“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 10 de juliol de 2017

LA LUNA EN LAS MINAS



«Siempre matan a quienes más quiere la persona dentro de la que viven».

La luna en las minas de Rosa Ribas
Després d'haver devorat la trilogia protagonitzada per la reportera Ana Martí, escrita a quatre mans amb Sabine Hofmann; d'haver-me enganxat a les vivències de la comissària Cornelia Weber-Tejedor; d'haver-me enamorat de la prosa de Rosa Ribas; no podia deixar de llegir la seva última novel·la per molt allunyada que estigués de tot l'anteriorment citat. Si és que realment està tan allunyat.

A «La Luna en las minas» l'autora aborda el tema de la immigració espanyola a Alemanya; tema que ja trobem en «Entre dues aigües» primer lliurament de la comissària Weber, és per això que abans deia que aquest novel·la no està tan allunyades de les altres. El que aquí ens trobem és el tema tractat des d'una òptica completament diferent, que viatja a Alemanya a la recerca d'un treball en les mines i si pot ser en el torn de nit millor, no ho fa fugint de la precarietat del país en què viu, no busca un futur millor. Fuig. Fuig d'una maledicció; de ser l'empestat del poble; del que és capaç de fer ... Fuig de si mateix.


Rosa Ribas situa l'acció a cavall d'un indret que ella coneix força bé, a les terres del Maestrat, al poble del seu avi, Vistabella, on ella passava els estius de la seva infantesa, i un altre que li és força familiar, Alemanya, on viu des de fa vint-i-vuit anys.
El protagonista, en Joaquim, Ximo, és criat per la seva àvia quan repudiat per la seva mare, el pare decideix salvar-li la vida lliurant-lo a l'anciana perquè el criï i eduqui. I ella ho fa el millor que sap, a cops. Cops que Joaquim no entén perquè els rep,  fins que s'adona que les pallisses no són per a ell, són per la bèstia. És per això que quan ella falta ell decideix abandonar el poble i el país, buscant una oportunitat de tancar a la bèstia per sempre en les mines de carbó d'Alemanya.

El Llibre està dividit en cinquanta capítols que es reparteixen al llarg de tres parts, cada una de les quals comença amb un salt en el temps que ens explica perquè Joaquim és qui és. Durant tota la novel·la l'autora farà servir dos arcs temporals per explicar-nos la vida del protagonista: el present per saber el dia a dia de Joaquim i el passat que ens anirà explicant la història i el perquè de la maledicció que arrossega. Però aquestes escenes situades al començament de cada una de les parts del llibre, són fonamentals per acabar de copsar la verdadera naturalesa i les arrels d’en Ximo.

No pots per menys que sentir-te a prop del personatge creat per Rosa Ribas; aquest xicotet que lluita contra la seva naturalesa salvatge, que no acaba d’entendre el que li passa, que ha de sofrir durs cops a la vida per poder donar el depredador que porta a dins seu. Un personatge que t’enamora i et roba el cor. Els personatges que l’envolten, n’hi ha de molt negatius, però també de molt positius, i aquest segons també acaben calant profund en el cor del lector, especialment els companys de la mina, homes que han deixat el seu país i la seva família a la recerca d'un futur millor, que es juguen la vida cada dia per un míser sou i unes condicions precàries de vida.

Rosa Ribes ens presenta una novel·la plena de matisos, molt diferent de tot el que fins ara he llegit d’ella; una novel·la meravellosa on el sobrenatural mai roba protagonisme a la realitat, al contrari, crec que el complementa d'una manera espectacular.


«El cuarto creciente era todavia una línea mínima. Una línea mínima, una sonrisa blanca y cruel.»

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada