Lectures del 2017

Aquestes han estat les meves lectures al llarg de l'any que està a punt d'acabar. Mai m'ha agradat recomanar només un nombre determinat de llibres, ja que m'és molt complicat quedar-me amb uns i amb uns altres no. És per això que opto per posar-vos la llista de tots els que he llegit i per la ressenya sabreu fins a quin punt em van agradar o deixar de fer-ho. Que algun d'ells no tingui ressenya no vol dir en cap dels casos que no sigui una molt bona lectura, per exemple "la casa de les papallones" de la Teresa Solana és recomanable al 200%  i no la vaig ressenyar, té a veure amb coses més mundanes com el temps... que si els Reis d'Orient no em regalin un parell de tones....

Molt Bon Any a tots!

LA PUTA QUE LEÍA A JACK KEROUAC

«Roxy es una droga muy dura.»

La Susana Hernández és d'aquelles escriptores que et sedueixen a cada paraula que escriuen, fent que quan comences una de les seves novel·les no puguis deixar de llegir fins a arribar al punt final. Llibre a llibre es va fent un lloc a la teva biblioteca, sent una de les imprescindibles: aquelles autores de les quals tens la necessitat vital de llegir tot el que han publicat i de les que esperes delerosa les seves pròximes obres.

Jo vaig caure rendida a la seva prosa amb «Contra las cuerdas», segon volum de la trilogia protagonitzada per Santana, i en vaig enamorar de la seva manera d'escriure amb «Males decisions». Ara m'ha tornat a meravellar amb una de les seves primeres novel·les «La puta que leía a Jack Kerouac».

BONES FESTES

ELS BESSONS RERE LA FINESTRA

«Què passa, en aquesta família?[...] Quina maledicció hi ha en aquesta casa? Per què les coses no poden ser planeres i senzilles? Es que aquí ningú sap estimar com Déu mana?.»

 Quasi tothom, en un moment o altre s’ha sentit atret per les històries dels altres. De gent del veïnat a la que només es coneix de vista i que ens desperta la curiositat. I més quan saps que amaguen alguna cosa estranya, no gaire clara... Per poc xafarders que siguem, acabem per assabentar-nos del que diuen que li passa a tal o a tal altra persona, ja que sempre hi haurà algú a prop nostre disposat a explicar-nos la vida de tercers. I aquest serà el detonant que l’Ester Vila farà servir per presentar-nos una història d’intrigues familiars.

«Els bessons rere la finestra» és la història de tres generacions d’una mateixa família, els Masferrer. Tot i ser una de les famílies benestants de Girona les foscors i les ombres predominen en la seva història. Una història plena de traïcions, passions, obsessions, sentiments, amors, un parell de morts prou sonades i sobretot de secrets inconfessables.

INSPECTOR SOLO

«Las personas no son lo que vemos, sino lo que no sabemos. Aquello que cada individuo oculta dice más que todo lo que muestra. »

«Inspector Solo» és la segona novel·la de David Jiménez “El Tito” i també la segona protagonitzada per Marcial Lisón. A mesura que avançava en la lectura vaig començar a tenir la necessitat  imperiosa de llegir l’anterior llibre de l’autor. Quan em passa pot ser per tres raons: que no entengui el que estic llegint perquè és una segona part molt vinculada a la primera, que el protagonisme m’hagi enamorat i necessiti saber més coses d’ell o que l’escriptor m’hagi captivat amb la seva prosa.

Tot i que aquesta segona entrega fa  en moltes ocasions referència al primer llibre, us garanteixo que es pot llegir de manera independent, que en cap moment perdrem el fil per manca d’informació. Descartada la primera de les opcions només quedaven les altres dues i no duia ni una quarta part del llibre quan ja eren ben paleses: Marcial Lisón, l’Inspector Solo, i la seva companya de vida, Sola, una galga espanyola, m’havien enamorat i David Jiménez “El Tito” m’havia captivat amb la seva prosa directa i punyent. Així que ben aviat em sentireu parlar de «Muertes de sobremesa» la primera novel·la protagonitzada per Marcial Lisón.

SERÀS UN DELS NOSTRES

«Tot té una raó de ser en aquest mon i la Deessa Mare es l’energia creadora  de l’univers que habitem.»

«Seràs un dels nostres» ens endinsa en un món complex, sòrdid i fosc com és el de les sectes. Un món que a la majoria ens és desconegut per molt que en algun moment de les nostres vides tots hem sentit a parlar de les sectes, i segur que ens venen al cap les més conegudes o personatges tan sinistres com el recentment mort, Charles Manson.

