“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 13 de novembre de 2017

HOTEL LUTECIA



«El frío se había quedado allí, adherido a la palnta de los pies, entre los dedos, los huesos, con un propósito cruel: impedirle olvidar lo vivido.»

Hotel Lutecia d'Empar Fernández
Hi ha escriptors/es que quan els llegeixes per primera vegada saps que escriguin el que escriguin devoraràs les seves obres irremeiablement. Que els seus llibres formaran part dels imprescindibles de la teva biblioteca.
Això és el que em va passar a mi amb Empar Fernández. Des que vaig llegir «MalditaVerdad», novel·la que tanca la seva trilogia de la culpa, vaig saber que no deixaria passar cap de les seves obres. «Hotel Lutecia» és, de moment, la tercera que li llegeixo i en la llista de lectures pendents n’hi ha moltes més.

 Escrita amb una prosa càlida, polida, directe, on l’autora utilitza tota la paleta de colors, olors i sensacions i les transmet al lector amb total nitidesa; fent que puguem veure el color de les buguenvíl·lies, els clavells o les roses, olorar la lavanda, el romaní..., i sentir la desolació, el fred (sobre tot el fred) i la soledat que senten els protagonistes. Que ens permet passejar pels paisatges descrits, conèixer els llocs —el petit bistrot de la Blanche, el vestíbul del Lutecia o el Bar Ribera — i mullar-nos amb la mateixa pluja que cala els ossos de l’Andreu.


Una narració que flueix plàcidament, alhora que marca els punts d'inflexió de la trama. Dividida en dues parts separades en el temps, 1945 i 1969. L'autora ens porta als camps de concentració, exactament al de Duchau; als carrers de París, als poblets de la Provença francesa i als carrers del barri del Poble Sec de Barcelona. Ens passeja per la postguerra, la de la II Mundial, de la mà d'Andreu Ribera i per finals dels seixanta de la mà del seu fill, André, i del seu pare Andrés. Tres generacions d'una mateixa família, tres maneres de concebre la vida.

Els personatges que l'Empar ha creat són un dels punts forts de la novel·la, m'atreviria a dir que el més fort. Tots i cada un d'ells són personatges rodons, completament desenvolupats, de llarg recorregut. Persones sense cap tipus d'esper, ancorats en el desassossec de qui ja no espera res, de qui sap que ho ha perdut tot, i per això s'aferren a la més minsa esperança... sigui quina sigui, per poder tirar endavant i no caure en la desesperació. Persones que han passat una guerra, inclús dues; que saben bé que és la solitud imposada, la por més ferotge, el dolor més punyent en perdre els éssers estimats. Si algú sap de pèrdues, aquest són l'Andreu, la Claudin, la Blanche, en Serafín, en Jérôme, l'Alain i la Ginesa.
També l'Andrés i l'André. Personatges que acabaran de tancar el cercle, que ens permetran conèixer a l'Andreu amb més profunditat. Protagonistes d'una segona part, més breu i tan necessària com la primera, on coneixerem els secrets més ben amagats de la família Ribera, aquells que varen canviar el destí de tota una família.

«Hotel Lutecia», és una història d’amor, de renuncies, de pèrdues, sobre tot de pèrdues, de sentiments. Una novel·la dura, colpidora, en la què la narració de l'Empar Fernández fa que els fets més sòrdids es cobreixin d'una pàtina de bellesa.


«Se amaron y se dolieron. Se besaron, se acariciaron, se reconocieron. Ävidos de amor y sin escrúpulos, falsedades ni reservas fueron uno del otro y lo fueron con la intensidad del que sabe que solo el momento importa. » (pàg. 210)

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada