SOLEDAD

Després de llegir l'anterior novel·la de Carlos Bassas vaig pensar que havia deixat el llistó molt alt, que li costaria superar aquella meravella, ara, després d'haver llegit «Soledad» tinc clar que m'equivocava i em reafirmo amb el que ja pensava amb «Justo», Carlos és un mestre del llenguatge, una de les veus més potents de la novel·la actual i que cada obra seva pujarà aquest llistí uns quants enters.

 Recordo que quan vaig ressenyar l'anterior novel·la deia: 'Pocs llibres arriben tant i en tan poc temps. És curt. No arriba a dues-centes pàgines. Però és immens.' Ara, amb aquest nou llibre em reafirmo en cada una d'aquelles paraules.

«Soledad» és una novel·la dura, punyent, que toca os i fa mal; Bassas ens narra uns fets terriblement dolorosos com és la pèrdua d'una filla, Abigail, la nena, la nena no hi és, és morta; i ho fa interpel·lant directament al lector, li presenta aquest sofriment en primera persona, fa que el noti, que el senti i que s'estremeixi amb ell. Soledad mora, una mica més, amb la nena, només que ella és una morta amb vida, com Romero, el policia que porta el cas.

Els capítols alterns ens donen la visió de Soledad i Romero, dos animes turmentades, allunyades per les circumstàncies i properes, quasi bessones en el dolor Cap d'ells espera ja res d'aquesta vida.

Ella, immigrant, violada d'adolescent per qui després serà el seu marit, el seu violador constant, qui li enfosquirà l'ànima; viu per la nena, però la nena ja no hi és, li han pres, l'han mort. Ja o té raó de ser, de viure. Es trenca en mil bocins de ràbia i dolor. Qui ha mort la nena? És l'únic que importa, la nena.

Ell, policia cansat que arrossega sobre les seves espatlles els fantasmes de totes les víctimes que ha conegut, el d'Abigail, la nena, també. Que conviu amb els seus propis fantasmes. Cansat i fastiguejat de la vida, del seu gris existència, que està de tornada de tot, que res l'afecta i tot li fa mal.

Dues ànimes martiritzades, cadascuna amb les seves penes i els seus pesars, unides per la mort de la nena, d'Abigail.

Carlos Bassas amb una prosa delicada, quasi poètica, rematadament bonica ens parla de sentiments tan dolorosos com la soledat (no és només el nom de la mare de la nena, no, és també el que ella i ell, Soledat i Romero, senten, com se senten, és molt més que una paraula. Ho és tot); el dolor, la por, la ràbia que prenen el paper quasi protagonista de la història. Una narració embolcallada en la tristesa, la venjança i finalment la veritat.

No és una novel·la de lectura fàcil i plàcida, no. No és novel·la de llegir a salts, no t'ho permet, es llegeix d'una tirada, i costa de pair, fa mal, fa patir, perquè en definitiva del que «Soledad» ens parla és del patiment més extrem a què pot ser sotmès l'ésser humà.