LA MALA HIERBA

«Seguía creciendo, a pesar de todo, como la mala hierba.»

Tots sabem que l'adolescència és un dels períodes més complicats i convulsos pel que travessa l'ésser humà. On la rebel·lia és molt més patent que en altres estadis i en el qual, per norma general, els progenitors acostumen a ser els nostres pitjors enemics.

I els pares? Que no faríem pels nostres fills? De veritat quan prenem cert tipus de decisions que a ells no els agrada és per torturar-los o és pensant en el seu benestar? Jo ho tinc clar i vosaltres? Però... com reaccionaríem si ens diuen que la nostra filla ens ha intentat matar? La podríem perdonar? Creuríem en la seva innocència? Complicat, oi?

Doncs aquest és el complicat tret de sortida de «La Mala Hierba» on Jacobo, després de passar dos mesos en coma per culpa d'una brutal agressió que va posar fi a la vida d'Irene, la seva dona, i que quasi acaba amb la seva, és informat per la Guàrdia Civil que la principal sospitosa és Mirian, la seva filla de catorze anys.

CONDUCE RÁPIDO

«Sabía que su suerte podría cambiar en cualquier momento. Hay veces en las que uno se ve obligado a ser conservador y otras en las que es necesario arriesgar.»

Quan no coneixes gens a un autor, però la seva obra et ve recomanada per una persona a qui aprecies i de qui valores molt el seu criteri, no pots dubtar gens ni mica en comprar els seus llibres, l'èxit està assegurat. Això és el que em va passar a mi amb aquesta petita gran joia. Després vaig tenir la gran sort de poder escoltar a l'autor parlar de la seva obra, de conèixer-lo, i si m'hagués quedat un mínim de dubte, s'haguera esvaït del tot.

Diego Ameixeiras ens presenta una novel·la coral, on tots els seus protagonistes, i en són uns quants, tenen el mateix protagonisme. Són gent que es situa un esglaó per sota de l'últim escalafó social. Persones sense res a pedrer, ja no els queda res de res, i molt (tot) a guanyar. Personatges que viuen la  seva vida com si es tractés d'una timba de cartes, esperant tenir aquella mà amb la que poder guanyar —encara que només sigui una vegada— la partida, però que sempre els toca tira de farol per poder sobreviure.

IV Concurs de Relats El Vi Fa Sang

 Avui us porto les bases del IV concurs de Relats que es celebrarà dins del Festival de Novel·la Criminal en Català de l'Espluga de Francolí que tindrà lloc els dies 6, 7 i 8 del proper mes d'abril.

Animeu-vos!!!!

BASES DEL CONCURS DE RELATS:

Descripció: Relat de ficció en llengua catalana sobre un tema criminal, que tingui com a escenari les vinyes o el vi de la Conca de Barberà. En seran guanyadores les cinc millors narracions, a criteri del Jurat.

Extensió: Un mínim de 10 i un màxim de 15 pàgines, a doble espai i font Arial 12; trenta línies de setanta espais cada pàgina.

Data límit i lliurament d’originals: Per correu electrònic, abans del dia 1 de març de 2018, a l'adreça següent: concurs@elvifasang.cat. L’escrit, original, es presentarà en format PDF. Amb un títol i sense signar (o signat amb pseudònim). En un altre document adjunt al correu, també en PDF, es faran constar les referències que permetin identificar l’autor: Nom i cognoms, adreça, codi postal, localitat i telèfon. Aquest document tindrà com a nom la paraula Plica seguida del títol de l’obra.

Dotació: Aquest concurs no té dotació econòmica. Els autors de les cinc narracions escollides rebran com a premi entrades per als museus de l’Espluga de Francolí, un lot de tres ampolles de vi de cellers locals i un diploma de reconeixement, que es lliuraran en un acte públic del Festival, la tarda del dia 7 d’abril de 2018. Les persones guanyadores (o aquelles en qui deleguin llur representació) hauran de ser presents a l’acte per recollir el premi.

Edició: Els cinc escrits seleccionats pel jurat es publicaran al web del Festival amb la signatura dels autors. També es podran editar en format de llibre, la presentació del qual tindria lloc amb motiu d’una posterior edició del Festival.

Jurat: Margarida Aritzeta, Salvador Balcells, Joan Rendé, Jordi Torre i Josep M. Vallès. La tria del jurat serà inapel·lable.

Animeu-vos!!

LES PERERES FAN LA FLOR BLANCA

«Vivim en un món pensat per ser vist i no ens en van adonar fins que en Gerson es va quedar cec.»

Fa relativament poc que vaig conèixer la prosa de Gerbrand Bakker, va ser amb la seva obra «Deu oques blanques». El seu estil literari sobri, íntim i molt subtil em va captivar i em vaig prometre que el llegiria més. Quan per fi, van ser moltes setmanes d'espera i ara entenc per què, a l'ebiblio va estar disponible aquesta obra no vaig dubtar en llençar-m'hi de cap, eren moltes les persones que m'havien dit que era la seva millor novel·la. Jo encara no tinc prou eines per dir si és cert o no, però el que si puc afirmar, és que és una gran obra, del millor que he llegit en temps.

MUSO KUNDA, la casa de les dones.

«No es podia fumar, no es podia beure alcohol, no es podia escoltar música ni jugar a futbol, les dones s’havien de cobrir amb vel i els homes vestir decorosament.»

Sempre m'han agradat els llibres que et permeten conèixer realitats d'altres països. No només que em permetin conèixer el país o les seves ciutats, sinó aquells que van més enllà i aprofundeixen en la realitat quotidiana de la gent que hi viu. I en això la Gemma Freixes en té la mà trencada.

Vaig conèixer l'autora amb "Malabo i les cendres" i no vaig dubtar gens ni mica en llegir aquesta nova novel·la, més quan l'editora m'explica que el personatge principal està basat en una persona que l'autora va conèixer i que a hores d'ara no saben res d'ella, no saben quina sort ha corregut... i havent llegit el llibre pensar-ho m'encongeix el cor.

HOTEL LUTECIA

«El frío se había quedado allí, adherido a la palnta de los pies, entre los dedos, los huesos, con un propósito cruel: impedirle olvidar lo vivido.»

Hi ha escriptors/es que quan els llegeixes per primera vegada saps que escriguin el que escriguin devoraràs les seves obres irremeiablement. Que els seus llibres formaran part dels imprescindibles de la teva biblioteca.

Això és el que em va passar a mi amb Empar Fernández. Des que vaig llegir «MalditaVerdad», novel·la que tanca la seva trilogia de la culpa, vaig saber que no deixaria passar cap de les seves obres. «Hotel Lutecia» és, de moment, la tercera que li llegeixo i en la llista de lectures pendents n’hi ha moltes més.

 Escrita amb una prosa càlida, polida, directe, on l’autora utilitza tota la paleta de colors, olors i sensacions i les transmet al lector amb total nitidesa; fent que puguem veure el color de les buguenvíl·lies, els clavells o les roses, olorar la lavanda, el romaní..., i sentir la desolació, el fred (sobre tot el fred) i la soledat que senten els protagonistes. Que ens permet passejar pels paisatges descrits, conèixer els llocs —el petit bistrot de la Blanche, el vestíbul del Lutecia o el Bar Ribera — i mullar-nos amb la mateixa pluja que cala els ossos de l’Andreu.

EL SECRETO ESTA EN SASHA

«¿Por qué alguien podría querer ser un príncipe si puede ser inmortal?.»

Moltes nenes de petites somien en trobar el seu príncep blau que les tracti com veritables princeses, però que succeeix quan el seu príncep esdevé un monstre?, o quan els seus somnis són trepitjats per persones sense escrúpols que l'únic que volen i contemplen és el seu propi benefici?

La vida ens endureix dia a dia i acaben per acceptar com a normal allò que no ho és. Estem tan acostumats a veure les prostitutes a les nostres carreteres, als carrers de les nostres ciutats que passen pel seu costat sense fer cas, sense parar-nos a pensar en la realitat d’aquelles noies que treballen al carrer. Eren aquells els seus somnis? Era per acabar fent de prostitutes que varen deixar els seus països d’origen, la seva família i els seus amics? Quasi segur que no. Poder moltes d’elles eren d’aquelles nenes que somniaven en ser princeses... i han acabat enganyades, segrestades i s’ha traficat amb elles, quan moltes no són més que nenes. I darrere de tot hi ha una sèrie de grups mafiosos, entre els quals destaquen els russos.

YA NO QUEDAN JUNGLAS ADONDE REGRESAR

«El amor es como se llama a esa felicidad de mentira con la que nos autoengañamos para no reconocer nuestra soledad. Porque así es como estamos todos. Solos.»

Quan et trobés amb un llibre brillant, delirant, divertit, negre, fosc i que a més a més està impecablement escrit, saps que estàs davant d’una petita gran joia literària, que en els temps editorials que corren —on sembla que els llibres caduquin abans que els iogurts—, corre l’immens perill de passar desapercebut. I a les hores sent ràbia i impotència, perquè saps que això seria imperdonable.

