“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 17 d’octubre de 2016

LA NIT DE LES CRIATURES


« Quant te domina la por, l’obediència és l’única possibilitat de supervivència .»
«La nit de les criatures» és una novel·la dura, contundent, un crit lacerant que et congela l’ànima. I és que és precisament de l’ànima del ésser humà del que ens parla Toni Morrison en aquesta novel·la de tot just dues-centes pàgines.
No és un llibre sensible de llàgrima fàcil, al contrari; l’autora ens mostra la dura realitat sense parafernàlies supèrflues; amb les paraules justes ens parla de temes tant dolorosos com complicats: de xenofòbia, d’infanteses tristes, d’abusos sexuals, de complicades relacions entre mares i filles. I ho fa valent-se d’una sèrie de personatges ferits, que trontollen per la vida a la recerca de qui els llepi les ferides.

Toni Morrison dóna veu a cada un dels seus personatges, i ho fa de la millor manera perquè els puguem conèixer a ells i a les seves circumstàncies, en primera persona. De tant en tant intercala un narrador omniscient, en tercera persona, que serà l’encarregat d’explicar-nos diversos capítols de la vida de la protagonista. I és que tot i aquest mosaic de personatges i histories hi ha un de principal: la Bride, que és el punt de partida i l’eix de la trama principal i al voltant de qui giren les altres històries.

«La nit de les criatures» ens parla essencialment de sentiments com la culpa i el perdó; de la capacitat de les persones per sobreposar-se al dolor emocional i a les situacions adverses; ens parla de la infantesa i de com aquest període ens marcarà el resta de la nostra vida. I per sobre de tot ens parla de maternitat, en totes les seves vessants.

«La nit de les criatures» comença i acaba amb la mateixa veu, la de la Sweetnees, la mare de la petita Lula Ann, de la preciosa Bride. I si el començament és dolorosament contundent:

«No és culpa meva. O sigui que no em podeu acusar. Jo no ho vaig fer ni tinc idea de com va poder passar. No em va caler més d’una hora després de que me la traguessin d’entre les cames per adonar-me que alguna cosa anava malament. Molt malament. Era tant negre que em va fer por. Negre com una gola de llop, negre sudanès»
El final és una verdadera sentència.

Els grans encerts d’aquesta novel·la són la tria de la veu de la mare per obrir i tancar la història; l’elecció dels moments vitals dels diferents narradors; l’estil contingut i punyent a la vegada; els diàlegs i els girs argumentals, i per sobre de tot la manera com fa encaixar totes les peces del trencaclosques en les últimes pàgines.

«La nit de les criatures» és una d’aquelles lectures que en arribar al punt final acabes tocat d’una o altra manera; que no deixa indiferent i que et fa pensar en el terrible que pot arribar a ser la vida; en la condició humana, egoista per naturalesa.
«Estàs a punt de descobrir com costa, com és el món, com funciona i con canvia quant ets mare.» (pàg. 200)



2 comentaris :