“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dijous, 23 de juny del 2016

VESTIDO DE NOVIA


«Con qué facilidad una vida normal puede desequilibrarse, en un segundo hacia la locura, hacia la muerte.»

Ja he comentat alguna vegada que quan un llibre o un autor són considerats molt bons per gran part del públic, a mi em desperten certa aprensió, el meu esperit de contradicció acostuma a sortir a passejar i fa que la novel·la o l’autor no complexi les expectatives que m’he creat. Exactament aquesta era la meva por amb Pierre Lemaitre i per això em resistia a llegir res seu. Però la curiositat és a vegades una mala aliada i el fet de veure un dels seus llibres a un preu més que assequible (versió de butxaca per menys de set euros), va fer que em decidís a donar-li una oportunitat. Com que em nego a pensar que gent amb un criteri més que format, persones amb les quals coincideixo amb gustos i de les que em refio de la seva opinió estiguessin equivocades —i és que parlo de més d’una i de dues persones—, penso que vaig errar en la tria de la novel·la.

«Vestido de novia» s’ambienta a França en el període comprès entre l’any 2000 i el 2004. Dividida en quatre parts i fent servir dos narradors: un omniscient i un altre en primera persona. Un estil ràpid caracteritzat per les frases curtes.

Seguint un ordenament temporal in media res (primera part del llibre), en el qual l'autor comença per la meitat de la història, per a després tornar al principi per posar-nos en antecedents i explicar-nos com arribem aquesta primera part (segona part), i continuar després amb els fets que van succeir posteriorment (tercera i quarta part). Recurs que es fa servir molt en cinema, no en va Lemaitre és guionista.

La primera part es val del narrador omniscient en tercera persona per presentar-nos a la Sophie Duguet, una dona inquietant que fuig, o almenys o intenta, d’un passat fosc. Treballa com a mainadera del petit Léo, per accedir a la feina quasi no li demanen referències i sembla que la cosa funciona prou bé. Res més lluny de la realitat, aviat veurem com Sophie va deixant darrere seu un reguitzell de morts violentes per allà on passa.
Per a mi la millor part del llibre, l’única que realment val la pena llegir.

La segona part, amb un narrador en primera persona focalitzat en el personatge de Frantz, i escrita en forma de diari personal, tot i que segueix sent inquietant comença a caure en picat es trona lenta i poc creïble.

La tercera i quarta tornen al narrador en tercera persona i són el desenllaç... si la segona part deia que era poc creïble, aquestes dues són gens creïbles. L’autor es val d’una sèrie de girs inesperats que encadenant un seguit de fets inversemblants te’ls miris per on te’ls miris. A tot això cal sumar-hi que sembla que l’autor tingui pressa per mostrar-nos el desenllaç.

Imagino que donaré un altra oportunitat a l’autor llegint alguna de les seves novel·les protagonitzades per Verhoeben, ja que de fet les bones crítiques que he llegit sobre les novel·les de Lemaitre, sempre han estat fent referència aquesta saga. Repeteixo, imagino que vaig errar en la tria de l’obra.






1 comentari :

  1. Gràcies per una ressenya tan sincera i personal. De fet, jo encara no m´he decidit a llegir aquesta obra. Un petonàs.

    ResponElimina