Reconec que «Ya no quedan junglas adonde regresar» és una de les millors recomanacions que m'han pogut fer sobre llibres i m'han fet moltes. Li agrairé sempre al llibreter, que sense voler vendre-me'l a tota costa, me'l vengués tan bé que el vaig acabar comprant quan no estava a la meva llista..

ELS ÀNGELS DE SÓAR

«[...] la SIDA és una malaltia amb un contingut que va més enllà d’allò mèdic des del moment que afecta la vida sexual, esdevé un assumpte moral.»

Que el món en què vivim es regeix per interessos econòmics, aquestes alçades de la pel·lícula ho sap tothom. Que l'enriquiment d'uns pocs és a costa de la desgràcia de les classes socials més desfavorides i dels països més pobres i amb menys recursos econòmics no deixa de ser un secret a veus. Cal tenir una solidesa moral i uns valors molt en alça per no sucumbir als calés fàcils, el més senzill és tancar els ulls i mirar cap a un altre costat. La societat, tal com la coneixem avui dia, està podrida i no té remei, almenys no a curt termini i de manera fàcil.

Si a tot això li sumem que organismes de la importància i l'envergadura de la CIA o l’FBI entren a formar part d'una guerra bruta; que les administracions estatals poden estar implicades en el tràfic de drogues o els interessos de les grans corporacions farmacèutiques i alimentàries, capaços d'estendre una pandèmia a països del Tercer Món, a Àfrica, on la població té molt poques esperances de sortir indemne, voldrem pensar que estem davant d'una ficció fruit d'una ment perversa.

NO NOS DEJAN SER NIÑOS

Un psicópata miente mucho debido a que su naturaleza le pide manipular al resto de las personas.»

No tot és idíl·lic a Menorca. Això és el que diu la portada del llibre de Pere Cervantes. I durant tota la trama, l’autor, ens demostra que a la petita illa on sembla que mai passi res de fet succeeixen un munt de coses

«No nos dejan ser niños» és un títol un tan estrany per una novel·la, més si tenim en compte que també dóna nom a una cançó de Raphael. Coincidència? Més aviat no. El tema tindrà un paper força important en el relat de Cervantes. I és que mentre la cançó fa referència al ràpid que ens obliguen a créixer, la narració ens parla d'infàncies trencades prematurament per un fet tan menyspreable com pot ser els abusos sexuals a nens, i el que això comportarà a la persona adulta que els ha patit, sent tant el dolor i la ràbia que pot portar-la a convertir-se en una psicòpata de manual.

INSTINT DE SUPERVIVÈNCIA

«No he sigut mai gaire creient, encara que de vegades penso que m’agradaria que existís aquell lloc promès on algun dia ens poguéssim reunir amb els que  hem estimat tant i ens han estimat.»

Que el món està ple de gent manipuladora, que farà el que sigui, trepitjant a tothom i sense tenir cap mena d’escrúpol per aconseguir el que vol, és desgraciadament quelcom que tots sabem. Difícil, per no dir impossible, és no haver-nos topat almenys amb una d’aquestes persones, a vegades els tenim molt més a prop del que voldríem, dins l’àmbit familiar, laboral o inclús en el cercle d’amistat.

Tampoc és gaire difícil que coneguem algú tant abatut com per arribar a cometre un acte desesperat. Si a més aquesta persona és una mare que ha de lluitar per tirar els seus fills endavant, la seva desesperació la pot dur a extrems impensables. Que no faria una mare pels seus fills?, però encara que sigui per amor a ells, tot és vàlid?

MALES DECISIONS

«Ha arribat l’hora de deixar anar les feres, d’escampar l’odi que m’enverina les entrenyanes.»

 El valor de les decisions, que prenguem al llarg de la nostra vida, marcarà el nostre camí. Fent que aquest sigui planer de transitar o que estigui ple d’entrebancs. Ja des de ben petits ens veien avocats a haver de prendre un seguit de resolucions, i les conseqüències d’algunes d’elles ens acompanyaran al llarg de tot el nostre recorregut. De nosaltres depèn, sospesant tots els factors a tenir en compte, quina és la millor decisió en cada moment; si ens equivoquem en el moment d’avaluar les nostres possibilitats, poder ja mai més puguem esmenar l’error comès.

Molts seran els factors —interns, externs, casuals, circumstancials... — que intervindran en el moment crucial de prendre la decisió, alguns dels quals se'ns escaparan i serà impossible poder controlar-los.

DEU OQUES BLANQUES

« El rellotge feia tic-tac bruscament, les oques clocaven fluixet.»

