“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 27 d’abril del 2020

EM DIUEN FLETXA




Aquesta és la segona novel·la del valencià Joan Carles Ventura, amb la que va guanyar el VI Premi Memorial Agustí Vehí.

 L'autor ens situa a la València de finals dels vuitanta, en plena ruta del Bakalao, en plè desenfrè de la joventut. Usant un narrador en primera persona, que ens narra els fets amb retrospectiva, fet que li permet fer balanç sobre la Ruta del Bakalao i el que va significar per a ell en aquells temps. El narrador és Vicent Fletes i Chaqués, a qui anomenen Fletxa, un dels molts joves que en aquella època vivíem en una contínua festa i que intenta guanyar-se la vida resolent casos, com a detectiu privat, de molt poca envergadura. Però de sobte i sense esperar-s'ho haurà de fer front a un encàrrec de certa volada: la desaparició d'una jove. Ajudat pel seu amic Tato, un personatge força peculiar, un policia encobert que gaudeix de la nit tant o més que el mateix Fletxa i per la seva tieta Ampariues, una dona que llegeix les novel·les d'Agatha Christie i que es convertirà amb la Miss Marple valenciana.
El que inicialment sembla un cas senzill, la cerca d'una xiqueta que ha eixit de festa i tres dies després no ha tornat a casa, es convertirà amb tot un entramat de drogues i mentides i misteris que el nostre protagonista haurà d'esclarir.

Ventura fa servir una prosa àgil i fresca, carregada de diàlegs plegats de tocs d'humor de fina ironia. Amb descripcions ràpides, però força detallades que ens marquen un paisatge i un ambient molt concret.

Punt a favor per als seus personatges, especialment al trio protagonista. Fletxa et roba el cor amb la seva poca traça, línia a línia i Ampariues és…, bé el millor és que la conegueu llegint aquesta novel·la que no té desperdici.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada