtés més i comprés la setena història del patòleg forense, Quirke.

dijous, 30 de març de 2017

PROGRAMA D'ACTES: LES BORGES NEGRES!




I no parem! De Festival en Festival. El pròxim dia vuit d'abril tenim el I Festival de Novel·la Negre i criminal de les Borges Blanques: Les Borges Negres!

dimarts, 28 de març de 2017

FESTIVAL INTERNACIONAL DE NOVEL·LA CRIMINAL EN CATALÀ, EL VI FA SANG



Aquest passat cap de setmana, «La màgia dels llibres» es va traslladar a l'Espluga de Francolí per tal d'assistir a la tercera edició del  festival de novel·la criminal «El Vi fa sang». D'entrada només puc que reiterar les meves felicitacions al comissari del festival, Salvador Balcells, juntament amb tots els seus còmplices i col·laboradors, va ser un cap de setmana fantàstic en tots els sentits.
Tot i els canvis d'última hora, tots per forces majors, que va haver-hi, tant les taules rodones com les presentacions creuades de llibres, varen ser tot un èxit. La neu va ser una convidada, inesperada, de luxe.


Vàrem poder gaudir de taules rodones tan interessants com: El costat fosc en la literatura criminal, el gènere negre i policíac al cinema i la televisió o Atura't malfactor! Models de llengua al gènere criminal. Totes molt interessants, en especial aquesta última formada per Anna Maria Villalonga, Rafa Melero i Pau Vidal, que vàrem ser moderats per en Joan Rendé i que, crec, que a tots els presents ens va deixar amb ganes de més.

dilluns, 27 de març de 2017

LA VEU


«Algú que com a puta, és pitjor que jo.»

La Veu de Arnaldur Indridason
Arnaldur Indridason era una d'aquestes assignatures pendents que sempre arrossego amb temes de lectura. Els autors nòrdics del gènere negre sempre m'han atret, però per una raó o altra Indridason havia anat quedant relegat.

Aquest no és el primer llibre que llegeixo de l'autor islandès, —el va precedir «Passatge de les ombres» —encara que sí el primer de la saga Erlendur, encara que es el tercer títol, ja que seguint amb els meus «bons costums» no he començat pel principi de la saga. Tot i que «Passatge de les ombres» no em va acabar d'enganxar, vaig decidir donar una segona oportunitat a l'autor i sort que ho vaig fer. Ara sé que aquest no serà el últim llibre seu que llegeixi.