Vaig arribar aquesta obra de Bakker, de rebot. El cert és que jo pretenia agafar, en préstec de l'ebiblio, un altre dels seus llibres, «Les pereres fan la flor blanca», però com que aquest havia superat el límit de reserves previstes, i no volia demorar més endinsar-me en la narrativa de l’autor neerlandès, em vaig decantar per començar per un altre de les seves obres, i aquesta era l'única que estava disponible en préstec. Ha estat un molt bon començament.

A «Deu oques blanques» Gerbrand Bakker ens explica la història d'una dona holandesa que s'estableix a un poblet de Gal·les.  I ho fa descrivint-nos magníficament l'entorn, de manera que no ens costa gens visualitzar el paisatge, la masia, els pobles, els camins... ensumar el cafè de bon matí o el pa acabat de comprar, degustar el vi o notar el fum de les cigarretes que fuma... Però no és només el detall descriptiu de les coses o llocs el que ens meravella de la narració de Bakker, sinó que les sensacions també estan perfectament dibuixades amb un traç fi, però ferm.

ELS AMANTS DE LA RAMBLA DEL CELLER

«Però la maldat és tan inherent a l’ésser humà com ho és la bondat i es manifesta de manera descarnada quan  se sent emparada pel poder.»

Per escriure la seva darrera novel·la, «Els Amants de la rambla del Celler», Víctor Alexandre es basa en un article seu, que va aparèixer al diari de Sant Cugat amb el mateix títol, on parlava de la parella formada per en Joan Grases i la Maria Cabanes, un matrimoni barceloní, nonagenari, que fa quaranta anys es varen establir al municipi.

En Joan i la Maria, la Marieta, amb una vida completament anòmia i amb la rutina pròpia de la gent de la seva edat, van esdevenir els protagonistes d'aquesta tendra història, convertint-se d'aquesta manera amb els amants de la rambla del Celler. En Joan i la Marieta es van conèixer al barceloní barri del Poble-sec, on tots dos vivien, ballant sardanes els diumenges.

BARCELONA VIATGE A LA PERIFÈRIA CRIMINAL

«Tot el barri sembla un maledicció, una tortura, com si algú l’hagués concebut expressament per turmentar els seus habitants.» (Pujada a l’infern d’Anna Maria Villalonga)

Sebastià Benassar i Alex Martín Escribà, s’han tornat a unir per portar-nos una  nova antologia de relats criminals, ja ho varen fer amb  «Crims.cat. Collita de narradors del gènere negre en català» i «Crims.cat 2.0 Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans».

«Barcelona, viatge a la perifèria criminal» és una antologia de vint relats que versant sobre deu barris perifèrics, —Guinardó, Carmel, Horta, Montbau, Poblenou, Besòs,  Poble-Sec, Verneda, Verdúm i Bellvitge —aquells que poques vegades surten als fulletons turístics, encara que alguns d’ells, cada vegada més, reben la visita de  gent de fora que passegen pels seus carrers.

Deu barris vistos pels ulls de vint escriptors, una parella per barri. I com que la paritat és summament important en tots els àmbits, les parelles són mixtes, i així cada un d'aquests barris ho veurem a través dels ulls d'un escriptor i una escriptora.

MAÑANA SI DIOS Y EL DIABLO QUIEREN

«[...] el mal puede encontrarse en cualquier lugar, por pequeño y placentero que nos pueda parecer.»

Vaig tenir la immensa sort de conèixer a Julio Cesar Cano durant el festival de Cubelles Noir. No tenia el plaer de saber ni d’ell ni de la seva obra i gràcies a la Montse Sanjuan, que me’l va presentar, vaig saludar a l’autor he pogut llegir aquest llibre; el segon protagonitzat per l’inspector Bartlomé  Montfor.

«Mañana si Dios y el diablo quieren» sedueix al lector des de les primeres pàgines. L’inici no pot ser més impactant: la descripció del mal olor que produeix un cadàver i que s’escampa per tot l’edifici d’un cèntric carrer de Castelló.

Estructurada en trenta capítols, que abasten els catorze dies d'investigació,  relatats per un narrador en tercera persona, i on l'autor intercala diverses escenes amb un narrador en primera persona en veu d'una de les víctimes. Aquests patits fragments ajudaran al lector a entendre el calvari que està vivint aquesta persona, podrem veure la foscor que l'envolta, olorar els mateixos mals olors que ella, sentir la seva por... Un dels grans encerts que Cano té al llarg de tota la novel·la.

SANG FREDA

«Va sentir nostàlgia dels temps passats a Ussink, d’una infantesa crua que creia voler oblidar. D’un fred gèlid que ho abraçava tot, fins i tot el cor de les persones i d’una família que amb prou feines l’havia alimentat.»

