‘La sombra del
miedo' és la primera entrega de la pentalogia d'Islàndia. El fet que
estigués ambientada a Islàndia, país que sempre m'ha cridat poderosament
l'atenció i que literàriament m'ha fet conèixer a un dels autors que més
admiro, Indridasson i al seu
inspector Elendur, va fer que em decantés per llegir-lo.
En aquest cas el protagonista es Ari
Thór, un jove policia acabat de sortir de l'acadèmia i ex estudiant de
teologia, que decideix acceptar el seu primer treball a un poblet al nord de
l'illa, Siglufjördur, deixant a Reykjavík a la seva parella, la
Kristín. Siglufjördur és un lloc on mai passa res, fins que passa, i al cap de
poc de ser-hi Ari Thor ens trobem amb la mort, suposadament accidental, d'un
cèlebre escriptor i una dona jove que apareix inconscient al bell mig de la
neu.
Quaranta-sis capítols amb pròleg i
epíleg per tal d'esbrinar si els dos fets estan relacionats. L'arc temporal
abasta gairebé un any, des de la primavera de l'any 2008 fins a gener de l'any
2009. Un narrador omniscient serà l'encarregat d'anar-nos relatant els fets. De
tant en tant ens trobem amb uns capítols escrits en lletra cursiva, que veurem
que entronquen amb el pròleg i que són els únics que no mostren la data a
l'inici i que ens expliquen una situació paral·lela a la trama principal.
Si l'autor té un encert, aquest és
l'atmosfera. L'autor ens envolta d'un paisatge blanc, nevat, fred, moltes
vegades envoltat de boira; una sensació de claustrofòbia que compartíem amb el
protagonista, que sentirem gairebé com a pròpia, especialment en els moments de
les allaus de neu que incomuniquen la petita població.
L'autor fa servir un llenguatge
fluid, molts diàlegs i un ritme pausat que rarament trobem en les novel·les
d'aquest gènere. Però és que la meva pregunta és si realment estem davant una
novel·la negra o més aviat davant una novel·la costumista on hi han un parell
de fets que cal investigar.
Sincerament no crec que llegeixi, en
cas que es tradueixin, cap de les pròximes entregues. Se m'ha fet llarg i pesat
i tot i que reconec que m'ha agradat l'ambientació, i molt, no és suficient per
a enganxar-me a la saga.
Els personatges podrien ser molt més interessants
si estiguessin una mica més treballats i sobretot si actuessin en una trama on
passes quelcom, perquè el cert és que en aquesta poca cosa passa com per omplir
quasi quatre-centes pàgines.
Segona gran decepció lectora de l'any
i torna a ser una novel·la nòrdica.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada