“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 27 de juny de 2016

LA ÚLTIMA LLAMADA


« Todo por no mentar la muerte, el fallecimiento, el óbito, la desaparición definitiva. Preferían hablar eufemísticamente del otro lado, como si entre vivos y muertos mediara una cortina, un telón, un tabique o una puta alambrada electrificada.»
Després de llegir «Maldita Verdad» i descobrir la genial prosa de l’Empar Fernández en vaig fer el propòsit de llegir els dos llibres que precedien aquella meravella. És així com «La última llamada» arriba a les meves mans.

Si «Maldita Verdad» se’n va fer dur de llegir per la temàtica, aquest no s’ha quedat curt, més aviat al contrari, poder encara m’ha colpit més. Si ja és dur haver d'enfrontar-te i superar la mort d’un fill (ho és i molt), no vull ni pensar el que ha de ser per uns pares haver d'assumir la desaparició d’un fill. No saber on és, si està bé, si no ho està... preguntar-te dia rere dia que ha passat? On és? I viure amb aquesta incertesa... Ha de ser per parar boig.

Dividida en quatre parts, cada una d’elles situada en un arc temporal molt concret— tres en l’actualitat quan ja han passat tres anys dels fets. I la Segona en el moment del succés i els sis mesos posteriors —. Ens explica, de forma lineal en el temps en el qual ens trobem, com la família de la Noemí Monteagudo afronta la seva desaparició. Cadascú a la seva manera, cadascú com sap o com pot.

L’Empar Fernández, fa un retrat fidedigne del dolor de cada un dels membres de la família Monteagudo: la mare, que s’aboca als fàrmacs per anar passant els dies. El pare que s’aferra a qualsevol bri d’esperança per inversemblant que sembli, que ofega les penes i el sentiment de culpabilitat en alcohol. La Yolanda, la germana gran, que intenta sobreviure al dolor que s’ha apropiat de casa seva refugiant-se en un treball precari i mal remunerat

Fent servir a un narrador omniscient, en tercera persona, l’autora ens va explicant els fets; amb una prosa àgil i un llenguatge senzill i molt cuidat; un estil directe. Mantenint la tensió narrativa des de les primeres línies fins al punt final.
L’Empar ens presenta una novel·la introspectiva i intimista on l’important no són els fets sinó els sentiments i la psicologia dels personatges.

Hi ha dos temes que serveixen de rerefons per situar la història: per una banda la crisi econòmica que sacseja el país des de fa temps, i tot el que ella comporta: desnonaments de famílies; naus abandonades i comerços tancats que canvien la fisonomia dels nostres carrers; joves universitaris amb feines precàries i una remuneració de rissa quant tenen la sort de tenir-la.
Per altra banda certs tipus de premsa i programes de televisió, que fan d’aquests tristos successos, la desaparició d’un ser estimat, una font d’ingressos. Donant-l’hi un tractament mediàtic que no sempre és el més correcte: preval fidelitzar l’audiència encara que sigui de maneres poc ortodoxes.
« Un padre en la pantalla pidiendo información sobre su hija desaparecida era un buen asunto, de los mejores. Y si la hija era guapa y corrían las lágrimas, un verdadero éxito. Una desaparición sin resolver de las que fijan al espectador al sofá o la butaca. Drama, dolor y un posible punto de sordidez que la productora se encargaría de encontrar.» (pàg. 78)
Amb relació aquest últim tema, l’Empar ens apropa al món dels mèdiums. La Samantha Damon jugarà un paper clau en el cas de la Noemi; serà una trama paral·lela a la de la Noemí durant tota la novel·la. Veurem la seva biografia, o part d’ella, a través d’un llibre que llegirà la Yolanda i que ens permetrà conèixer millor aquest personatge . L’autora tracta les dos vessants d’aquest controvertit món: els qui hi creuem o s’agafen als fenòmens sobre naturals com a un clau rogent, com és el Julio. I els que no hi creuen gens com la Yolanda.
El que està clar es que tornem a veure la mateixa crítica que amb els programes televisius que dèiem abans: l’enriquiment d’uns a costa del dolor i la desesperació dels altres ja sigui amb un programa televisiu, en aquest cas «Voces al otro lado», o amb les sessions privades que fa la medium. Què hi ha de cert en tot això? De quins trucs es valen per arribar a la gent?

«La última llamada» és una novel·la dura, duríssima, colpidora. I ho és per què ens retrata el dolor i la culpa d’una manera tan versemblant que ens és impossible no posar-nos a la pell del Julio Monteagudo. Una novel·la que ens embolcalla com una fina tranyina en un ambient d’opressió que genera el sentiment de culpa, que no deixa viure a un pare; i l’enfonsament de tota la família, que necessita saber que és el que va passar per poder començar a viure amb això i poder avançar.




2 comentaris :

  1. Hola, preciosa. Una meravellosa ressenya, però no sé si m´atreviré algun dia a llegir aquest llibre. Petonassos.

    ResponElimina
  2. Vaig tenir el plaer d'escoltar-la parlar de Maldita Verdad, i també va comentar els dos que el precedien, i ja vaig veure que serien molt durs, però això fa que encara tingui més ganes de llegir-los. Els tinc pendents.

    ResponElimina