«Sang Freda» és la novel·la guanyadora del IV Premi Memorial Agusthí Vehí i el número trenta de la col·lecció crims.cat de l’editorial Alrevès.

Ens trobem amb tres personatges principals, encara que no tots tindran el mateix grau de protagonisme: Vladímir, un assassí a sou; Aniol Puigmartí un empresari d'èxit i Francesc Porcioles, un agent del trànsit amargat de la vida i amb aspiracions a pertànyer al cos d'homicidis. Tres personalitats que res tenen a veure entre ells i que sembla estrany que acabin interactuant, però l'autor mourà els fils narratius de la seva trama perquè tots tres s'acabi creuant.

L'autor amb l’alternança de capítols protagonitzats per un o altre dels personatges,  anirà posant, al lector, al corrent de qui és cada u d'ells, com actuen i perquè ho fan de determinada manera i no d’un altre; ens posarà en antecedents del seu passat i ens explicarà el seu present... És a dir, anirà perfilant els personatges, arrodonint-los, donant-los cos, a ulls del lector; al mateix temps que anirà teixint l'entramat de la història que protagonitzen.

ASSASSINS DE GIRONA

«Per què ens hem d’interessar per la mort de quatre fats en un món en que l’assassinat a gran escala és el pa de cada dia?» ( Et Mato de Mathew Tree)

«Assassins de Girona» és el títol número 24 de l’editorial Llibres del Delicte, i si els comptes no em fallen, el quart volum de relats.

Tretze relats, d'escriptors de les comarques gironines, i un pròleg de Martí Gironell, donen cos aquest recull. Tretze històries negres, fosques i ben diferents entre si, n'hi ha per tots els gustos. Tot i que és el recull, dels que té aquesta l'editorial, que menys m'ha agradat, he de reconèixer que el conjunt es força encertat.

LA MEMÒRIA DE L'ARBRE

«Començo a sospitar que el canvi no és el canvi, són molts canvis petits que en fan un de gros, un de gros que no veig.»

Reconec que a la meva llarga llista de “pendents” hi havia un parell de títols de la Tina Vallès, però que encara no havia llegit res d’ella. Va ser quan dues amigues van posar-se a parlar d’aquesta petita joia, en una xarxa social, quan vaig decidir buscar-lo a l’ebiblio. El vaig començar a llegir de seguida i ja no vaig poder parar fins a acabar-lo.

«La memòria de l'arbre» és la història més dolça, tendra i trista que he llegit darrerament. Un d'aquells llibres que et sedueix per la senzillesa de la seva narració i per la profunditat del que et conta; que et remou records, vulguis que no; que et transporta a la infantesa i t'apropa a la vellesa, fent que viatgis, amb el cor encongit, pels anys d'entremig, pels de la maduresa de l'adult. Un viatge al llarg de la vida, i sobretot de la memòria, o de les memòries, perquè segons ens diuen els protagonistes, i jo hi estic completament d'acord, en temin dues: la memòria dels records i la del cor. Dues memòries que es complementen.

MADRID:FRONTERA

«La pérdida de identidad  (no saber quienes somos) es la madre de todas las desgracias..»

Vaig conèixer la prosa de David Llorente amb la seva novel·la «Te quiero porque me das de comer», i he de dir que la seva peculiar manera d'escriure em va captivar i vaig haver de donar la raó a tots aquells que em deien que no era un autor de lectura fàcil, que no agrada tothom i que amb ell no hi ha mitges tintes, o t'agrada a rabiar o l'avorreixes amb totes les teves forces. A mi em va agradar i per això vaig decidir repetir, encara que he tardat més del que m'hagués agradat, però els comentaris sobre aquesta segona novel·la feien que m'ho repenses una mica abans d'encetar la lectura.

I és que David Llorente ho ha tornat a fer. Ha tornat a trencar tots els canons i a saltar totes les normes establertes. «Madrid:frontera» és un altre experiment literari que ens remourà les entranyes, que ens mantindrà enganxats a les seves pàgines amb una història crua, violenta, desassossegada... i aquest desassossec tornarà a traspassar les pàgines i a calar en el nostre ànim. Tornarà a sacsejar, fer-nos pensar, a odiar, a empatitzar..., a sentir com poques històries no faran sentir. I per a mi aquesta és la grandesa de l'escriptor, el qual fa que m'enganxi a la prosa de Llorente com les mosques queden enganxades a la mel.

