“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 16 d’octubre de 2017

DEU OQUES BLANQUES



« El rellotge feia tic-tac bruscament, les oques clocaven fluixet



Deu oques blanques de Gerbrand Bakker
Vaig arribar aquesta obra de Bakker, de rebot. El cert és que jo pretenia agafar, en préstec de l'ebiblio, un altre dels seus llibres, «Les pereres fan la flor blanca», però com que aquest havia superat el límit de reserves previstes, i no volia demorar més endinsar-me en la narrativa de l’autor neerlandès, em vaig decantar per començar per un altre de les seves obres, i aquesta era l'única que estava disponible en préstec. Ha estat un molt bon començament.

A «Deu oques blanques» Gerbrand Bakker ens explica la història d'una dona holandesa que s'estableix a un poblet de Gal·les.  I ho fa descrivint-nos magníficament l'entorn, de manera que no ens costa gens visualitzar el paisatge, la masia, els pobles, els camins... ensumar el cafè de bon matí o el pa acabat de comprar, degustar el vi o notar el fum de les cigarretes que fuma... Però no és només el detall descriptiu de les coses o llocs el que ens meravella de la narració de Bakker, sinó que les sensacions també estan perfectament dibuixades amb un traç fi, però ferm.

 L’autor ens parla de començar de zero, quan ja no podem somniar ni en començar. De trencar amb tot un passat que ens angoixa i oprimeix per buscar la solitud que ens guarirà. Del pas del temps, d’un temps que s’escola entre els nostres dits sense que podem fer res per aturar-lo.

Dividit en dues parts molt significatives: Novembre i Desembre. El fred hivern, sempre acompanyat pel record de la primavera a través dels poemes Emily Dickinson, molt present durant tota la novel·la, ja que la nostra protagonista està realitzant una tesina sobra la figura de la poetessa estadounidenca.

En la primera part, Novembre, acompanyarem a aquesta misteriosa dona en la seva fugida d'Holanda i la seva descoberta del lloc on viurà a partir d'aquest moment, la casa que ha llogat, la de la viuda Evans, amb deu oques incloses..., i tot el seu entorn. Sabrem més d'aquesta enigmàtica dona. Dels seus problemes de salut i arribarem a deduir que el que realment fa és fugir. Alliberar-se de les seves pròpies circumstàncies vitals, que se li han arribat a tornar insuportables. Veurem com viu amb perfecta simbiosi amb la natura, amb el paisatge que l'envolta. Com gaudeix de la tranquil·litat que li proporciona aquesta soledat que voluntàriament cerca.
Desembre  ens portarà el Nadal, amb arbre inclòs. I a Bradwen Jones, que serà un dels seus pilars en els moments que el dolor farà que es rendeixi a la malaltia; serà l'amic, el company, l'ajudant, el bastó on recolzar-se, l'amant...  Encara que Bradwen Jones també tindrà les seves pròpies foscors.

L'autor ens parla, essencialment, de la lluita acarnissada contra un temps que corre més despresa del que voldríem. De la fragilitat d'aquest temps. I per fer-ho es val d'aquests dos mesos tan significatius, novembre i desembre, els dos últims mesos, els que marquen el final; i del simbolisme de les oques com mostra palpable del temps que s'esgota..., deu oques blanques que a poc a poc vam minvant de número.


« De vegades l’enyorança era agradable, d’altres no. De vegades la deixava totalment feta pols, tant que cinc graons de formigó en semblaven cinquanta

2 comentaris :

  1. Massa pendents, encara que no em faria res passejar per aquests paratges.

    ResponElimina
  2. A mi tb em va agradar, tot i que de vegades se'n feia una mica lent. "Les pereres fan la flor blanca" és més àgil. Per mi, el millor, però, és "A dalt tot està tranquil", encara que ara que el recordo no passa res, és més el regust que et deixa que l'argument. Crec que aquest autor ho té, això. Guardo un bon record dels seus llibres però no sabria explicar l'argument amb detalls.

    ResponElimina