EL MÓN NO EM DEU RES

«La mentida és l’únic veritable instrument de supervivència de que disposa l’ésser humà.»

«El món no em deu res» és una petita (per extensió, amb prou feines arriba a les cent pàgines) gran joia. Amb un estil més semblant al teatre que a la novel·la, Carlotto ens porta una amarga comèdia negra. Amb tan sols dos protagonistes, l'autor ens presenta una novel·la ràpida, divertida i molt introspectiva. Personatges perdedors; persones que ja no tenen res a perdre perquè el cert és que no tenen res i que tampoc esperen que la vida els doni res, al contrari.

Carlotto ens demostra ser un mestre de la ploma, que sap trobar l'equilibri just en l'antítesi dels seus personatges, dels que fa un meravellós retrat, posant sobre la taula sentiments i sensacions que estan a flor de pell. Mostrant-nos la seva fragilitat les seves mancances i les seves debilitats; les seves aspiracions a vegades un xic infantils i altres cops terribles, però que per a ells són lògiques i necessàries; la manera tan diferent com tenen d'enfocar la vida i com es revolten per fugir d'un destí que a vegades sembla que ja estigui escrit; el seu patiment; les seves manques d'afecte que els buscaran als llocs més inversemblants, portant-los a estimar-se, cada un a la seva manera.

 Adelmo és l'antiheroi per naturalesa: un lladre maldestra que roba per sobreviure després d'haver perdut la seva feina amb 45 anys i quan el país estat immers en una greu crisi econòmica, que és feliç passejant en bicicleta pels carrers de la seva ciutat, Rimini, mentre canta amb veu baixa.

Lise, una dona extravagant i arrogant, una crupier alemanya que ja està jubilada, una dona que ho ha perdut tot en un món de taurons que es mengen fins i tot als rics.

Dos mons infinitament allunyats units per la desgràcia i que buscaran la manera d'entendre's. La primera escena dels dos junts, és sublim... ella dient-li com ha de robar, ell explicant-li com sobreviure.

La novel·la va precedida per una interessant entrevista que Àlex Martí, també autor del pròleg, fa a l'autor.

«Aturar l’avanç inexorable del temps és una guerra de trinxeres.»