NOU ILLES AL NORD

En vaig enamorar de la prosa de la Mònica Batet amb «No et miris el Riu» gràcies a la recomanació de l'editor de Meteora, en Jordi Fernando. Quan va treure el següent llibre «Neu, ossos blancs i alguns homes més valents que els altres» no vaig dubtar ni mig segon en llegir-lo i la meva admiració per l'autora va créixer molts enters, tants que tan sols amb dos llibres ja era una de les meves autores de capçalera. I si em deixeu fer un judici de valor, us diré que no entenc com aquest tros d'escriptora no té molt més reconeixement, és quelcom que se m'escapa i m'emprenya. «Nou illes al nord» ens situa al nord d'Europa, probablement als països Escandinaus —a mi particularment en recorda molt  en un dels llocs que a mi em van robar el cor quan hi vaig ser, a Noruega— exactament a unes illes properes al cercle polar àrtic. Nou illes que són nou petits mons que se'ns descriuen a manera de dietari a l'inici de la novel·la; cada una d'elles amb les seves particularitats que les fan úniques, desconegudes i susceptibles que les enraonaries, de la gent del continent, no siguin gaire afalagadores ni cap a les illes ni cap als seus habitants. Mònica Batet centra l'acció en una població, Fargene, d'una illa, Skogen. Població que té una particularitat: les cases estan pintades cada una d'un color, cada cert temps s'han de repintar, però sempre mantenint el color de cada una d'elles. Aquesta és una característica de moltes poblacions de Noruega i poder per això em recorda aquest país sense que l'acció passi en ell —ja no sé dir-vos si el fet de no poder canviar de dolor també, però si de pintar cada casa d'un color; inclús a Bergen, una de les principals ciutats, hi ha un carrer amb aquestes característiques — i l'altre tret que és distintiu de Fargene és la varietat d'arbres que hi creixen, amb la peculiaritat que molts d'ells venen de climes càlids. L'autora sap crear les atmosferes com ningú i no ens costarà gaire passejar-nos pels carrers entapissats de les flors carabasses de les tipuanes o viure les nits blanques. Sis són les veus narratives que ens explicaran la història de dos personatges, que no son cap dels narradors; doncs poden dir que ens trobem davant una novel·la coral perquè tots vuit seran els protagonistes. Cada narrador ens parlarà des de l'oralitat, fent partícip del relat en tot moment al lector. Una història que cadascú l'explica com l'ha viscut, amb llacunes que de vegades s'ompliran i d'altres no, per tant, la que se'ns narra, és una història incompleta, que en cap cas vol dir inacabada o incomprensible, ans al contrari. El que ens expliquen en l'actualitat va succeir a la dècada dels seixanta, quan les coses eren molt diferents de com ara les coneixem. Tot i que hi ha personatges masculins, fins i tot dos dels narradors, el pes narratiu recau sobre les dones. Dones que en cap cas han tingut una vida fàcil i que han crescut amb la por de poder arribar a convertir-se amb una 'dona abandonada' i ser mal vistes per la resta de la societat. Una situació força cruel, dura i colpidora que l'autora relata a través de la veu de l'amiga. I és que en el rerefons d'aquesta història —explicada, amb llacunes, amb repeticions, amb salts endavant i endarrere… en definitiva com les persones acostumen a explicar les històries que sabem o hem viscut— trobem temes com la solitud, l'aïllament, el refugi, els perjudicis, els malentesos, els errors, l'atzar i el paper que juga la família, entre altres. La prosa pausada, nítida i senzilla de la Mònica Batet ens endinsarà en un món de colors i de llums, de naturalesa on les flors i els arbres no deixen de ser protagonistes i que serà un veritable plaer pels sentits del lector.