YA NO QUEDAN JUNGLAS ADONDE REGRESAR

«El amor es como se llama a esa felicidad de mentira con la que nos autoengañamos para no reconocer nuestra soledad. Porque así es como estamos todos. Solos.»

Quan et trobés amb un llibre brillant, delirant, divertit, negre, fosc i que a més a més està impecablement escrit, saps que estàs davant d’una petita gran joia literària, que en els temps editorials que corren —on sembla que els llibres caduquin abans que els iogurts—, corre l’immens perill de passar desapercebut. I a les hores sent ràbia i impotència, perquè saps que això seria imperdonable.

Reconec que «Ya no quedan junglas adonde regresar» és una de les millors recomanacions que m'han pogut fer sobre llibres i m'han fet moltes. Li agrairé sempre al llibreter, que sense voler vendre-me'l a tota costa, me'l vengués tan bé que el vaig acabar comprant quan no estava a la meva llista..

Saps que estàs davant un gran escriptor quan a les pàgines d’un llibre et trobes amb escenes d’una brutalitat tant extrema —sense que forçosament hagin de ser escenes violentes, ans al contrari són escenes quotidianes — que et colpegen fins a deixar-te sense alè i et fustiguen per seguir llegint; quan t’expliquen que la soledat és la millor aliada al mateix temps que la pitjor enemiga i això es descriu amb la bellesa plàstica de qui està descrivint un bucòlic paisatge,  i Carlos Augusto Casas fa això i molt més.

 A «Ya no quedan junglas adonde regresar» l'autor ens parla de fets i persones que malauradament existeix en la nostra societat, que els tenim més a prop del que voldríem o del que pensem; ens parla de persones marginals, d'avis abandonats en la seva soledat, policies desencantats (sí, existeixen), d'advocats sense escrúpols, de prostitutes, de matons a sou... us sona? Desgraciadament massa. I ho fa donant-li un toc d'humor, molt negra això sí, que ens arrancarà més d'un somriure. També mostra la part menys desesperada de qui té la desesperació com a companya d'habitació: gent que tot i no tenir res, té molt: amics i ganes de buscar espurnes de felicitat, per efímera que aquesta sigui. I és la manera d'humanitzar als que moltes vegades considerem deixalles humanes el que dóna versemblança a la seva narració. I és que tota la novel·la està coberta amb una patina de desesper on les espurnes d'esperança lluiten per obrir-se pas ni que sigui per uns breus minuts.

Carlos Augusto Casas ens narra la història d'una venjança, la de Teo: un ancià solitari que espera amb ànsies que arribin els dijous, dia que previ pago gaudeix d’una estona  amb Olga, una prostituta amb la qual comparteix temps i converses. Teo i Olga són la parella dels dijous, i cada dijous els proporciona una vida diferent de la seva, per uns minuts deixen de ser qui són —ell, un vell decrèpit i solitari. Ella, una prostituta de poca volada, de baixos fons—  per somiar en els qui van voler ser. Ella ven temps, el compra il·lusions. El dia que Olga apareix morta tot canvia. En Teo troba una altra raó per seguir en aquesta vida: venjar la seva mort.

A Teo l’acompanyen altres dos protagonistes: Herodes és un sicari que vol viure una existència paral·lela, una vida que li serveix per evadir-se de la seva realitat, de qui és i del que fa. I l’ inspectora d'homicidis Iborra, que es passa el dia deixant missatges a la bústia de veu del seu marit que l’abandonat, al mateix temps que intenta ofegar les penes en alcohol, sense aconseguir-ho.

Tres trames paral·leles en certs moments, que es creuen constantment, que veurem com es van resolent una a una amb finals més que sorprenents.

L’autor crea uns personatges que ens despertaran tot tipus de sentiments: tendresa, empatia, comprensió, condemna, menyspreu... Personatges que, com qualsevol ésser humà, tenen defectes i alguna virtut, i això fa que el lector se’ls cregui, que pensi que els pot trobar qualsevol dia passejant pel carrer.

Escrita amb un ritme ràpid i un llenguatge directe i barroerament cuidat; amb tot un seguit de frases lapidàries, punyents, d’una brutalitat sòrdida, com la vida dels personatges, «Ya no quedan junglas adonde regresar» és una novel·la rodona on res sobra i tampoc res i falta.

«Las mentiras son como las tetas oepradas. A todo el mundo le gustan aunque digan lo contrario» (pàg 48.)