CONTRA LAS CUERDAS

«El cielo no existia. Su madre la habia engañado. Los curas llevan siglos engañando a la humanidad. El infierno está en la Tierra, y el cielo, en ninguna parte.»

Quan està a punt de sortir la seva última novel·la, «Males Decisions», i dos relats seus en les antologies «HNegra» i «Barcelona, viatge a la perifèria criminal», tot editat pels amics d'Alrevès; jo em decideixo a posar fi als meus comptes pendents amb Susana Hernández i aprofitant el Festival de Cubelles Noir, em va agenciar les dues últimes entregues de la trilogia protagonitzada pel tàndem Santana-Vázquez. No se m'oblidi recordar-vos que la primera novel·la «Curvas Peligrosas» també està a punt de ser reeditada.

El principi de la novel·la ja ens deixa amb la intriga i les ganes de seguir llegint per saber qui és la sisena víctima, tenim clar que és algú proper a Rebeca Santana, i que abans hi ha hagut cinc víctimes més, ara el que volem és saber que és el que està passant: hi ha sis víctimes, estem davant d'un assassí en sèrie? Com actua, com les mata? I sobretot, qui és aquesta darrera víctima que trasbalsa tant a la protagonista?

MATAR AL PADRE

«Nunca había probado la quinua, pero la internacionalización de la comida solo tiene un sabor, el del dinero»

De la mà de l'editorial Alrevès, Yanet Acosta ens presenta la seva segona novel·la, «Matar al padre», protagonitzada pel peculiar Ven Cabreira, —ex membre del CSID, aficionat a les Barbies, als gats i a menjar fabada de llauna i que pateix una estranya i molesta malaltia que a èpoques li fa perdre els sentits del gust i l'olfacte— investigador privat que treballa en una agència especialitzada, «Gastrorecursos».

Ven Cabreira serà l'encarregat d'investigar el suposat segrest de Pedro Marino,—propietari d'una cadena de restaurants i defensor de les plantacions de quinoa de forma tradicional, i que sembla postular-se fins i tot com a president de la nació— que ha desaparegut després de fer unes incendiàries declaracions, les seves paraules inciten al canvi social a partir de la cuina, durant un congrés gastronòmic a Lima. Cabreira no estarà sol en la cerca de Marino. Lucy Belda, una periodista gastronòmica amiga de Ven Cabreira, es converteix en una incòmoda testimoni dels fets ocorreguts a la sortida del congrés, fet que li comportarà ser assetiada per als que volen fer desaparèixer a Merino.

L'ENIGMA PERUCHO

«Ells, en un gran i malèfic eufemisme, la van batejar com la Guerra Poètica, un contrasentit absurd, ja que no hi ha cap guerra que pugui ser ni poètica ni romàntica»

«L'enigma Perucho» s'ha publicat com a novel·la juvenil, per sort fa molt de temps que no faig cas aquesta etiqueta, de fet a poques els hi faig quan parlem de llibres, i per Sant Jordi me'l vaig auto regalar.

És una història divertida, ben narrada, i molt ben filada. Amb una barreja d'estils literaris ben curiosa: per un cantó tenim una distòpia futurista, ja que Jordi Cervera ens porta fins a les acaballes del 2052 i els principis del 2053; novel·la d'aventures, als protagonistes no els hi poden passar més coses; gènere fantàstic o inclús terror, amb monstre horripilant inclòs. Tot això ens porta a una lectura entretinguda durant la qual hem de deixar la ment oberta i tenir paciència per veure cap on ens conduiran els esdeveniments.

PROGRAMA CUBELLES

SUCIOS Y MALVADOS

«Tiene miedo. Pensaba que ya había pasado todo el miedo que uno puede pasar en una vida. Estaba equivocado.»

«Sucios y malvados» és la segona novel·la de Juanjo Braulio. Una obra gens fàcil de llegir per la duresa de les seves pàgines, la cruesa dels fets que l’autor ens descriu amb tots els detalls, una novel·la negra, molt negra que ens fa submergir en els  baixos fons de la societat actual, que ens endinsa en la part més fosca i truculenta de l’ésser humà i ho fa sense concessions, sense edulcorar-ho gens.

De «Sucios y malvados» podríem dir que és una novel·la coral, on una amalgama de trames inconnexes van alternant capítol a capítol, i no mentiríem. Tot i això hi ha dos personatges que sobresurten per sobre dels altres. D'una banda la inspectora de policia Roma Besalduch que serà l'encarregada de fer que totes aquestes trames en aparença inconnexes acabin confluint en una sola; per altra banda Daniel, un músic amb un passat traumàtic a causa d'un dramàtic succés que va ocórrer en la seva infància.

