“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dijous, 30 de maig del 2019

LA GÀBIA D'OR




Reconec que l'autora sueca, Camila Läckberg, sempre m'ha agradat. Tot i que confesso que la seva sèrie de Fjällbacka va arribar a un punt que la vida personal de la parella protagonista en sobrava. La part d'intriga, amb aquelles escenes del passat a l'inici de cada capítol m'encanten i per això soc fidel seguidora de l'autora. Quan «La gàbia d'or» va caure a les meves mans i vaig veure que, per primer cop, s'allunyava de la sèrie protagonitzada per l'Erica Falck i en Patrick Hedström em va cridar poderosament l'atenció i no vaig dubtar en llegir-la.

 I realment s'allunya del tot de la seva famosa sèrie de llibres. Aquí no hi trobem una investigació criminal amb una investigació prèvia. Aquesta vegada l'autora ens porta una trama de suspens psicològic.
Per sort hi ha coses que no canvien, i que jo com a lectora agraeixo, com són aquelles escenes curtes, escrites en cursiva, que trobem a l'inici de cada capítol, en aquest cas no ens parlen del passat, sinó del present o podríem inclús dir del futur, perquè el que fan és avançar-nos que ens trobarem al final. Tot i que ja us dic que, com sempre, res és el que sembla.

Quant has abandonat tot els teus somnis i projectes per ajudar a un altre a assolir els seus i l'únic que tens a canvi és el menyspreu i la humiliació, només pots sentir set de venjança i exactament això és el que li succeeix a la protagonista de «La gàbia d'or».

El llibre es divideix en tres parts clarament diferenciades pels temps narratius, tenint les tres l'alternança de capítols, narradors i arc temporal on se situa l'acció.
Així a la primera part trobem que el present de Faye, la protagonista i la seva família s'alternen amb capítols situats als anys 2001 i 2003 a Estocolm i que ens expliquen com Matilda (poc després Faye) arriba a Estocolm i com coneix a en Jack, el que serà el seu marit. El passat sempre el sabrem per veu de la mateixa Faye, mentre que el present ens l'explica un narrador omniscient.
La segona part es centra completament en el present i a la tercera tornen a trobar aquesta alternança d'arc temporal i veu narrativa, ara situant-nos al passat, quan Faye era Matilda i vivia a Fjällbacka amb la seva família.
Està clar que la protagonista indiscutible és Faye i que la trama versa sobre la seva persona i la seva vida, així com els de qui l'envolten.

Camila Läckberg segueix creant uns personatges potents, especialment els femenins: Faye, Chris, Kerstin..., unes trames ven filades i àgils que atrapen al lector, fent servir un llenguatge directe i pulcre. Ingredients que fan que la novel·la sigui de bon llegir i entretinguda.
La història de superació personal de la protagonista m'ha agradat força, és potent i en part creïble; les seves ànsies de revenja estan més que justificades i la seva foscor interna, que controla quasi al llarg de tota la trama, també està més que legitimada. I toca temes punyents com l’abús a la canalla o la violència de gènere o els maltractaments als fills.
Tot i aquests encerts, sincerament esperava molt més. La trama ha sigut perdible més aviat del que seria recomanable i el gir final és una mica massa forçat pel meu gust, tot i que me l'esperava feia estona.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada