“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 20 de febrer de 2017

CENDRA



«Li preocupaven coses com el rebuig cap els emigrants andalusos i extremenys, el masclisme a la societat espanyola, la manca de llibertat d’expressió tot i que vivíem en una democràcia.»

Cendra
«Cendra» és la segona novel·la negre, de la Sílvia Mayans, protagonitzada per l’Elíades Bel, un fotògraf barceloní que es trasllada a viure a un poblet de la Terra Alta: Arnes. La primera entrega va ser «Cap llàgrima sobre la tomba» i encara que els protagonistes i els escenaris són els mateixos, os garanteixo que es pot molt bé llegir aquest segon abans que el primer; jo mateixa ho he fet. Això sí, correm el risc de tancar «Cendra», en acabar la lectura, i corre a buscar el seu predecessor per saber una mica més sobre en Bel, el seu cosí, Margalló, la seva xicona, Susi, inclús del tinent de la Guàrdia Civil, Estrada, a qui en «Cendra» ja trobem jubilat, però que ens deixa prou clar el seu paper molt més actiu en la primera novel·la.

dimecres, 15 de febrer de 2017

L'ANIVERSARI



«No recorda res d’etapes anteriors a la seva infància: els records comencen dins un jersei. A les fosques.»


L'aniversari
«L'aniversari» comença amb dues històries paral·leles: per una banda tenim a una parella, que després de més de vint anys de matrimoni, ha vist com la rutina s'ha instal·lat en les seves vides. Només el silenci sembla ser l'alternativa a unes paraules que fereixen i creen conflictes on no hauria d'haver-n'hi. Però ell no es resigna i decideix donar una sorpresa a la seva dona per celebrar l'aniversari, per això es troben, cadascun amb els seus pensaments, travessant un bosc amb el seu cotxe. Per altra banda dos nens juguen a viure les seves lectures en aquest mateix bosc.
L'autora va alternant els capítols de les dues trames, tan diferents entre si que sembla que res pugui connectar-les.

Des de bon començament hi ha un nexe comú a les dues trames, la literatura: tant la dona, com els dos infants que juguen al bosc, són grans lectors. Ella recita i tradueix versos mentalment quan se sent angoixada; ells escenifiquen els llibres que llegeixen, prenent-se-les de memòria. La literatura és per a tots tres alguna cosa més que pur entreteniment, és una forma de vida.

dilluns, 13 de febrer de 2017

MANS NEGRES



«L’hi havia recriminat, fins i tot, traduir al català obres de ciència-ficció i de gènere negre, una literatura de perfil baix [....]»


Mans Negres de Jordi de Manuel
Els llibres de relats no eren dels meus preferits, hi dic, eren perquè això ha canviat d'un temps cap aquí. El cert és que cada vegada m'agraden més —tal com podeu veure per les meves últimes ressenyes —, però és que sí a més a més estan protagonitzats per un personatge que en el seu dia en va robar el cor... l'aposta és més que segura.

Solc llegir aquest tipus de llibres al mateix temps  que lectures més feixugues o en les esperes de llocs com el metge, on val més anar ben acompanyada. Vaig començar «Mans negres» en una d'aquestes sales d'espera que saps quan entres però mai quan surts. L'idea era llegir els relats que em donés temps i després aparcar la lectura fins a una pausa del llibre que tenia entre mans. Impossible. No vaig poder. I en arribar a casa vaig seguir llegint fins a acabar el llibre del Jordi de Manuel.

dimecres, 8 de febrer de 2017

TEMPS DE RATES



«[...] que es va traduir en una bufetada de realitat des del moment que es va casar i va descobrir que els contes de princeses no existeixen als barris perifèrics.»


Temps de Rates de Marc Moreno
Sense alè. Sí, sense alè. Així és com es queda el lector després d’haver llegit l’última novel·la del Marc Moreno, «Temps de rates».

Escrita amb un ritme endimoniadament trepidant, que no dóna treva; a cop de frases curtes; diàlegs brillants; descripcions fugaces que donen els detalls més essencials de l’entorn o dels personatges; sense perdre aquest toc d’humor, negre, molt negre, al que ja ens té acostumats l’autor, i que serveix per arrancar-nos encara que només sigui un lleu somriure, en mig de tanta sordidesa.

El que més ens crida l’atenció és la forma d’estar narrada...no desvetllaré gran cosa perquè si no perdria la gràcia quan la llegíssiu, només apuntar que l'autor es basa en un narrador testimoni, una veu molt peculiar a la qual Marc Moreno sap treure-li tot el profit i aconsegueix que la història ens sigui molt més propera.

dilluns, 6 de febrer de 2017

L'IMPERI DELS LLEONS



«Aquí no  hi ha policia, no   hi ha Govern, i fins i tot Déu només hi és a vegades.»


L'imperi dels lleons
 «L’imperi dels lleons» és la novel·la negra més clamada, reposada i madura que he llegit de l’autor. Molt diferent de totes les altres, encara que si no volem faltar a la veritat, cal dir que totes les novel·les negres que ha escrit en Sebastià Bennasar són completament diferents entre elles. 
En Sebastià és d’aquells autors que es reinventa en cada llibre que escriu; que sempre ens sorprendrà, perquè mai trobarem el mateix.
Encara, que si segueixo sense faltar a la veritat, hi ha un punt en comú en tots els llibres que fins ara he llegit d’ell, tant si són del gènere negre com sinó, i és que en tots parla de llibres, de literatura, d’autors coneguts i en aquesta obra no podia ser diferent: dos dels personatges són lletraferits, el clan Neige inverteix en cultura, en llibreries; i a més a més en el capítol 15 hi ha una menció especial per a tres dels grans, els més grans, del gènere: Manuel Vázquez Montalbán, Jaume Fuster i Andreu Martín.

dimecres, 1 de febrer de 2017

LA FILLA ESBORRADA


«La Laura es troba en aquell punt que oscil·la entre les històries de pirates i princeses i els somnis robats.»
La filla esborrada
Quan obres un llibre de Margarida Aritzeta saps que vibraràs des de la primera paraula fins al punt final; que les emocions estaran a flor de pell durant tota la lectura; que serà difícil trobar el moment de deixar reposar el llibre, que voldràs més i més, fins a arribar al final que sempre se't volgués massa aviat, que voldràs més. I aquesta és la grandesa d'una escriptora que no pot ser considerada d'una altra manera que com una de les grans plomes de la literatura catalana actual, per mèrits propis.
 Una autora que ens captiva per la prosa senzilla; per la riquesa del llenguatge i domini de la llengua: per la fluïdesa narrativa: pel gust pel detall; per la magnífica ambientació; per uns personatges reals, rodons, que veiem evolucionar al llarg de tota la historia, que ens enamoren.
Un ritme de lectura àgil, que ens el marca el ritme de l’escriptura. Descripcions fetes a base de petites pinzellades, com  en un  quadre.

dilluns, 30 de gener de 2017

AGUAS DE VENGANZA


«Lo que pasa en la frontera, se queda en la frontera.»

Aguas de Venganza
Quan tot just estava acabant el capítol disset de la novel·la, TV3 va emetre el documental «Tarajal: Desmuntant la impunitat a la frontera sud», que vaig preferir no veure fins a acabar el llibre perquè la realitat no m’esguerrés la ficció. Dos dies després vaig mirar el programa i la meva indignació va créixer uns quants enters.

A «Aguas de venganza» Miguel Pajares ens deixa clar, a la nota de l’autor que trobem al final del llibre, que la novel·la només és ficció, encara que està inspirada en fets reals. Fets que tots coneixem en més o menys grau, que no ens són indiferents, que s'expliquen, amb més o menys encert i veracitat, en els telenotícies de les diferents cadenes de televisió. Encara que moltes vegades, és millor fer veure que no passa, que no sabem el que realment succeeix, és més fàcil viure enganyats.