MATARTE LENTAMENTE

«Más allá del dolor se abre una puerta iluminada por una extraña luz. Cuando la atraviesa, todo adquiere un sentido animal. Ya nada importa.»

Després d’acabar «Conducerápido» vaig  tenir molt clar que Ameixeiras passaria a formar part dels escriptors que segueixo de prop i que no tardaria gaire a tornar a llegir un llibre seu. De fet a casa ja tenia «Matarte lentamente» i només he tardat un mes a encarar aquesta segona lectura.

L'autor se serveix d'un narrador en tercera persona, allunyant de l'omniscient al qual estem acostumats en la majoria de novel·les, molt més objectiu, que difícilment ens avançarà esdeveniments i que sembla que ens estigui descrivint les escenes d'una pel·lícula. Aquesta veu, que parla en present, ens acompanya al llarg dels 57 capítols, fent-nos transitar per la vida dels diferents personatges.

 Ameixeiras crea una novel·la coral, on l'alternança de capítols dóna pas a diferents escenes de la vida dels seus protagonistes. Una novel·la molt fosca, sòrdida i dura. I la seva duresa recau en què el lector sap que, encara que de manera novel·lada, l'autor ens està apropant a la realitat més cruenta.

L'autor crea una sèrie de petits microcosmos on habiten els seus personatges; gent que sembla no tenir res en comú, però que a mesura que avancem en la lectura veurem com, d'una manera o altra, les seves vides tenen un mateix nexe en comú: la desesperació. Veurem desfilar al llarg de les pàgines una sèrie de vides paral·leles, trencades, grises amb l'únic nexe de la sordidesa de qui se sap enganyat i poc o res pot fer.

Petits mons que conviuen —com les peces del puzle que esperen trobar el seu forat per encaixar— durant un hivern estranyament assolellat a Santiago de Compostel·la. Ameixeiras ens torna a mostrar aquella part de la ciutat que poques vegades veiem: la que està presa policialment, plena de manifestacions i botellons al carrer; la que també existeix, de la mateixa manera que existeixen els seus personatges i el que a ells els passa. Una realitat dura i desesperançada a la qual els personatges no semblen capaços de vèncer. I el colofó el posa la pluja, que no apareixes fins a l'última pàgina, quan, com per pura llei de Murphy, tot el que pot anar malament va a pitjor.

Una novel·la negra on no falta de res: tràfic de drogues, violació, conspiració per a l'assassinat, assassinat, suïcidi, ocultació de cadàvers... Escrita amb un estil àgil i directe que es caracteritza per la brevetat, marca de la casa, aquí tampoc trobaren ni una paraula ni una coma de més. Breu i concís, aquest és l’estil d’Ameixeiras. En aquest cas ha optat per no entrar en el pensament dels personatges, fent un retrat fidedigne de les seves vides, sense aprofundir més enllà, deixant que sigui el lector qui tregui les seves pròpies conclusions sobre l’època que ens ha tocat viure.

«Cae agua sobre el asfalto como si la lluvia buscara una venganza de siglos, como una hemorragia que infecta las entrañas de la ciudad. Llueve para constatar sombras. »