“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 28 de setembre de 2020

LA DRECERA

 

La drecera. Miquel Martín i Serra
 

És la primera vegada que llegeixo a l'autor i he de dir que m'he enamorat de la seva prosa.

A través dels ulls d'un vailet, fills dels masovers d'un xalet de gent de Barcelona a l'Empordà transitarem per qüestions tan universals com la mort, l'amor (en el més ampli sentit de la paraula) i l'amistat. Ho fem sempre a través de la visió del narrador, un noiet que, per edat, viu totes aquestes qüestions per primera vegada, la seva mirada és neta de prejudicis, encara no ha tingut temps de fer-se'ls. El veurem créixer i com la seva manera de veure i viure la realitat va canviant. És un pas de cadència lenta, sense grans ensopegades. Veurem com el narrador fa el sempre complicat pas de la infantessa a l’adolescència: el descobriment del propi cos i la d’experimentar amb ell, del desig carnal, dels primers amors i les primeres atraccions sexuals que no sempre acaben de ser totalment clares.

Un dels canvis que experimenta i que més m'ha xocat, per bé, és la visió que té del món dels amos del xalet: primer es meravella de l'opulència i frisa per heretar la roba dels fills dels amos, enveja la seva piscina, les seves motos…, però amb el pas del temps i amb l'edat va canviant aquesta visió idíl·lica i pensa que no és més que una comèdia que serveix per tapar les seves misèries.

No tenim ni nom pel protagonista, ni pel poble on viu, ni tan sols un arc temporal marcat com a tal, tot i que les referències futbolístiques que fa l'autor (jugadors actius del Barça, fitxatges desitjats, segrestos…) ens marquen clarament l'època.

El paisatge de l'Empordà, que Miquel Martí ens descriu força narrativa impressionant, ja que el vincle entre el narrador i l'entorn és inqüestionable i fa que el lector s'endinsi en aquells paratges idíl·lics que desgraciadament, i per culpa de l'home, ja no existeixen.

Per fer la ressenya he recuperat l'entrevista que l'hi van fer a TV3 i on explica el perquè del títol: per una banda fa esment a una drecera física que el vailet feia servir per anar de casa seva al poble passant pel Mas Bou, que al llarg de tota la trama té un significat força important per a ell, on hi ha en Pitu, un mosso amb qui manté una forta i estreta relació…, però també parla d'una drecera emocional que és la que forma tot el que li succeeix al llarg de la novel·la i que l'ajuda a fer-se gran.

Es una trama planera on no passen grans coses, on sembla que no passi absolutament res de res, quan en realitat està succeint tot el contrari, està passant tota una vida. Escrita amb narració pausada, subtil, brillant que sedueix al lector des de la primera plana.
Miquel Martín fa una de les coses que més admiro en un autor, fer servir el llenguatge propi del territori. Sé que és quelcom que repeteixo sovint en les meves ressenyes i que no em cansaré de fer-ho. Tenim un idioma molt ric en varietats lingüístiques i és un plaer trobar-les escrites dins d'una novel·la.

 

 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada