“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 30 de novembre de 2015

NEU, ÓSSOS BLANCS I ALGUNS HOMES MÉS VALENTS QUE ELS ALTRES

Autor: Mònica Batet
Editorial: Meteora
Idioma original: català
Idioma de lectura: català
Pàgines: 184
Gènere: Narrativa
Sinopsi: Una noia jove és deixada a casa de l’avi patern perquè els seus pares han de fugir per raons polítiques d’un país àrtic que pateix un fenomen climatològic anomenat la Gran Nevada. El destí dels pares fugitius és París.
Amb el temps, la noia anirà entenent aquella fugida precipitada i la vinculació del seu pare amb «No Pensem Com Vosaltres», un moviment polític i literari que alimenta la resistència al règim dictatorial i el pensament de les generacions noves.
Aquella noia jove, delerosa de viatjar a París per reunir-se amb els seus pares, descobrirà tot un seguit d’atrocitats en el seu país àrtic i tindrà un únic consol per a la seva ànima: la gesta memorable dels exploradors Roald Amundsen i Robert Falcon Scott, la valentia dels quals serà el seu refugi durant la Gran Nevada de l’opressió.

<<<>>> 

« Els escriptors poden destruir el món si s’ho proposen .»
Llegir a la Mònica Batet és comparable a entrar a una dimensió paral·lela de la literatura catalana contemporània. Les seves magistrals descripcions de paisatges i la creació d’atmosferes pròpies, claustrofòbiques i inquietants són una de les millors basses amb les quals compten els seus llibres.
Reconec que parlar de les sensacions que et transmeten les seves paraules a mesura que les llegeixes, és molt complicat… T'has de deixar portar per la seva seductora prosa per poder entendre-ho.
Em va seduir amb “No et miris al riu” i m’ha enamorat, incondicionalment, amb aquesta darrera novel·la. Una obra colpidora, impressionantment fantàstica.


Un país àrtic, del que ni tan sols saben el nom, que viu sotmès a un règim dictatorial, on ningú és lliure de pensar diferent i on la imaginació està molt malt vista. Una nena, de qui tampoc sabrem el nom ni cap tret diferencial del seu aspecte, és deixada a casa l’avi —un vell rondinaire, de poques paraules, que es dedica a escriure cartes per a altres persones. Un home recte, que no en deixa passar ni una — durant la gran nevada. Els seus pares marxen a París. Durant un temps amb la tieta de la nena se’n farà càrrec d’ella, però un dia marxarà sense més, igual que varen marcar els seus pares. L’avi li fa escriure una vegada rere altre quatre de frases en uns quaderns de color verd. Frases suficientment eloqüents com perquè ens donin una idea prou clara del lloc on viu i de la persona que té cura d’ella: No explicaré totes les coses; No llegiré H.N,S.K,Y.J i D.B; No utilitzaré la imaginació i No escriuré ficció. I que seran un llastra difícil de deixar enrere.

A mesura que la protagonista es va adonant de les coses, canviarà la seva manera de pensar i d’actuar. Conèixer a persones com el noi de la tesi, serà fonamental pel seu creixement personal i per entendre un seria d’esdeveniments que ella desconeixia o que havia amagat en un racó molt profund de la seva memòria.

Escrit en una primera persona colpidora. És la mateixa nena, ja en edat adulta, qui ens parla i ens explica com anat madurant i creixen com a persona en un ambient tan hostil, en tots els sentits.
Dividit en dos grans parts: les dues maletes que la noia farà al llarg de la seva vida. Cada part dividida en capítols que ens aniran donant pistes de com viu i com veu la vida la protagonista i ho farà a través un llibre de viatges al Pol Sud, un llibre d’estil, un suplement de diari i una gramàtica de francès i de l’enorme biblioteca que hi ha a casa l’avi.
Una protagonista que es refugiarà en la seva imaginació, fent aparèixer a Roald Amudsen i a Robert Falcon Scott, els seus ídols d’infantesa, quan vol fugir d’allò que l’envolta i no entén, no li agrada o no vol entendre.

Uns personatges de qui no sabrem quasi res, però amb qui empatitzarem o odiarem a mesura que els anem coneixent. Perquè els coneixerem i molt bé. Unes descripcions de fets i de llocs que et deixen sense paraules. Una atmosfera tediosa, brutalment claustrofòbica, sempre blanca per la neu i marcada pel fred, no només climatològic.

Una informació ben dosificada, un ritma planer, que et porta a passar pàgina rere pàgina, abduït per la prosa narrativa de l’autora i la seva destresa a l’hora de crear mons propis.

Una lectura que no et deixa indiferent, que et fa passar per totes les emocions possibles, ens farà: odia, estimar, riure, plorar, emprenyar-nos; Tot sense que perdem en cap moment les ganes de seguir llegint, d’anar passant pàgines i endinsar-nos una mica més en aquest país tan fred.


1 comentari :

  1. Ostres !!! Realment sembla molt interessant a l'igual que inquietant. Anotat !

    ResponElimina