ELOGI DEL TRES

«Elogi del tres» és la segona novel·la de la lleidatana Marialba Revés. L'autora volia explicar una gran història en format breu, dono fe que ho aconsegueix. En només cent vint pàgines ens porta una història completíssima i complexa on res és el que sembla ni ningú com sembla ser.

«Elogi del tres» diu la seva autora, en una entrevista al diari Segre, que és un elogi als llibres i a l'amor. Coincideixo amb ella. Certament al llibre trobem tots els tipus d'amor possibles, també d'impossibles (no podia ser d'altra manera): hi troben amor a la familiar, de parella, amants, amics, a la feina… Amors sincers, interessats, convencionals, impossibles, desmesurats, amors tòxics, incompresos…. L'amor és el motor que fa funcionar  la majoria dels personatges

Però la Marialba també ens parla d'altres sentiments i sensacions com són la gelosia, l'ambició desmesurada, les addiccions, les pors o les lluites internes. Perquè en definitiva ens parla de persones i dels seus mons interiors

L'autora a dividit el llibre en dinou capítols i un d'introductori al llarg dels quals anirem coneixent als protagonistes i les seves interrelacions. Ajudada per uns salts temporals ens posarà en antecedents de cada un d'ells.

Deia que ens parla bàsicament d'amor, però també ho fa de les relacions personals i totes ells tenen un cert regust amarg; poder més que amarg, agredolç i és que la majoria de les vegades són relacions esquitxades de certa toxicitat.

La intercalació d'unes pàgines del diari d'una de les protagonistes, la Jordana, és el contrapunt més amarg de tota la història i ens ajuda a entendre com se sent després d'un devastador episodi de la seva vida.

I el tres com a nombre màgic que ho bressola tot: Tres són les protagonistes: Fiona, Blanca i Jordana; també tres són els noms masculins que predominen; trobem més d'una relació a tres bandes i no em refereixo només a les relacions amoroses, també a les d'amistat, familiars o de feina tenen en comú aquest número.

L'autora es val d'un llenguatge polit, cuidat, sense estridències. Dibuixant als personatges a pinzellades que ens configuren un retrat força fidedigne de cada un d'ells. No hi ha grans descripcions, però poden visualitzar perfectament els escenaris i els protagonistes de cada una de les escenes. No hi ha una sola paraula sobrera, però tampoc en manca cap i en aquest exercici de contenció narrativa hi trobem una gran història escrita amb una prosa d'una exquisida sensibilitat.