“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 13 de juny de 2016

JARDÍ A L'OBAGA


« Les quatre estacions, al nostre jardí a l’obaga, se succeïen canviant el decorat, que a l’estiu era una mena de casa verda ombrívola de fulles espesses, a la tardor tot un joc de colors calents que embadalien els sentits, a l’hivern un indret glaçat però il·luminat pel sol, (…) i a la primavera el verd intens que començava a despuntar per tot arreu..»

El narrador de «Jardí a l’obaga» és l’Aniol, qui des de la seva vellesa, ja té més de noranta anys, ens va explicant els fets del passat alternant-los amb els del seu dia a dia a La Carena, poble on viu i on els Torralba tenien la casa d’estiueig on ell era el masover i el jardiner.
I és la calidesa de la veu de l’Aniol, que sempre té un punt de desengany i de patiment, la que ens fa molt creïble la història que ens presenta la Blanca Busquets.

El tema central del llibre és l’amor. El que sent l’Aniol per la Mireia i que mai s’atreveix a confessar-li. Un amor a prova de tot, que sobreviu al pas del temps, que va començar en l’adolescència i que sortejant tots els entrebancs possibles arriba a la vellesa del protagonista, superant dècades, generacions i matrimonis.

Però «Jardí a l’obaga» ens explica molt més que una història d’amor: ens explica el pas del temps en un país que pateix una civil i una postguerra; l’arribada del franquisme i el tall de les llibertats, les acaballes del règim i el post franquisme...; la contraposició de la vida en el món rural, La Carena, amb la de la gran ciutat, Barcelona; les diferències que es produeixen amb els relleus generacionals, el diferent tracte que a l’Aniol, com a treballador, li van donant les diferents generacions de Torralba; les tensions entre les diferents classes socials; l’evolució de la gent a la part que la del país.
 

El tema de la vellesa, del pas dels anys és l’altre gran protagonista del llibre. Per una banda el narrador, l’Aniol, que ens desgrana tota la seva vida des del punt de vista que li donen els anys, per altra el seu amic Pepet que pateix un incipient Alzheimer que l’hi fa barrejar records i acaba descobrint-li a l’Aniol un dels secrets més ben guardats a la seva pròpia família.

La novel·la es divideix en tres grans parts, cadascuna porta el nom d’un arbre: desmai, roser i àlber. Cada arbre representa una part important en la història dels Torralba i del mateix Aniol, i al voltant de cada un d’ells i aniran succeint els fets més rellevants dels protagonistes del moment, depenent del temps en qual que ens trobem serà una generació o altra dels Torralba, i amb l’Aniol sempre present. I també s’hi amagaran una sèrie de secrets.
Aquests secrets, especialment el que pertany a la família Torralba, és el punt àlgid de la novel·la, que per altra banda està plena de moments turbulents i una mica foscos.

La Blanca Busquets ens du de la mà pels records de l’Aniol, fent-nos passejar pel jardí modernista dels Torralba, és una passejada plàcida, tranquil·la però durant la mateixa ens trobarem amb algun gir inesperat que ens sorprendrà molt; l’autora té l'habilitat d’enganyar al lector i portar-lo per on ella vol, i ho fa d’una forma tan magistral que no et dones ni compte fins que no t’hi trobes.

«Jardí a l’obaga» és una història de llums i moltes ombres.



1 comentari :

  1. Des de "Tren a Puigcerdà" no he tornat a llegir res de la Blanca Busquets, potser ara seria el moment de tornar-hi, me l'apunto.

    ResponElimina