«Havia entès que dir la veritat feia vergonya[...], les penes que fan vergonya es millor no verbalitzar-les.»
Fa tot just dos anys que vaig acabar
de llegir la primera novel·la de Teresa
Muñoz. Just fa uns dies que he acabat la seva segona obra, «Des
del balcó». I aquell pressentiment que vaig tenir en llegir «Com si fos ahir», s'aferma en mi: estic davant d'una autora que promet i
molt. Si aquell primer llibre em va atrapar entre les seves pàgines, aquest
segon encara em reté en elles. Tancar el llibre no ha estat passar pàgina de la
lectura acabada, al contrari, ha estat anar recordant detalls, escenes, frases...
d’aquesta; deixar reposar la història i anar recordant-la i assaborint tots i cada
un dels matisos que en ella trobem.
Estructurada amb dinou capítols,
precedits d’un pròleg. Cada capítol està dividit en dues parts, cada una d’elles
pertany a una línia temporal: la infància i adolescència de
la Quima,
en l’època de la postguerra és la primera part de cada un d’ells; la segona ens
transporta al present, amb l’Àngela que anirà desentrellant el
passat de la seva mare per plasmar-lo en una novel·la, al mateix temps que
intenta reorganitzar la seva pròpia vida, intentant superar la mort de l’Andreu
el seu marit.