JORNADES D'ESTIU 2017 A MANLLEU

Tres dijous super interessants a l'Ateneu de Manlleu!

LA LUNA EN LAS MINAS

«Siempre matan a quienes más quiere la persona dentro de la que viven».

Després d'haver devorat la trilogia protagonitzada per la reportera Ana Martí, escrita a quatre mans amb Sabine Hofmann; d'haver-me enganxat a les vivències de la comissària Cornelia Weber-Tejedor; d'haver-me enamorat de la prosa de Rosa Ribas; no podia deixar de llegir la seva última novel·la per molt allunyada que estigués de tot l'anteriorment citat. Si és que realment està tan allunyat.

A «La Luna en las minas» l'autora aborda el tema de la immigració espanyola a Alemanya; tema que ja trobem en «Entre dues aigües» primer lliurament de la comissària Weber, és per això que abans deia que aquest novel·la no està tan allunyades de les altres. El que aquí ens trobem és el tema tractat des d'una òptica completament diferent, que viatja a Alemanya a la recerca d'un treball en les mines i si pot ser en el torn de nit millor, no ho fa fugint de la precarietat del país en què viu, no busca un futur millor. Fuig. Fuig d'una maledicció; de ser l'empestat del poble; del que és capaç de fer ... Fuig de si mateix.

EL CRIM DEL COMTE NEVILLE

«Ser noble vol dir tenir menys drets que els altres i molts més deures»

Vaig conèixer l’autora ja fa uns anys amb «Estupor i tremolors» on vaig quedar captiva per la seva manera d’escriure, aquest humor tan àcid i aquesta fina ironia que Nothomb treu a passejar tot sovint. Tot i que em vaig prometre que llegiria més coses de l’autora, no ha estat fins ara, quan la meva admirada i estimada Anna MariaVillalonga va dir que l’estava llegint, que he tornat a retrobar-me amb la prosa de Amélie Nothomb.

«El Crim del comte Neville» és una divertida i delirant crítica a  la més rància noblesa belga, on les aparences ho són tot; on la premissa: abans morta que senzilla, cobra el més extens sentit de la paraula i cal prendre-ho al peu de la lletra. Cal aparentar el que per naixement i títol s'és encara que això signifiqui morir-se, literalment, de gana o fred.

CONDENADOS

«La eternidad es un tiempo muy largo, pero parece que estamos aquí para toda la eternidad. Es imposible morir. Sufrimos nuestro destino de un modo infinito.»

Vaig descobrir a Glenn Cooper fa molts anys gràcies a la meva filla. En una de les visites a la secció de llibres d'una companyia francesa, va descobrir «La Biblioteca de los muertos», primer de la saga dels escribes, el llibre ens va encantar a totes dues i vàrem continuar la saga, després varen arribar «La marca del diablo» i «la llave del destino». Així que quan aquest any per Sant Jordi vaig veure «Condenados», el primer llibre d'un altra trilogia, no vaig dubtar gens ni mica en regalar-li, sabent que jo també gaudiria de la lectura.

Tot i que seguiré llegint les altres dues entregues,«La puerta de las tinieblas» i «La invasión de las tinieblas»  que el llibre m’ha agradat força...no té res a veure amb la trilogia dels escribes, que pel meu gust és molt millor.

ESE MUNDO DESAPARECIDO

«Tot Las mentiras piadosas no hacen daño a nadie y son pequeñas.Las mentiras normales son grandes y duelen mucho.»

«Ese mundo desaparecido» tanca la trilogia de la família Coughlin que Lehane va començar amb «Cualquier otro dia» i «Vivir de noche». Jo és el primer que llegeixo, i ús garanteixo que en cap moment he tingut la sensació que em perdia alguna cosa, que se m'escapaven matisos per no haver llegit les altres dues obres. Al contrari, si no hagués sabut que pertanyia a una trilogia, durant la lectura no ho hauria dit mai.

El protagonista és Joe Coughlin un atractiu home de 36 anys, vidu i amb un fill, Tomas, de 10 anys. Joe és el consigliere de la familia Bartolo. Coughlin rep l'avís per part de Theresa Del Fresco, una pressa, que el volen mort i que serà executat el divendres de cendra. Al principi no vol fer gaire cas d'aquesta amenaça, no creu que ningú el pugui voler mort. Quan l'aparició d'un nen petit, que sembla ser només veu ell, se li fa present a qualsevol hora i en qualsevol lloc, Joe comença a témer per la seva vida. Es tracta d'un fantasma? Un avís que li queda poc temps? Es tracta d'en Joe de nen? O és el seu germà o els seus pares?