“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dijous, 22 de setembre del 2016

TE QUIERO PORQUE ME DAS DE COMER


« El barrio de Carabanchel tiene miedo: el barrio de Carabancel (en el fondo) es un animal herido .»

Crec estar davant la ressenya més difícil que he fet mai. I no perquè el llibre no m’hagi agradat, al contrari! Si no per què es complicadíssim parlar d’aquesta novel·la sense desvelar coses que el millor seria que cadascú descobrís al llegir-la.
Quan portes poques planes llegides, ja intueixes que «Te quiero porque me das de comer» és una novel3la diferent, que trenca amb tots els esquemes convencionals de l’escriptura, i especialment de la puntuació. No hi ha punts i a part (excepció, clar està, de quant acabem un capítol), les frases se separen la majoria de les vegades per dos punts i s’intercalen una gran quantitat d’explicacions entre parèntesis. Parèntesis que moltes vegades serveixen per posar un punt d’ironia a la narració.

Les trames, separades per un punt i seguit, es barregen en un mateix paràgraf. I és que  David LLorente, ens presenta vàries trames simultànies a més d’altres temes que res tenen a veure —sobre el temps, receptes de cuina, llistes de medicaments... —que ens intercala de tant en tant. Complicat de seguir? Doncs no ens enganyem, en un principi sembla molt més que complicat, no acabes de saber que estàs llegint i pot semblar que estem davant d’un poti-poti d’històries que es creuen entre elles, o no. Però a mesura que ens endinsem en la lectura anirem discernint trames i explicacions amb la mateixa naturalitat que si estiguessis separades per un punt i a part.

Tanmateix apareixen un gran nombre de personatges, cadascú amb la seva història, tot i que acabarem veient que hi ha una trama que té més rellevància que les altres: la de l'assassí de la moneda; i un personatge que podria ser el protagonista: Max Luminaria. Encara que el verdader protagonista, perquè és el que està present a totes les trames i durant tota la novel·la, és el barri de Carabanchel. Un barri marginal, desolador, en el que Llorente ens endinsa, portant-nos de la mà per cadascun dels seus racons: el gimnàs, el bar, les partides de mus, les prostitutes, les cases dels seus veïns... ensenyant-nos les seves misèries i deixant-nos participar activament de la seva vida.

Dividida en dues parts de capítols curts (per sort!), David Llorente fa servir un narrador omniscient en tercera persona, en el gruix de la narració, però de tant en tant hi ha una segona veu narrativa que interpel·la al narrador fent-li una seria de preguntes. Aquesta dualitat de narradors alleugereix la narració i moltes vegades serveixen per canviar la focalització d’un personatge a un altre. Els diàlegs entre narradors també apareixen sense signes de puntuació que els diferencií de la resta de la narració.
«Oiga.¿Qué? ¿No va a terminar de contar la historia de Telma Gras? La verdad es que no me gustaria seguir contándola. ¿Por qué? Por su final » (pàg. 286)
No és una novel·la apta per a cardíacs. Principalment per dues raons: la primera la duresa i la cruesa amb què ens relata les escenes dels assassinats; netes de qualsevol parafernàlia, sense adornar-les per fer-les suaus, al contrari. La segona el ritme vertiginós de lectura marcat per la puntuació que David Llorente fa servir. No dóna treva, tens la sensació de què t’ofegues, necessites parar per respirar, per prendre aire i poder digerir tot el que has llegit d’una atacada; però la prosa de Llorente té tal grau d’addicció que quan arribes al punt final del capítol en comptes de parar segueixes llegint el següent, així una vegada darrera l’altre fins al final.

«Te quiero porque me das de comer» no deixa indiferent a ningú. Pot agradar i llegir-la quasi d’una tirada o pot fer que tanquis el llibre i l’abandonis al cap de poques pàgines. Jo aconsellaria tenir una mica de paciència i avançar en la lectura, el més segur és que al cap de pocs capítols ja no la puguis deixar fins al final. Un final que deixa un regust agredolç, però que és el millor final que David Llorente podria haver escrit per la seva novel•la.

En definitiva, «Te quiero porque me das de comer», és una novel·la diferent, transgressora; a la que potser costa endinsar-se, però que un cop ho fas ja no pots deixar d'avançar; i tot i que quant tanques el llibre, en el punt final, respires alleujat, el cert és que voldries que continues una mica més.
«El problema no es que se nos cruce un gato negro (eso da igual), sino que el gato negro salga huyendo de nosotros: en este cao estamos perdios: ese maldito gato se habrá llevado toda nuestra buena suerte» (pàg. 42)



2 comentaris :

  1. Primer es fa estrany per la manera com està escrit, però acabes enganxat i val la pena arribar al final.

    ResponElimina