“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 28 de novembre del 2016

MASSA MARES PER UN FILL


«[...]I aquella al·lota que entrà totalment enganxada a l’heroïna i al seu fill i que aconseguí desempallegar-se sols de la primera .» 

Vaig tenir l'immens plaer de coincidir amb la Dora Muñoz al festival literari de Vilassar de Noir . No només vaig poder sentir-la parla de la seva primera novel·la en solitari, sinó també de parlar amb ella llarga estona.
Si «Massa mares per un fill» ja venia avalada per l'editorial que la publica, —encara no ha caigut a les meves mans cap llibre de la col·lecció de Llibres del Delicte que no m'hagi enganxat de valent, — conèixer a l'autora va fer que les ganes de llegir-la creixessin exponencialment.

Dividida en 41 capítols curts, amb un narrador omniscient en tercera persona, ens explica la trista història de la Trini, una exdrogoaddicta, expresidiària, que apareix morta entre les escombraries d'un carrer de Palma. El policia que dur el cas ho té clar: ha estat una recaiguda i tanca el cas sense més preàmbuls. Per sort la Trini tenia bons amics que no creuen que sigui això de senzill, ella duia neta molt de temps, volia recuperar a en Kevin, el seu fill, i per aquest poderós motiu havia deixat les drogues. L'Aitor, el metge de la presó on havia estat la Trini, comença una investigació per tal d'aclarir el que realment li va succeir.

La Dora coneix bé el món de la presó, hi ha treballat. I a partir d’aquest coneixement, de petits retalls de diferents històries que ella ha conegut, ha estat capaç d’escriure una història creïble, ben trenada,  amb uns indicis que ens faran pensar que el culpable és qui menys culpa en té.

«Massa mares per un fill» ens parla de personatges reals, dels que habiten a totes les ciutats, de gent amb problemes d'adicions; gent marginal a qui la societat etiqueta de certa manera i als que els hi és molt complicat, per no dir impossible, treure's aquesta etiqueta de sobre. Ja poden canviar, que la societat sempre els veurà com una xacra, com els perdedors de la història.
 I per això els personatges que ens presenta l'autora, són creïbles, ben dibuixats, amb trets característics. Des d'en Valls, el policia sorrut i malcarat a qui el poden els prejudicis; a l'Aitor, dividit entre Palma on viu i treballa i Barcelona on té la xicota. Un metge compromès amb la seva feina, que no pararà fins a esbrinar la veritat, encara que això el mantingui lluny de la seva estimada Laia. Passant pel Sebastià i l'Aina, els pares adoptius d'en Kevin, una parella de metges, amb una posició social molt allunyada de la Trini. O el mateix Kevin un nen encantador que als seus set anys acabats de fer, ha tingut ja més d'una mare, masses mares, però a la seva mare biològica ja no la podrà conèixer mai.

La contraposició dels personatges i el seu estatus social, el dels pares adoptius d'en Kevin a qui els anomenen Joan que és un nom menys poligonero..., que viuen a un dels barris residencials de la ciutat; o el de la Trini i la seva família, gitanos fincats als barris marginals de Palma, ens dibuixen aquestes diferències socioeconòmiques i culturals que pateix tota gran ciutat.
I ho fa amb un llenguatge sobri, sense floritures ni abusant del registre dramàtic, els fets ja ho són prop per si mateixos, només explicant-nos d'una manera planera, el que tots sabem que existeix i passa i que moltes vegades preferim obviar.

L'autora ens presenta una investigació portada a terme per la gent que estima a la Trini, persones que res tenen a veure amb cap dels cossos de policia, lineal en el temps. Sabem com avancen dia a dia. I ho adoba amb una seria d'històries paral·leles que ens ajuden a entendre molt més bé el tarannà de cada un dels protagonistes. El fet que la investigació no la porti la policia, sinó els amics de la Trini, dóna un caire completament diferent, a la novel·la, allunyada de les novel·les del gènere que se centren en investigacions policials. Per mi un dels grans encerts de la novel·la.

«Ai, Valls, si no  haguessis tengut tats de prejudicis!»




1 comentari :

  1. A mi també em va agradar molt l'enfocament de la investigació. Que fossin els amics qui la portessin a terme i aconseguissin treure'n l'entrellat.

    ResponElimina